ABANS DE LES CINC SOM A CASA

 

Fins i tot la vida més anodina pot resultar fascinant si està ben explicada. Imaginem un home de mitjana edat que treballa a Telefónica des dels disset anys, manté una llarga relació amb una dona italiana i dedica els diumenges a fer excursions. Així és l'Hilari, un home corrent a qui només l'afició a escriure uns diaris distingeix de la majoria dels mortals. En aquests diaris, redactats sense cap voluntat d'estil, va consignant dia ­rere dia els petits esdeveniments de la seva petita vida: les novetats de l'oficina, els àpats amb familiars o amics, les sortides al cinema o al teatre, els preus de les coses, els viatges esporàdics... Un quart de segle després de la seva mort, ningú no recordaria l'Hilari si no fos perquè aquells diaris van anar a parar al mercat de Sant Antoni i van despertar la curiositat de l'escriptor Albert Forns, que s'hi ha basat per escriure "Abans de les cinc som a casa".

El llibre, concebut com una investigació entorn de la figura de l’ Hilari, és també una reflexió sobre el mateix gènere i suggereix que els diaris ofereixen una visió més ajustada que la que el cinema o la literatura poden transmetre de la realitat. Per als sociòlegs i els historiadors suposen, sens dubte, una valuosíssima font d'informació, i Forns esmenta ini­ciatives com el Mass Observation Project, que als anys trenta del segle passat va animar milers de britànics a explicar les seves rutines, o l'enorme collage sobre els últims dies del nazisme que Walter Kempowski va compondre a partir dels diaris i la correspondència de diversos centenars d'alemanys anònims. S'ha intentat alguna cosa similar a Espanya alguna vegada? No ho sabria dir, però el fet és que tot just acabar el llibre de Forns li he clavat la dent a Una història optimista, l'autobiografia de Jordi Solé Tura, i aquest comença revelant precisament que, quan el van nomenar ministre de Cultura, va proposar la creació d’un arxiu general de memòries personals al qual podrien contribuir tots els ciutadans. La idea és bonica: una espècie de gran autobiografia col·lectiva. El projecte, però, va quedar en foc d'encenalls: “L'escassetat de recursos i la brevetat de l'exercici em van impedir de dur-lo a terme”.

Els relats de les vides alienes són com plantilles en les quals tendim a superposar la nostra pròpia experiència mentre ens preguntem què tenim en comú i en què ens diferenciem: per això l'interès personal per gent a la qual ni hem conegut ni coneixerem. L'interès augmenta quan aquests relats ens parlen d’una societat i un temps que són també els nostres, o gairebé ho són.

Segurament perquè es van perdre els últims quaderns, els diaris de l’ Hilari s'interrompen abruptament a finals del 1980, un any i escaig abans que jo m'establís a Barcelona, i tot en ells em resulta proper i familiar. En molts dels cinemes i els restaurants que esmenta jo també hi vaig estar alguna vegada i, quan diu que ha anat al Bazar Perpiñá a comprar una rentadora, em torna a les orelles la cançoneta que la ràdio emetia a tota hora: “Pasito a pasito a Bazar Perpiñá...”. La lectura d'aquests diaris es tenyeix així d'un involuntari to elegíac: gairebé cap d’aquells cinemes ja no existeix, només tres d'aquells restaurants continuen oberts (Nuria, Gelida, Casa Leopoldo) i, que jo sàpiga, el famós basar fa anys que va passar a millor vida. Ai, la Barcelona d'abans-d'ahir...

L'amic Hilari encara va viure catorze anys més. M'hauria agradat poder llegir els últims quaderns del seu diari per saber si en algun moment vam poder coincidir en algun cinema o restaurant. O a l’ Avinguda de la Llum, on també es deixava caure de tant en tant. Aquella Barcelona també ha desaparegut. No era la Barcelona d'abans-d'ahir, però sí la d'ahir, la Bar­celona preolímpica dels meus vint-i-tants anys, una ciutat una mica espellifada, amb les estacions de metro infestades de ratolins i bosses d'escombraries amuntegades a les cantonades, però per als de la meva generació una Barcelona immillorable, perquè la vida era llavors fàcil i barata i, sobretot (ai!), perquè en teníem vint-i-tants.

Sabem que res no és per sempre, però no per això el temps que se n'ha anat deixa de produir-nos estupor. Una vida sencera, amb tot el que hi ha al seu voltant, cap en uns quants quaderns, i passa poques vegades que aquests acaben sobrevivint en forma de gran literatura.

M'hauria agradat que aquests quaderns haguessin arribat a les meves mans per escriure un llibre com el de Forns. Almenys hauria escrit un article com aquest per co­mentar l'anotació del dijous 20 de novembre del 1975: “Franco ha mort, feina normal”. L'Hilari, que aparentment no va llegir mai Kafka, estava imitant sense voler la famosa anotació d'aquest el dia en què va esclatar la Primera Guerra Mundial: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda vaig anar a nedar”. - IGNACIO MARTÍNEZ DE PISÓN - lavanguardia.cat/ca