La sentència de la Sala Penal de l'Audiència Nacional que ha absolt el més gran dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero i a la resta de la cúpula de la policia autonòmica de formar part de el pla per a la independència de Catalunya, facilitant el referèndum, és molt crítica amb l'operatiu de les forces de seguretat de l'Estat. En el redactat de la sentència s'adverteix que el cap policial no havia de posar com a única finalitat de la seva actuació impedir tant sí al referèndum: "Si i això produïa uns danys irreparables, no només podien atribuir la responsabilitat de la seva producció, sinó que, des del punt de vista professional, la seva gestió hauria resultat un fracàs¡". Res que no se sabés aquí, i que com a espectadors privilegiats varem poder comprovar cada un dins del seu territori aquell 1-O.

El calvari d'aquests tres llargs anys que ha patit el Major Trapero, ha estat causa de la seva honestedat, a no alinear-ni amb uns ni amb els altres, i això l'ha deixat en una terra de ningú que a la llarga li ha acabat beneficiant , però només per aconseguir una dolorosa victòria. Els unionistes no acaben de confiar en ell, de creure en les seves declaracions de neutralitat, i els procesistas no s'atreveixen a dir que estan descontents amb ell porquè no els va recolzar en el seu intent de rebel·lió, conscients de la popularitat de Trapero entre la ciutadania, però nomès cal llegir l'article d'avui de Sergi Sol a el periódico, o el tuit d'ahir del President Puigdemont amb la boca petita, per fer-se'n una idea de la seva animadversió vers el Major Trapero. 

Qualsevol sap que perquè una rebel·lió sigui efectiva, cal una força, la possibilitat de vèncer en una disputa. Amb la sedició, encara que sigui un altre delicte, segons el Codi Penal, passa aproximadament el mateix. Pots desgañitarte i cridar que et rebel·les o que vols canviar l'ordre establert, però aixó no és possible si no tens a mà un pla que inclogui una amenaça real, ja sigui en forma d'una persistent resistencia activa dels ciutadans o d'uns armats que facin front a l'enemic a qui vols derrotar. Aquest va ser l'error de Govern de la Generalitat, perquè sabien perfectament que no podien comptar amb els mossos per enfortir la seva revolta, i sense aquest suport no hi havia res a fer. Això ho reflecteix la sentència que ha absolt el major Trapero i als seus col·laboradors, desmenteix tant la fúria explícita de la fiscalia com l'argumentari dels fets, escrit abans des de la fòbia corporativa que no des de la fidelitat a la realitat del que va passar. I què va ser? És senzill. La maniobra política no tenia l'escut protector, un exèrcit a el servei de la causa. D'això es poden extreure lliçons sobre la poca traça d'un simbolisme que es va dissoldre com a pols de sucre en un cafè descafeïnat. I també la barbaritat, ara més patent que mai, d'una presó absurda, desorbitada, innecessària, dolorosa, injusta. Poques vegades uns i altres van actuar amb tanta poca traça, només que la malaptesa no hauria de comportar penes tan grans de presó per a uns, ni ascensos injustificats a uns altres.