En diuen fatiga pandèmica. És aquest cansament creixent que s’estén entre ciutadans de les democràcies europees per una epidèmia davant la qual tots els esforços semblen insuficients. Falta, en el més optimista dels escenaris, més de mig any perquè les primeres vacunes arribin en prou quantitat per immunitzar un sector ampli de la població i començar a recuperar alguna cosa semblant a la normalitat. Això és una cursa de fons, no un esprint, ja ho sabíem. Però no hem arribat ni a la meitat i ja estem esgotats.

Aquesta fatiga no és innòcua. Porta al descontentament, al desànim, a qüestionar mesures que són necessàries però que es perceben com a excessives. A un rebuig que no s’associa amb cap ideologia ni amb cap col·lectiu concrets. És un corrent en què conflueixen des de grups antivacunes fins a professionals de sectors econòmics que se senten perjudicats. O persones a qui simplement els desagrada portar mascareta o que es resisteixen a renunciar a l’estil de vida que tenien fins a l’any passat. Un col·lectiu ampli i desorganitzat amb motivacions diverses.

També l’extrema dreta, a Espanya i en altres països, rebutja l’actuació dels governs contra la Covid-19. S’uneix a aquest descontentament difús i creixent, exacerbat per la fatiga pandè­mica, pels sacrificis que no cessen, pels danys econòmics, per la distància en les relacions personals i per la falta d’un horitzó d’esperança.

És a Alemanya on l’extrema dreta ha intentat aprofitar de manera més visible aquest descontentament, aglutinar els que no se senten representats pels que gestionen l’epidèmia. Després d’una manifestació contra l’obligatorietat de les mascaretes que va reunir 38.000 persones a Berlín el 29 d’agost, Annegret Kramp-Karrenbauer (presidenta de la CDU, el partit d’Angela Merkel) va criticar que la mobilització fos “utilitzada com a propaganda nazi”. També Londres, París i altres ciutats alemanyes han tingut manifestacions similars, si bé menys multitudinàries.

A Espanya el líder de Vox, Santiago Abascal, va afirmar ahir des de la tribuna del Congrés que el seu partit té la missió de “donar veu als milions d’espanyols” que se senten frustrats per la gestió de la pandèmia. És a dir, d’atreure i cohesionar els que desaproven les mesures que prenen. Els que estan d’acord amb Abascal en aquesta qüestió no necessàriament són d’extrema dreta. Poden votar Vox en unes pròximes eleccions sense compartir tot l’ideari de Vox. El que comparteixen és el rebuig de la situació actual.

El secretari de Salut Pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon, ja va advertir la setmana passada que “psicològicament estem esgotats”, que “aquest esgotament pot convertir-se en crispació” i que “la crispació és caldo de cultiu per a l’extrema dreta”. Com a epidemiòleg, Argimon sap que no hi ha solucions fàcils per a problemes complexos. No hi ha antídots màgics contra la fatiga per reanimar els que es rendeixen abans d’arribar a la meta. La solució, si n’hi ha, passa per explicar bé als ciutadans per què es prenen les decisions que es prenen. Per ser transparent amb les dades. Per recordar que la gran lliçó del març és que haguéssim hagut d’actuar abans que la situació fos catastròfica. I per fer veure als ciutadans que el que fan té un sentit. - Josep Corbella - lavanguardia.com/català