En la variada i abarrotada prestatgeria de quatre pisos on guardava els llibres el pare, hi havia un garbuix de novel·les d'estils molt variats, des de Joan Sales, a Any Rand, Maxence Van der Meersch, Faulkner, Zane Grey, Jules Verne, Yerby, Mossen Cinto, de qui se sabia de memoria i recitaba parrafs llargs de l'Atlàntida fins a molt gran, -deia que li permetia mantenir la memoria activa- Rafael Sanchez Ferlosio amb el seu Jarama, Gironella, Cela, 'el barrut' que li deia, i és que no el podia veure ni en pintura, i altres autors que ara no recordo. I de totes aquestes novel·les, una em va impressionar profundament, El DELATOR, potser perquè la vaig llegir de jove i tractava un tema delicat, la delació. 

"Gypo Nolan és un ex revolucionari, expolicia i un de tants sense sostre de Dublín al començament de segle XX. I Gypo Nolan sucumbeix a un dels comportaments pitjor considerats en una dinàmica de grup: ser el delator. La seva caiguda en desgràcia és la traïció de Judes adaptada a el moviment obrer i el lumpen dublinès. El delator és una crònica de la nit que va viure Nolan després d'explicar a les forces de seguretat on podien trobar a Francis J. McPhillip, informació per la qual s'oferia una recompensa de 20 lliures."
Liam O'Flaherty va escriure la novel·la "EL DELATOR" sobre la culpa i la por. I sobre la supervivència quan no hi ha res a que agafar-se. John Ford, cosí seu, va adaptar la història a la gran pantalla el 1935 amb notable èxit. La pel·lícula és interessant i atractiva fins i tot veient-la poc després de llegir el llibre, aspecte que no és molt corrent. 

Després de tant de temps, la figura del delator ha aparegut de nou a casa nostra, era previsible que passés i ha passat, ja durant el confinament aparegueren policies de barri arreu que donaven pistes de per on podia acabar la historia. 
En la roda de premsa en la qual el Govern va radicalitzar les mesures de contenció de la pandèmia, s'hi van poder escoltar paraules com “bombolla de convivència” o “sacrificis de la nostra quotidianitat”, però va ressonar com un toc de campanes distorsionat el missatge del conseller d'interior: si algú passa de les indicacions, la ciutadania té el permís i l'obligació de denunciar-ho i d'avisar les forces de seguretat.
Ja m'estic imaginant la situació: veïns irats trucant als Mossos per dir que al pis de baix n'hi sopen més dels sis autoritzats per la llei i l'ordre, i que a més escolten la música de Manel, o pel carrer n'hi ha un que va sense mascareta, i més foteses per l'estil. I aixó és molt perillós i un mal assumpte per a la convivència. Sota el paraigües de la responsabilitat s'hi amaga el dimoni de la delació. Una delació que em remet a uns temps remots no viscuts però si coneguts, que varen acabar amb una nit de vidres trencats.