Qualsevol litigi polític sembla merèixer més escàndol que els estralls causats en la sanitat pública per les retallades de l'última dècada. ¿El benestar, l'equitat i la justícia social no són la pàtria? ¿Què és la pàtria, llavors? - Luis Mauri - elperiodico.

¿Els sonen els noms de Laura Tarrés, Jorge Valls, Juana Fernández i Josep Bruch? Els quatre van ser presentats als lectors de 'el periódico' per la reportera Beatriz Pérez el cap de setmana passat. Tots ells tenen diverses coses en comú. Viuen a Catalunya, basculen entorn de la setantena, la seva condició socioeconòmica és modesta. I són víctimes. Víctimes, perjudicats, damnificats, diguin-ho com prefereixin, de la jivarització de la sanitat pública.

Després tornarem amb ells. Trasbalsat, la tardor bull en una olla a pressió. Espanya, epicentre europeu de la segona onada de la pandèmia. L’hipocentre és a Madrid, el moll del poder convertit en museu de l’horror polític. Guerra de trinxeres cavades a sòl judicial. La clau parlamentària dels Pressupostos de l’Estat, en l’aire. L’escàndol de Joan Carles I i la renovada dialèctica monarquia-república afegeixen un compte més al rosari de crisis: sanitària, econòmica, política, social, institucional també.

L’extrema dreta escalfa davant el trampolí de la moció de censura. L’independentisme irredempt busca esquerdes per debilitar l’Estat i demonitza els girs cap a la realpolitik. El cataclisme econòmic adquireix proporcions bíbliques. L’amenaça de bloqueig a la UE posa en perill el calendari dels fons de reconstrucció. No s’obrin encara les venes: d’aquí a tres setmanes, els EUA poden corregir a les urnes el desvari de l’elecció de Trump i, si no ensopeguen totes les investigacions en marxa, en tres mesos hi podria haver una vacuna eficaç contra la Covid.

I aquí tornen Tarrés, Valls, Fernández i Bruch. Els quatre són o han sigut víctimes d’unes llistes d’espera sanitàries inacceptables en un Estat social i democràtic de dret, així defineix Espanya la Constitució. El país és un aspre escenari dominat per la querella política perpètua. La banda sonora, un estrèpit majúscul de vaixelles trencades. Però es diria que qualsevol litigi mereix més escàndol i més escarafalls que els estralls causats en la sanitat pública per les retallades de l’última dècada.

¿Què és la pàtria?

¿On són els patriotes? Caldrà preguntar-ho una vegada més. Totes les que sigui menester. ¿On són tots els que cavalquen amb tant terrabastall a cavall de la pàtria, la nació, el poble, la terra? ¿On són les grans manifestacions de país convocades per revertir les retallades que van deixar nua la sanitat, l’educació i el benestar social? ¿El benestar, l’equitat i la justícia social no són la pàtria? ¿Què és la pàtria, llavors?

Catalunya és la comunitat amb més malalts en espera per cada 1.000 habitants. Ja ho era el desembre de l’any passat, abans de la pandèmia, o sigui, absteniu-vos de pretextos oportunistes. Amb la Covid, el temps d’espera ja inadmissible de fa un any en la sanitat catalana s’ha redoblat amb increments del 60%, el 70%, el 80% i el 90%, segons el tipus d’intervenció quirúrgica. No es tracta d’operacions trivials: l’espera per un càncer de pell augmenta un 104%. Aquesta és l’era del patriotisme sense quiròfans.