Per ser exactes, la ciència-ficció ha mort d’èxit. M’explico. Se sap que el que ha passat amb la pandèmia ja ho havien anti­cipat no pas pocs escriptors, i va provocar al seu moment en el públic lector una reacció completament previsible, la de la incredulitat. Al capdavall, és sabut que en gran manera es consumia aquesta mena de literatura, en especial en la seva variant més catastrofista i apocalíptica, precisament per experimentar al final de la lec­tura la tranquil·litzadora –per catàrtica– sensació que, per fortuna, tot allò que s’acabava de llegir no tenia res a veure amb la realitat, sinó que només era el producte de la imaginació, una mica descontrolada, dels fabuladors.
Però ha deixat de ser així, i fins i tot caldria afirmar que el rètol de recanvi, més prudent, de “literatura d’anticipació” amb el qual alguns preferien designar la ciència-ficció també ha caducat, si més no en la mesura que allò que es pretenia anunciar sembla que ja ha arribat. La prova més contundent la trobàvem tots plegats en les converses d’aquests mesos passats. Era freqüent que els nostres interlocutors (si no nosaltres mateixos) al·ludissin a la sensació que provocava el confinament d’estar protagonitzant una novel·la de ciència-ficció. La connotació profunda de l’afirmació resultava evident: coses que no havíem arribat a pensar mai que podrien resultar materialitzables s’havien convertit en realitat.
Poso deliberadament un exemple pres de la vida quotidiana, per cridar l’atenció sobre el fet que això anterior podria resultar indicatiu, o revelador, d’una mutació significativa del nostre imaginari col·lectiu, d’un canvi generalitzat en les nostres actituds vitals davant allò que ens passa. Diguem-ho així: la Covid-19 ha posat el llistó molt alt pel que fa a esdeveniments imprevistos que ens afecten a tots. Serà ­difícil a partir d’ara que alguna cosa ens sorprengui i ens commocioni més que ­això. Cosa que, portada al límit, també ­podria formular-se dient que l’experiència del confinament col·lectiu (encara que potser seria més precís qualificar-lo de pla­netari) ens ha dut a les portes d’estar disposats a acceptar que pot succeir qualsevol cosa en qualsevol moment.
Si això fos cert, no es tractaria d’una bona notícia. Perquè ens trobaríem davant una generalització gairebé absoluta d’aquella suspensió de la incredulitat, que segons Coleridge constituïa la fe poètica, a tots els àmbits de la nostra experiència sense excepció. La d’avui seria, per descomptat, una nova credulitat. A diferència de la credulitat tradicional, que hauria estat rotundament criticada per Kant i per la Il·lustració en conjunt al crit de sapere aude (atreveix-te a saber), i que era en última instància un resultat de la ignorància, els nous crèduls ho serien (ho seríem?) no per escassetat, sinó per sobreabundància de coneixement, per la incapacitat de posar tot això que se suposa que sabem al servei de la defensa de les amenaces que comporta el futur.
Si aquest argument també necessités exemples, podríem posar novament el d’amplis sectors de la ciutadania, perplexa i confosa, davant les anades i vingudes d’experts de signe divers capaços de sos­tenir a propòsit de la pandèmia, amb tal convicció i suport de dades, una tesi i la con­trària, una anticipació d’un signe i una altra de signe oposat (per resumir: tant que el pitjor hauria passat com que el pitjor ha de venir). En tot cas, sembla clar que la vella con­fiança gairebé incondicional en la ciència i en els científics s’ha esquarterat de manera important (encara que no s’hagi perdut completament: també és veritat que l’esperança de pràcticament tothom és que arribi la vacuna com més aviat millor). La mala notícia abans anunciada té a veure amb ­això. Perquè qualsevol retrocés en l’esfera del coneixement té una part de derrota del projecte il·lustrat i fins i tot de la raó ma­teixa. Qui ocupi ara el territori que ha perdut potser no es reivindicarà de corrents explícitament relativistes (tipus postmodernitat i d’altres de similars), però per­seguirà aquest mateix propòsit, el d’obstaculitzar la comprensió de la realitat.
Slavoj Žižek, que tant ha coquetejat amb el disbarat, l’encertava quan assenyalava que una de les funcions de la ideologia –de l’engany social organitzat, si es prefereix– és determinar en cada moment el que ­resulta imaginable i el que no. Doncs bé, tan ideològica, per obscuridora i confusionària, com resulta la incapacitat contemporània per imaginar el final del capita­lisme ( Jameson dixit ), ho resulta aquesta generalitzada disposició a acceptar, com si es tractés d’una fatalitat, qualsevol cosa que ens pugui passar. Sobretot tenint en compte que bona part del que ens passa és re­sultat, mediat o immediat, de les pròpies accions humanes. Caldrà començar a cuidar, a més dels vulnerables en el pla material, els vulnerables en el pla de les idees. Que a aquest pas, i si no hi posem remei ben aviat, ho serem tots. - Manuel Cruz - lavanguardia