EL XOFER DE MAX PLANCK

En el seu article d'avui a la Vanguardia, a propòsit del xofer espia de Bárcenas, Màrius Carol explica una deliciosa anècdota d'un altre xofer molt més llest. El xofer de Max Planck. 

Bárcenas no va escollir bé al seu xofer, personatges que han de ser d'absoluta confiança, més encara quan un es dedica a la delinqüència organitzada. Hauria necessitat un professional com el que va contractar Max Planck, premi Nobel de Física el 1918 pels seus descobriments en el camp de la mecànica quàntica. Planck va ser convidat a nombrosos auditoris, on sempre donava el mateix discurs. El seu xofer, un tipus llest, va acabar per memoritzar-lo. Com tenien certa semblança, un dia es va atrevir a proposar-li al seu cap donar la conferència en el seu lloc, el que va fer de manera impecable. El problema va venir quan un dels acadèmics de la sala li va formular una pretensiosa i elaborada pregunta. El conferenciant va quedar lívid, però va saber sortir de l'embolic al respondre: "Em sorprèn que en una ciutat tan avançada com Munic em preguntin una cosa tan elemental. Deixaré que respongui el meu xofer que està a primera fila". 

Ni els espies ni els xofers són el que eren.

L'anècdota, explicada per Charlie Munger, probablement es falsa, però permet remarcar la diferència entre els dos tipus de coneixement. El coneixement veritable i el coneixement superficial D'una banda tenim el coneixement veritable, el de Max Planck, el coneixement de tota una vida. Els que de veritat entenen allò que estan dient. Opinions amb profunditat, forjades en el foc, després d'anys i anys d'especialització en un camp concret. A l'altre extrem tenim el coneixement superficial, el del xofer, el coneixement postís. Els qui, després d'haver-se llegit un bestseller d'aeroport, s'atreveixen a donar lliçons sobre el tema. La fórmula és simple: memoritzen una idea, s'aprenen quatre paraules i les repeteixen amb la convicció suficient. 

Hi ha, fins i tot, qui fa de el coneixement superficial la seva professió. Els tertulians, experts de tot, són el cas paradigmàtic. Des Celia Villalobos fins a Gonzalo Bernardos. També els polítics, professionals de l'engany. Pablo Casado explicant el blockchain (amb sorprenent seguretat), o Marc Vidal donant lliçons sobre smart cities, big data i models pedagògics (aprenent de molt, mestre de res), la qual cosa tampoc ens hauria d'estranyar, en el país que té més experts en epidemiologia per metre quadrat del món.