LA SEGONA ONADA

La inseguretat de sempre va estar present en la nostra societat, però no voliem acceptar-ho. Era més pràctic cercar garanties de futur per enfortir falsament la idea d'un matí tranquil després d'un dramàtic passat. I ens obsessionem en descuidar que va ser aquella inseguretat convertida en al·licient la qual ens va donar una plenitud mai abans aconseguida. Havíem abraçat l'alternatiu per tenir la sensació d'haver trobat el mantell protector que ens abrigava. Ens adonem ara que tenim molt limitada la llibertat, i vam convertir les normes contradictòries que ens dicten en dubtes raonables que ens alteren i desconcerten. Podem seure a la taula d'un bar a esmorzar acompanyats, però no podem prendre'ns sols un cafè ràpid a la barra buida. Podem anar a treballar en un transport públic abarrotat però no podem reunir-nos més de sis de la família. Hem de portar els nens a l'escola però tanquem els parcs públics on juguen a la sortida per precaució. Practiquem esport en zones tancades de gimnasos i sense màscara però no podem anar a la discoteca. Tot aquest desordre no fa més que avalar la idea ja generalitzada que les decisions es prenen per impuls més que per coneixement, que estem davant d'una espècie de prova error, a veure si encertem ara. Si la pretensió de les autoritats és tranquil·litzar-nos amb normes de suposada seguretat en temps difícils, el que s'aconsegueix és despistar el ciutadà conscient i provocar a  l'inconscient.

L'ambient és rar. El neguit es palpa en l'aire. La sobredosi d'informació ens confon mentre els polítics s'esforcen a donar-nos els ànims que ells tampoc tenen. I per millorar el país alacaigut ens llancen promeses que no saben si podran complir ni per capacitat, ni per conjuntura ni per l'incert canvi permanent de rumb. Res és ja estable. Ho està constatant Pedro Sánchez a costa d'el gir judicial que afecta Madrid, que de moment més o menys ha resolt, però només per quinze dies.

Mentrestant, la segona onada de l'epidèmia avança i creix a Europa. I el pitjor és que, a diferència de la primera onada, ara ningú sembla saber què està passant. Ningú té una explicació completa de per què augmenten tant els casos ni sap quina és la millor manera de frenar el virus. Hi ha un desconcert general. La primera onada, malgrat el seu enorme impacte, va ser simple. Acabava d'arribar un virus nou, desconegut i perillós que ens va agafar a tots per sorpresa. Es van col·lapsar els hospitals, es van disparar les morts. Solució, tancar-ho tot i fins a l'hivern.

Però la segona onada, ha arribat molt abans del que ens havien dit, ni tan sols ha esperat a que comenci l'hivern. La segona onada és més complexa. Ara el repte és contenir l'epidèmia sense tancar-ho tot. Ja no és una qüestió de tot o res, és un dilema de més o menys. Més o menys mobilitat, més o menys interacció social, més o menys contagis, més o menys danys econòmics. Europa està atrapada en una contradicció entre aturar el virus o recuperar la normalitat. Els dos alhora no són possibles. La contradicció es mantindrà previsiblement fins que la població tingui una immunització suficient per controlar l'epidèmia. Això podria passar, en el millor dels casos, en la segona meitat del 2021 si les primeres vacunes que arribin tenen una eficàcia elevada, la qual cosa encara és una incògnita.

Els ciutadans europeus tenim el problema addicional d'haver-nos acostumat a un hedonisme a què ens resistim a renunciar; i d'haver adoptat un individualisme que ens fa reticents a acceptar sacrificis personals en nom del benestar col·lectiu. Per superar el congost dels propers mesos amb els mínims danys, convé recordar en tot moment quins són els dos pilars en què es basa el control d'aquesta epidèmia. Un, que depèn dels governs, és el diagnòstic de casos i el rastreig de contactes: els països que no tinguin un bon sistema de control i rastreig són els que pitjor ho van a passar. L'altre, que depèn dels ciutadans, és la prevenció dels contagis. I recordar també que, quan es detecti que la situació empitjora, caldrà actuar aviat i amb determinació abans que empitjori més.

I el ciutadà, desorientat i descoratjat, ja no sap a qui creure, tots li han mentit o desinformat; els científics, els epidemiòlegs, els polítics, com va a creure en uns suposats experts que li deien al febrer que això era com una grip suau, que amb un paracetamol era més que suficient?, o en uns polítics que afirmaven estar preparats per a la pandèmia quan ja van reconèixer la magnitud de la tragèdia. El més greu és que la suposada experiència de la primera onada no ha servit per res de cara a la segona en què se segueixen cometent els mateixos errors que amb la primera. En tot aquest marasme, només una persona ha diagnosticat el problema de manera precisa en cada moment, i no és metge ni polític, només és un periodista: Josep Corbella, de qui hi ha part dels seus articles en aquest. I Corbella, ens presenta un panorama fosc per als pròxims mesos. Molt fosc i preocupant.