Quants espanyols creuen que la Covid-19 és una arma dels xinesos creada en un laboratori per combatre la superioritat d’Oc­cident? Més d’una tercera part dels nord-americans n’estan persuadits. És el mateix tant per cent, si fa no fa, que els que creien, abans que Donald Trump agafés la Covid-19, que les autoritats sanitàries –que, als Estats Units, són independents– havien magnificat l’amenaça de la pandèmia per obstaculitzar la seva reelecció. - Carles Casajuana - lavanguardia.com.

Són xifres xocants, però tots sabem que hi ha persones convençudes de les teories més estrafolàries, com les que sostenen que la sida va ser va ser creada pels serveis secrets nord-americans per eliminar homosexuals o que el món està dirigit per sargantanes alienígenes que es fan passar per éssers humans, o –com pensen els ­seguidors de QAnon– que Trump s’enfronta a una ­xarxa satànica de pedòfils de la qual formen part Hil­lary Clinton, Barack Obama i ­George Soros. La gent sempre ha cregut coses estranyes. Que ho preguntin al poble jueu, que ha estat víctima de les teories més ­inversemblants des de fa vint segles.

No fa gaire vaig conèixer un traumatòleg convençut que les grans companyies farmacèutiques –que certament no són unes santes– s’inventen malalties per vendre més medicaments. Primer, em va desaconsellar que em fes una ressonància magnètica per mirar què tinc a les lumbars, que de tant en tant m’atabalen una mica, amb l’argument que, sortís el que sortís, segur que em voldrien operar i ves a saber com em deixa­rien. I a partir d’aquí em va fer tot un discurs sobre les suposades maniobres de les companyies farmacèutiques per aconseguir que les autoritats sanitàries abaixin cada cop més els nivells considerats normals de colesterol, de pressió sanguínia, etcètera per tal que la demanda de medicaments per combatre les suposades desviacions augmenti. Fins i tot em va recomanar la lectura d’un llibre que després vaig veure que era un pamflet contra una classe mèdica ­nord-americana suposadament venuda a les empreses farmacèutiques. Ignoro què pensava sobre les vacunes. L’hi hauria d’haver preguntat. El llibre no l’he llegit, però si cap metge em proposa mai una operació d’esquena, tindré molt present el que em va dir. Per si de cas.

La revista nord-americana J ournalof Personality –una de les bíblies dels estudis acadèmics sobre psicologia– ha publicat no fa gaire un treball sobre la personalitat dels individus amb més tendència a creure en conxorxes i conspiracions. Els investigadors van entrevistar dues mil persones. Primer, per identificar el grau de proclivitat a creure teories estranyes, els preguntaven si creien que tots els governs prac­tiquen activitats delictives secretes i si donaven crèdit a algunes de les teories més salvatges que circulen per les xarxes. Després, els feien les preguntes sobre la seva sociabilitat, sobre la tendència a patir atacs d’ansietat o d’ira, sobre tendències narcisistes, etcètera. L’objectiu era poder establir el grau de correlació entre la tendència a creure en teories conspiranoiques i determinats trets de la personalitat dels entrevistats.

Els investigadors van arribar a la conclusió que el quaranta per cent de les persones són propenses, en graus diversos, a creure en conspiracions i que les persones amb més consciència social, més altruistes i amb més humilitat intel·lectual són les que hi tenen menys tendència. En ­canvi, les més egoistes, les més implacables i les més depressives són les que en tenen més. No és un resultat gaire sorprenent. És si fa no fa el que ens diu l’experiència, no?

Per saber qui i com són les persones que creuen aquestes teories, els investigadors ho haurien hagut de preguntar a Google o a Facebook, que tenen uns magnífics algoritmes per detectar-les i per alimentar-les amb les boles més sorprenents, amb l’objectiu de tenir-les enganxades a la pantalla i anar fent caixa. Perquè les teories cons­piranoiques generen addicció i Google i Facebook, que ho saben, s’ocupen que als addictes no els falti mai la dosi. El documental de Netflix 'The social dilemma' ho explica molt bé. Google i Facebook tenen instruments cada dia més sofisticats per manipular-nos. Les boles sobre conxorxes i conspiracions en són un. I temo que, malauradament, això no és cap elucubració paranoide, sinó la trista realitat.

"Recordar el Pizzagate que va afectar a Hillary Clinton".

Les teories conspiranoiques que tenen més difusió són les de maniobres i conxorxes secretes dels governs i dels serveis d’intel·ligència (com les de l’anomenada policia patriòtica creada en el nostre Ministeri de l’Interior, per exemple, només que les matusseries de la policia pa­triòtica no són cap invenció, ves per on, sinó una lamentable veritat que farà que molts recordin aquella mà­xima que sosté que si et ­penses que ningú et persegueix, és perquè no t’hi estàs fixant prou). Si les maniobres de forces ocultes es relacionen a més amb epidèmies, l’èxit està assegurat. Des de temps immemorials, totes les pestes són un càstig de Déu o les ha portat algun enemic. El ­cervell humà és així, què hi farem. Les tribus primitives creien en esperits malignes i en la fúria del més enllà. Nosaltres creiem més en les maniobres ocultes del ­Mossad, de les empreses de l’Ibex o dels seguidors del Camí Neocatecumenal, també coneguts com a kikos. 

Abans d’acceptar que el món no hi ha qui l’entengui i que la naturalesa és capaç de bromes tan sinistres com la del coronavirus, estem disposats a empassar-nos el que sigui. Ja va advertir Chesterton que si la gent deixava de creure en Déu, no es resignaria a no creure en res, sinó que creuria en qualsevol cosa. Però el que Chesterton –que era catòlic, per cert– no ens va dir és que hi ha persones que creuen en Déu i també, com a guarnició, en les conspiracions més estrambòtiques.