TOC DE QUEDA 15.10.20

Deixar a una ciutat sense bars ni restaurants és com deixar-la sense sistema operatiu. És així a tot Espanya, també a Catalunya. Podem desitjar que el progrés econòmic discorri per altres vies, la digitalització o la cultura per exemple, però no sembla el moment de posar-nos fantàstics. El sector de l'oci aporta el 20% del PIB, unes sigles que defineixen el nivell de riquesa (o pobresa) d'un país i condicionen quant haurà d'aportar l'Administració per garantir l'Estat de benestar, ara en plena crisi. 

La dràstica decisió de la Generalitat ha causa perplexitat, més encara quan fa just una setmana aquest Executiu es debatia entre permetre o no l'obertura de les discoteques. Va rectificar a temps. Però si ens hi fixem, la gent no es contagia a les Escoles, ni a la feina, ni al Supermercat, ni en el teatre o el cinema, i no queda clar si al metro o a l'autobús, bàsicament es contagia en els 'botellons' que es celebren arreu, actitud que hauria de controlar la policia, es contagia en les reunions familiars i sobretot en l'oci, bars i restaurants on la gent s'amuntega sovint sense mascareta i per força temps. Que la majoria de restauradors han complert rigorosament les restriccions que hi havia fins ara és cert, menys el Frankfurt de sota de casa que netegen les taules de la terrassa quan plou i prou. Sembla clar que bars i restaurants constitueixen focus de contagi, encara que cert és que més aviat el problema rau en les conductes de risc dels que no respecten les normes en els mateixos, no en la dels perjudicats. 

Voldria recordar que a Paris s'ha declarat un toc de queda de 21:00 a 06:00, que és molt més greu i restrictiu que les normes aplicades per la Generalitat. El virus ha envaït el programari, toca fer un reset, apagar i encendre l'ordinador. De vegades funciona millor. D'altres, no serveix de res, es tracta de prova error, prova error, fins encertar en el diagnòstic. Una cosa així suposa tancar negocis per obrir-los en quinze dies, que mai són quinze. Sí sabem què fer amb un ordinador inservible, tirar-lo, però a veure què fem amb els milers de treballadors i autònoms que es queden vivint de l'aire. A França el Govern de Macron ha promès ajudes als afectats, aquí la Generalitat parla de congelar els lloguers mentre estiguin els comerços tancats i poc mes. Seguim sense entendre, sense comprendre la magnitud de la tragèdia, així que als restauradors els aconsellaria menys indignació i mes comprensió, les coses són com són, no com voldrien que fossin, a més, siguem clars, si alguna cosa sobra, si n'hi ha en excés entre altres tipus de comerç, són bars i restaurants, de la mateixa manera que hi ha un excés de perruqueries, barbers (marroquins), i de tot en general, amb o sense turisme. 

Addueixen els restauradors que si els obliguen a tancar 'és la ruïna'. Els recordaria que en aquest país s'han arruïnat definitivament entre 50 i 60 mil persones. I sobre el toc de queda decretat a França, recordar la frase del veí i les barbes: "quan vegis la barba del veí tallar posa la teva a remullar". Doncs això.

PATRIOTISME SENSE QUIRÒFANS 14.10.20

 

Qualsevol litigi polític sembla merèixer més escàndol que els estralls causats en la sanitat pública per les retallades de l'última dècada. ¿El benestar, l'equitat i la justícia social no són la pàtria? ¿Què és la pàtria, llavors? - Luis Mauri - elperiodico.

¿Els sonen els noms de Laura Tarrés, Jorge Valls, Juana Fernández i Josep Bruch? Els quatre van ser presentats als lectors de 'el periódico' per la reportera Beatriz Pérez el cap de setmana passat. Tots ells tenen diverses coses en comú. Viuen a Catalunya, basculen entorn de la setantena, la seva condició socioeconòmica és modesta. I són víctimes. Víctimes, perjudicats, damnificats, diguin-ho com prefereixin, de la jivarització de la sanitat pública.

Després tornarem amb ells. Trasbalsat, la tardor bull en una olla a pressió. Espanya, epicentre europeu de la segona onada de la pandèmia. L’hipocentre és a Madrid, el moll del poder convertit en museu de l’horror polític. Guerra de trinxeres cavades a sòl judicial. La clau parlamentària dels Pressupostos de l’Estat, en l’aire. L’escàndol de Joan Carles I i la renovada dialèctica monarquia-república afegeixen un compte més al rosari de crisis: sanitària, econòmica, política, social, institucional també.

L’extrema dreta escalfa davant el trampolí de la moció de censura. L’independentisme irredempt busca esquerdes per debilitar l’Estat i demonitza els girs cap a la realpolitik. El cataclisme econòmic adquireix proporcions bíbliques. L’amenaça de bloqueig a la UE posa en perill el calendari dels fons de reconstrucció. No s’obrin encara les venes: d’aquí a tres setmanes, els EUA poden corregir a les urnes el desvari de l’elecció de Trump i, si no ensopeguen totes les investigacions en marxa, en tres mesos hi podria haver una vacuna eficaç contra la Covid.

I aquí tornen Tarrés, Valls, Fernández i Bruch. Els quatre són o han sigut víctimes d’unes llistes d’espera sanitàries inacceptables en un Estat social i democràtic de dret, així defineix Espanya la Constitució. El país és un aspre escenari dominat per la querella política perpètua. La banda sonora, un estrèpit majúscul de vaixelles trencades. Però es diria que qualsevol litigi mereix més escàndol i més escarafalls que els estralls causats en la sanitat pública per les retallades de l’última dècada.

¿Què és la pàtria?

¿On són els patriotes? Caldrà preguntar-ho una vegada més. Totes les que sigui menester. ¿On són tots els que cavalquen amb tant terrabastall a cavall de la pàtria, la nació, el poble, la terra? ¿On són les grans manifestacions de país convocades per revertir les retallades que van deixar nua la sanitat, l’educació i el benestar social? ¿El benestar, l’equitat i la justícia social no són la pàtria? ¿Què és la pàtria, llavors?

Catalunya és la comunitat amb més malalts en espera per cada 1.000 habitants. Ja ho era el desembre de l’any passat, abans de la pandèmia, o sigui, absteniu-vos de pretextos oportunistes. Amb la Covid, el temps d’espera ja inadmissible de fa un any en la sanitat catalana s’ha redoblat amb increments del 60%, el 70%, el 80% i el 90%, segons el tipus d’intervenció quirúrgica. No es tracta d’operacions trivials: l’espera per un càncer de pell augmenta un 104%. Aquesta és l’era del patriotisme sense quiròfans.

CULPANT AL PORCO GOVERNO 13.10.20

El mètode Fransiscu, que així em deia la mare, és molt senzill. Si tothom es comportés com jo, el món aniria molt millor. També haig d'afegir que seria molt avorrit. Hi havia un episodi de The Twiling Zone - la Dimensió desconeguda -, que anava d'aquest pal. Un home es queixava amargament: si tothom fos com jo, si tothom es comportés com jo, el món aniria molt millor - deia -. Un dia al matí quan es lleva, la gent que es creua pel carrer, l'empleat del metro, els passatgers, tots tenen la mateixa i única cara, la seva, i amb ella, la seva intransigència i el seu tarannà, i aleshores s'adona l'home de lo errat que anava.

Bé, conya a banda, El Dr.Argimón deia l'altre dia al Via Lliure de Xavi Bundó que ell era molt avorrit. Però Bundó li va treure molta informació sobre les properes decisions a prendre per la Generalitat per controlar i frenar l'augment de la pandèmia en  la segona onada, decisions que en principi sabrem divendres, Clar que Argimón no és polític, puig a una pregunta compromesa que li va fer Bundó, va contestar amb un rotund SI!, i aixó un polític mai ho faria, aquesta síl·laba no és genèticament al seu diccionari.

I després de les declaracions de diumenge del Dr.Argimón ja tenim al pais esvalotat, tertulians de Rac1 d'aquest mati inclosos a ran de les declaracions amorfes que ha fet sense mullar-se el secretari general de Salut el Sr.Marc Ramentol, que aquest si que és polític. Uns tertulians que llevat d'Antón Losada, la resta no han entès res, pero no importa, com els tertulians, aixó és secundari.

El que em preocupa, el que importa és que hauriem de tenir clar, que els únics responsables del desastre de la primera i sobretot de la segona onada de la Covid-19, no son els Illa, Simón, Argimón, Sánchez, exTorra etc. Els responsables, són els irresponsables d'una gran part dels ciutadans, que un per un, com passa amb Messi, el seu comportament es alhora el problema i la solució, i si es vol acabar amb la pandèmia, tenint en compte que la vacuna va per llarg, ja en van dues que presenten problemes, Johnson&Johnson avui i la d'Oxford la setmana passada, la solució, la única solució és que la ciutadania es comporti com a persones adultes i civilitzades i no com a bretols.       

Com a exemple, fixeu-vos amb l'ùs de les mascaretes que en fan la majoria de ciutadans, és al revés del que hauria de ser. Anant pel carrer no cal la mascareta si no hi ha una gran aglomeració de gent, però quasi tothom la porta, molts ensenyant la titola - cert -, però la porten i com el nom és tapaboques, la boca si que la porten tapada. Però s'asseuen a una terrassa o en una reunió familiar cinc o sis, i xerren i xerren sense mascareta tranquil·lament, i aquí és on s'infecten, o sigui que la mascareta tal com s'empra, no serveix a penes per a res.

Ho vaig dir l'altre dia i ho torno a dir ara i aquí, potser ens han ensenyat pocs cadàvers, pocs taüts i poca gent entubada a les UCI, per tal de que prenguem consciència de la magnitud de la tragèdia. Tant si els morts són 35 com 45 mil, són molts morts per agafar-se amb conya la situació, Si us plau, enteniment, enteniment i enteniment és el que hauria de posar-hi tota la societat, sinó anirem camí del pedregar, culpant al porco governo aixó si.

FEDERALITZACIÓ PER CORONAVIRUS 13.10.20

La discussió sempre incompleta sobre la peremptorietat d'una federalització d'Espanya ha quedat enrere i la pandèmia està reescrivint el funcionament de l'Estat de les autonomies per la via dels fets polítics. Al marge dels reclamats canvis orgànics en la naturalesa del Senat -per la seva anhelada conversió en una càmera certament territorial que afegeixi un eix autonòmic al poder legislatiu- i de les reformes dels estatuts d'autonomia, el quefer polític està marcant solcs nous. I si la coordinació sanitària ha estat la pionera a reinventar els ressorts de l'engranatge de les sobiranies estatals i autonòmiques, l'aplicació dels fons europeus porta camí d'accelerar i consolidar aquesta creativa i sobrevinguda federalització i dibuixar un funcionament polític i administratiu nou, que en lloc de basar-se en un redisseny institucional descansa al tradicional adagi que són els passos -eficientes, desviats o atropellats- i no els enginyers de camins dels que obren camí. Una cosa així com una federalització consuetudinària.... 

Federalització per coronavirus és un article de Pedro Vallín a 'elperiódico.com' que podeu llegir sencer aquí...

Potser perquè hom està ja escarmentat o perquè sap que la història va sempre en la mateixa direcció, molt em temo que aquests fets provocats per la pandemia ens duran a una nova retallada a les autonomies, amb l'excusa que el control de la pandemia que el Govern de la nació els ha delegat no ha funcionat, i que cal recuperar el comandament d'alguns ministeris entre ells el de Sanitat, vista la ineficiencia de les autonomies en la seva gestió de la pandemia, i 140 mil milions són molt llaminers per deixar que els administrin les autonomies. Estem doncs més a la vora d'una nova LOAPA que de la federalització. 

A la fotografia podeu veure a la dreta al conseller Urkullu del país basc, a ell aixó li és igual, com ja té la independència econòmica no el preocupa. Clar, el país Basc és el 6% del PIB Espanyol i Catalunya el 19%, aquest és el nostre problema i el perquè mai podrem ser independents, la resta es fer volar coloms. No sé, el temps ho dirà, però a cada crisi que es produeix a Espanya, almenys a Catalunya, hi perdem més d'un llençol a la bugada.

EL GRAN REINICI ÉS ARA 12.10.20

Les quarantenes imposades pel COVID-19 poden estar disminuint gradualment, però l'ansietat sobre les projeccions socials i econòmiques del món s'estan intensificant. I hi ha bones raons per preocupar-se: ha començat una forta recessió i podríem estar enfrontant la pitjor depressió econòmica des de 1930. Però, tot i que aquest resultat és probable, no és inevitable.

Per aconseguir un millor resultat, el món ha d'actuar conjunta i ràpidament per renovar tots els aspectes de les nostres societats i economies, des de l'educació fins als contractes socials i les condicions laborals. Tots els països, des dels Estats Units fins a la Xina, han de participar, i tota la indústria, des de la de el petroli i el gas fins a la de la tecnologia, han de transformar-se. En resum, necessitem un "Great Reset", o "Gran Reinici" del capitalisme.

Hi ha moltes raons per buscar aquest "Gran Reinici", però la més urgent es diu "COVID-19". Després d'haver provocat ja centenars de milers de morts, la pandèmia representa una de les pitjors crisis de salut pública de la història recent. I, atès que els contagis i morts segueixen en moltes parts de món, està lluny d'acabar.

Això tindrà greus conseqüències a llarg termini per al creixement econòmic, el deute públic, l'ocupació i el benestar humà. Segons Financial Times, el deute públic mundial ja ha arribat al seu nivell històric més alt en temps de pau. A més, la desocupació s'està disparant en molts països: als EUA, per exemple, un de cada quatre treballadors ha presentat una sol·licitud de cessantia des de mitjans de març, amb noves sol·licituds setmanals molt per sobre dels màxims històrics. El Fons Monetari Internacional espera que l'economia mundial es contregui un 3% aquest any, una rebaixa de 6,3 punts percentuals en només quatre mesos.

Tot això agreujarà les crisis climàtiques i socials que ja estaven en marxa. Alguns països ja han utilitzat la crisi de l'COVID-19 com a excusa per debilitar les proteccions al medi ambient. I la frustració per demandes socials, així com l'augment de la desigualtat (la riquesa combinada dels multimilionaris ha augmentat durant la crisi) s'estan intensificant.

Si no s'aborden aquestes crisis, al costat de l'una de l'COVID-19, s'aprofundiran i faran del món un lloc encara menys sostenible, menys equitatiu i més fràgil. Les mesures de pegat i les correccions ad hoc no seran suficients per prevenir aquest escenari. Hem de construir bases completament noves per als nostres sistemes econòmics i socials. El nivell de cooperació i ambició que això implica no té precedents. Però no és un somni impossible. De fet, un costat positiu de la pandèmia és que ha demostrat la rapidesa amb què podem fer canvis radicals en el nostre estil de vida. Gairebé instantàniament, la crisi va obligar a les empreses i les persones a abandonar pràctiques que durant molt de temps es consideraven essencials, des de viatges aeris freqüents fins a treballar en una oficina.

Així mateix, la població ha mostrat de manera aclaparadora una disposició a fer sacrificis pel bé de la salut del proïsme i de poblacions vulnerables, com els més ancians. Moltes empreses han fet un pas a el front donant suport als seus treballadors, clients i comunitats locals, en un canvi notable cap al tipus de capitalisme a què estàvem acostumats. Hi ha una clara voluntat de construir una societat millor. I hem de fer servir això per assegurar el Gran Reinici que tant necessitem. Això requerirà governs més forts i eficaços i exigirà la participació de el sector privat en cada part del procés.

L'agenda del Gran Reinici tindria tres components principals.

 

El primer conduiria a el mercat cap a resultats més justos. Amb aquesta finalitat, els governs han de millorar la coordinació (per exemple, en les polítiques tributària, regulatòria i fiscal), millorar els acords comercials i crear les condicions per a una "economia estable de les parts interessades". En un moment de disminució de les bases impositives i augment del deute públic, els governs tenen un poderós incentiu per dur a terme tal acció. A més, els governs han d'implementar reformes molt esperades que promoguin resultats més equitatius. Segons el lloc o el país, aquests poden incloure canvis en els impostos sobre el patrimoni, la retirada dels subsidis als combustibles fòssils i noves regles que regeixen la propietat intel·lectual, el comerç i la competència.

El segon component d'una agenda de "Gran Reinici" garantiria que les inversions avancin en objectius compartits, com la igualtat i la sostenibilitat. Aquí, els programes de despesa a gran escala que estan implementant molts governs representen una enorme oportunitat de progrés. La Comissió Europea, per exemple, ha revelat plans per a un fons de recuperació de 750.000 milions d'euros (826.000 milions de dòlars). Estats Units, la Xina i el Japó també tenen ambiciosos plans d'estímul econòmic. En lloc d'utilitzar aquests fons, així com les inversions d'entitats privades i fons de pensions, per omplir les esquerdes de el sistema antic, hauríem utilitzar-los per crear un de nou que sigui més resistent, equitatiu i sostenible a llarg termini. Això significa, per exemple, la construcció d'infraestructura urbana "verda" i la creació d'incentius perquè les indústries millorin el seu historial en mètriques ambientals, socials i de govern.

La tercera i última prioritat d'una agenda de "Gran Reinici" és aprofitar les innovacions de la "Quarta Revolució Industrial" per donar suport al bé públic, especialment a l'abordar els desafiaments socials i de salut. Durant la crisi del  COVID-19, empreses, universitats i altres s'han unit per desenvolupar diagnòstics, teràpies i possibles vacunes, establir centres de proves, crear mecanismes per rastrejar infeccions, i lliurar medicina de manera remota o a distància. Imaginin el que podria ser possible si es fessin esforços concertats similars en tots els sectors.

La crisi del COVID-19 està afectant totes les facetes de la vida de les persones en tots els racons de món. Però la tragèdia no ha de ser el seu únic llegat. Per contra, la pandèmia representa una rara però estreta finestra d'oportunitat per reflexionar, reimaginar i reajustar el nostre món per crear un futur més saludable, més equitatiu i més pròsper.

* Klaus Schwab es fundador y presidente ejecutivo del Foro Económico Mundial, 

también conocido como Foro Davos. - “El momento del ‘Gran Reinicio’ es ahora”, 

en Webforum.org, 3 de junio de 2020 - descontexto.blogspot.com

Francament, em sembla un discurs molt utòpic el del Sr. Schwab, no perquè tot el que digui no sigui el que ha de ser i s'hauria de fer, però crec que ell és el primer que sap que res del que en l'article preveu, els Estats ho duran a terme. Artur Mas o Zizeq també demanaven reiniciar el capitalisme cadascú a la seva manera i sense cap èxit.

 

HAN VINGUT PER QUEDAR-SE 12.10.20

 Foto Miguel Toña - Agencia EFE -

Encara que ja venia d'abans, amb el confinament i posterior trasbals per la pandèmia. els límits de la urbanitat i la convivència s'han traspassat, i, ho han fet fins a uns límits que difícilment es podran esborrar les faltes de respecte insults i humiliacions. Les xarxes socials aclamen desbocades la fustigació i l'odi a l'altre.

Alguns polítics dediquen el seu temps a posar tuits per treure per insultar, calumniar i ballestrejar a tort i a drte: "Dilluns obliguem als mafiosos a dimitir", escriu Santiago Abascal, que es refereix a el president del Govern com "el tirà Pedro Sánchez". "La supèrbia, el despotisme i la falta d'empatia és l'únic que inspira l'acció del psicòpata. Aquest home és un perill per a la seguretat nacional", afirmava Rosa Díez, que va animar el hashtag #PsicopataSanchez. I molt ha corregut el maliciós acrònim IDA, que lamentablement s'utilitza per nomenar a la presidenta de la Comunitat de Madrid, i fins i tot és denominada de tal manera en columnes de prestigiosos periodistes. La recurrència al trastorn mental és preocupant. ¿En quin món la bogeria, és a dir, la malaltia, pot ser un insult?. Als EUA, des de la oposició ja estan demanant un exame psicológic de Trump insinuant que se li ha anat l'olla amb la pandèmia. Per cert, que aquí critiquem a Trump, però té una bona colla d'imitadors.

Què persegueixen tantes llengües desllengüades que només profereixen insults i missatges carregats d'odi? Sembla com si, a el temps que la Covid-19 arrasa el nostre país, la ciutadania s'hagués contagiat de la crispació i la polarització que tenen bloquejat el país. I Madrid, en estat d'alarma, amb un foc creuat que ens atordeix.

Retrocedim. I no només en pobresa: el virus s'ha carregat anys de lluita contra la precarietat. Vénen uns mesos molt preocupants i no només a nivell de la pandèmia, vénen mesos de fam i misèria per a molts ciutadans, i és ara que seria el moment en què la societat tornés a abrigallar-se mútuament, que de nou vestís de solidaritat les seves frustracions i la seva ràbia, en comptes d'anar a la grenya verbal, en un corol·lari de barroeria i violència entre l'educació i la barbàrie.

Jo que demanava l'arribada dels bàrbars, i no sàvia que ja els teníem entre nosaltres. I han vingut per quedar-se.

LA DEMOCRÀCIA VISCERAL 5.10.20

Un article recent de la prestigiosa publicació nord-americana Politico indagava les raons per les quals la dreta té un “avantatge massiu” a Facebook. Per un executiu de la companyia de Mark Zuckerberg que va eludir identificar-se, l'autèntica raó no és que hi hagi un algoritme que beneficia les posicions polítiques conservadores i les faci arribar a més persones. Tot i que la xarxa social assegura que és neutral, el directiu afirma que “el populisme de dretes sempre és més atractiu”. Segur que no podem treure “de dretes” d'aquesta equació i deixar-ho en populisme a seques?

L'executiu de Facebook va donar altres claus. Determinats continguts que triomfen a la xarxa social es refereixen a “una emoció increïblement forta i primitiva” que es refereix qüestions com ara “nació, protecció, l'altre, ira, por”. Segona pregunta en aquestes poques línies: no els sona d'alguna cosa de fora dels Estats Units?

Les falòrnies es mouen molt més ràpid a les xarxes socials que no pas la informació contrastada. Alguns experiments han demostrat que les persones disposades a creure determinades informacions falses, perquè encaixen amb la seva idea de les coses, accepten ràpidament altres falsedats que els arriben. I el pitjor de tot és que aquests algoritmes que fan servir les xarxes, que són fórmules de programació que es dediquen a buscar pautes de comportament de les persones, són capaços de detectar qui creu en determinades coses i, per tant, a qui cal enviar el mateix tipus de contingut espuri.

Els que governen Facebook –si fos un país seria el més poblat del món, amb prop de 2.500 milions d’habitants– saben a la perfecció que aquestes són algunes de les claus que mouen moltes persones. A Zuckerberg i als seus directius no els importen un rave la dreta ni l’esquerra. El seu negoci és vendre publicitat dirigida. I això ho aconsegueixen promovent la interacció dels usuaris dins les xarxes socials. Com més millor.

Ahir mateix Facebook va connectar els usuaris de la xarxa social amb els de l’app de missatgeria Messenger i els d’una altra xarxa de la seva propietat, Instagram. Els que es pensin que això només obre possibilitats de comunicació entre les persones no veuen la fotografia completa. Les vies per les quals arribaran aquestes emocions viscerals a més persones es multipliquen. Els anuncis a Facebook, segons estimacions del mes de gener, arriben a gairebé 2.000 milions de persones. Els candidats a la presidència dels Estats Units ja han gastat fortunes en publicitat a la xarxa social. Donald Trump ja hi havia invertit 109 milions de dòlars (uns 93 milions d’euros), i Joe Biden 64 milions (al voltant de 54 milions d'euros). Encara falta un mes perquè se celebrin les eleccions presidencials. Les informacions emocionals continuen fluint. Última pregunta: a algú li estranya el que va passar en el debat presidencial? - La democràcia visceral - Francesc Bracero (1.10.2020)

TANCAR MADRID 1.10.20

Hi ha certa dreta espanyola (també en les institucions que controla) incapaç d'assumir una idea d'Espanya que no sigui des de l'exclusió, la submissió i l'entossudiment de mires - Emma Riverola

Amb fòrceps i dolors es tracta de donar a llum el paquet de restriccions Covid-19 per a la comunitat de Madrid. Transacció amunt, transacció avall, el Govern ha comunicat la voluntat d’estendre les mesures pactades amb Ayuso a totes les ciutats més grans de 100.000 habitants en situació de forta transmissió comunitària. La creació d’un marc comú d’actuació sembla lògic; no ho és tant que es dissenyi en funció de la puerilitat d’Ayuso i sense pactar-ho prèviament amb la resta de comunitats.

La FAES d’Aznar apunta «el valor simbòlic que per a l’actual formació de Govern pot tenir que un català socialista amenaci de tancar Madrid». Tot i que la consideració freudiana la situa en el Govern, la reflexió més aviat s’emmarca en la dita: «El lladre es pensa que tothom roba». Hi ha certa dreta espanyola (també en les institucions que controla) incapaç d’assumir una idea d’Espanya que no sigui des de l’exclusió, la submissió i l’entossudiment de mires. Està en mans del Govern crear una altra cultura d’acord, l’única capaç de despertar la il·lusió per un futur compartit.  

COM SI FOS AHIR, NO ÉS AVUI 1.10.20

Cristina Clemente, una de les guionistes de la sèrie 'Com si fos ahir' que emet TV3, explica que en els episodis que ara s'estan rodant han mirat de reduir els petons (no pas perquè la trama ho demani, sinó per exigències sanitàries) i també han limitat el número de personatges de cada seqüència.

El més curiós de tot plegat és que els guionistes han decidit que en la vida quotidiana dels personatges no hi haurà pandèmia. Ho entenc. Ja no hi hauria trama argumental. Parapetats rere la mascareta, es passarien tota l’estona parlant de rebrots i de PCRs, de cribratges i de confinaments. No hi hauria espai per a les múltiples facècies amoroses i laborals d'aquests homes i dones, contemporanis nostres en la ficció, que no ho seran tant, de contemporanis, perquè viuran sense la llosa de la covid-19.   

Aquesta situació no deixa de ser una mostra de la manca d'imaginació dels guionistes per recrear la realitat i també una mostra de com han canviat les nostres relacions interpersonals, on tambè ens ha mancat imaginació per mantenir-les dins una certa normal anormalitat, si de fet, ni tan sols tenim clar com ens hem de saludar pel carrer o en les trobades.

S'ha de dir que la serie és dolenta, inversemblant, no es por agafar per enlloc, pero entenc que dona feina a molts actors i en aquest sentit se li ha de donar tot el recolzament possible. Fa ja temps la vaig deixar de veure (l'emeten a TV3 abans d'una altra serie 'Tot es mou'), d'actors, ara ja no n'hi ha tants com deia la guionista, pero antes n'hi havia un munt.

Potser sóc jo qui té un problema amb le series, a penes en trobo alguna que em faci el pes, vaig començar a veure Schitt's Creek. molt premiada en l'ùltima edifició dels EMI, i és molt fluixeta, i una que trobo que em va agradar com la magnética Leftowers resulta que agrada molt poc a la gent.

Que 'Com si fos ahir' no s'adapti a la nova realitat, a la realitat real actual, entenc és un error, car que de fer-ho donaria molt més joc, sempre hi quan (ai las) els guionistes fossin capaços de desenvolupar una trama intel·ligent i no la serie de típics tòpics de totes les series que es fan i es desfan. Com si fos ahir, no és avui. Quan de mal ha fet a les series de TV3 el desaparegut Pepitu Benet i Jornet, quasi tant com Ferran Adrià als cuiners que l'imiten.

AMB DOS OVARIS 30.9.20

Escriu Máximo Pradera a Público, sobre la IV Trobada de Cinema Llibertari que s'ha celebrat a Aranjuez. La pel·lícula 'Si me borrara el viento lo que yo canto', dirigida per David Trueba, ha estat escollida per a clausurar el festival. 

Per als que no els soni de res: es tracta d'un documental sobre el disc clandestí que Chicho Sánchez Ferlosio va gravar a la cambra de bany de casa seva, a instàncies de la revista sueca Clarté, l'any 1963. Allà hi ha les grans cançons polítiques de Chicho d'aquells anys: des de Los dos gallos a la Balada de Julián Grimau. Cançons que, a diferència de les de José Manuel Soto, que neixen ja mortes, viuran per sempre en els cors de milions de persones. 

L'autèntica estrella del documental és (al costat de Chicho, naturalment), la seva primera dona, Ana Guardione. Ella és la màgica Beatrice que ens guia pel peculiar món de Chicho, que era, a més d'un músic de gran talent, un excèntric de molta cura. Aquí està per exemple l'anècdota que explica l'inefable Fernando Sánchez Dragó, de com Chicho el va despertar una vegada, introduint-li una bicicleta al llit. 

Ana Guardione va morir al febrer d'aquest any (no de coronavirus, sinó de càncer) en una lluminosa habitació de l'Hospital Santa Cristina de Madrid. Lluminosa, perquè el sol entrava a dolls per la finestra, però també perquè la pròpia Ana irradiava sempre llum i sentit de l'humor pels quatre costats. Quan em van informar que només li quedaven pocs dies de vida, vaig acudir a visitar-la amb Jesús Munárriz i Juan Losilla, per acomiadar-me d'ella com Déu mana. I un cop més, em va sorprendre d'Ana, a més de la seva vitalitat innata i el seu optimisme ontològic, la seva prodigiosa memòria. Si al meu pare, Javier Pradera, li van penjar l'àlies del Disc Dur de la Transició, Ana Guardione recordava amb minuciós detall de tot el que havia viscut contra Franco en els anys seixanta. Com si hagués succeït ahir. En el documental explica anècdotes chichescas, però una de les meves favorites es va quedar fora del metratge, suposo que per falta de temps. Revela els ovaris que la Guardione li posava a la vida quan se les havia de veure amb la policia franquista.

 "Un tórrido agosto de comienzos de los sesenta en Madrid. Chicho Sánchez Ferlosio acaba de ser operado de apendicitis y yace convalenciente y dolorido en el lecho del dolor.

–¡POM, POM, POM!

Es la policía. La chunga, la de Conesa y Billy el Niño. La brigada político social, que torturaba a veces por simple placer.

–¡Abran a la policía! – dice el esbirro al mando.

Ana Guardione se asoma a la mirilla y con toda su sangre fría dice:

–¿Tienen orden de entrada y registro?

El piso de Chicho y Ana está lleno de papeles comprometedores. Con decir que de esa casa salió Julián Grimau la tarde aciaga en que fue detenido, está dicho todo.

–No tenemos – dice el madero.

–Pues sin orden judicial, aquí no entra ni el Tato – responde la Guardione. Sola ante el peligro, porque Chicho estaba para el arrastre.

El poli se lo piensa dos veces. Puede tirar la puerta abajo, no cabe duda. Pero Chicho es hijo de un exjerarca del Régimen, Rafael Sánchez Mazas, mejor no arriesgarse. Decide ir en busca de la orden judicial.

Lo que sigue es media hora frenética de Ana Guardione, registrando su propia casa en busca de propaganda ilícita. Y sobre todo, de agendas comprometedoras, que puedan poner en peligro a compañeros del PCE. Ana lo mete todo en una salamandra de carbón, que hacía las veces de calefacción individual y enciende la pira.

Cuando vuelve la bofia, la casa es un puto infierno. La calefacción a todo meter, en un día asfixiante de agosto.

Nada más asomar la jeta, el poli se da cuenta de lo que ha ocurrido.

–Vámonos, chicos – dice resignado–, que aquí ya no hay nada que rascar.

Quién sabe cuánta gente no fue torturada ni encarcelada por el indómito coraje de Ana Guardione, aquella tarde asfixiante de agosto en Madrid."

Gracias, Ana, por recordarlo todo. Con pelos y señales.

Y por contárselo después al mundo con tanta gracia.

NO TOT SÓN MALES NOTICIES 29.9.20

No tot són males notícies dins de la pandèmia o com a consequència d'ella; ahir, la consellera Vergés va informar a la ciutadania de la prohibició de reunir-se més de sis persones que sembla es mantindrà fins i tot per les festes de Nadal i any Nou. Alegreu-vos els que detesteu com jo la fatigoses festivitats.

És clar que el pollastre rostit, l'escudella de galets o la carn d'olla, es poden menjar com cada any. Vegem, als sopars i dinars hi podran assistir com a màxim sis persones, el que vol dir que pel que fa als efectes estables de convivència, serà molt millor, estalviant-nos les llargues sobretaules plenes de discussions amb cunyat incorporat. El problema arriba a l'hora de convidar a prendre cafè. Poden venir, amb mascareta, clar. La resposta és no, només sis i prou, menys els dos de casa, quatre en el nostre cas. S'hauràn de repartir entre Nadal, Sant Esteve, fi d'any, pero sempre sense sobrepassar les 6 persones. 

Se m'acut una possibilitat, sis persones al menjador, sis a la cuina o a la sala d'estar si que seria possible, i si m'apureu, sis al safareig o en alguna altra cambra de l'estança, depén de les mides de cada vivenda, pero es podrien repartir per diferents llocs de la vivenda. També ens estalviarem l'amic invisible, una altra bona noticia!, i a la televisió posaran un cop més i com cada any ¡Que bonic és viure! això si, la llàstima és que tampoc es podrà celebrar la cavalcada dels Reis Mags, i això si que és un problema per la mainada. Ah! I una altra bona notícia, a l'estar sense President de la Generalitat, ens estalviarem el seu discurs de fi d'any, que diu en Torra que no vol que el faci el President interí que es veu que no és molt honorable, o no pot ostentar aquest títol. No ens estalviarem el discurs de fi d'any de Felip Sis 'el preparao', però aquest aqui ja no el veu 'naide ni nenguno'.

Amb tot això, a un li vénen ganes de que arribin les festes de Nadal, per a la fi, aquest any almenys, no haver de celebrar-les amb tota la seva carregosa pompa i circumstància i fer-ho en la intimitat d'un petit comitè.

TOTS SOM MADRID 22.9.20

Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda, diu el pasdoble, Però ahir quan van comparèixer Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez per escenificar una suposada coordinació que només amaga la incompetència d'una i la deixadesa d'un altre, no hi havia una bandereta, sinó totes les banderazas hagudes i per haver, faltava només la de la supermegabandera de la plaça de Colón. La reunió va ser desafortunada, la ineptitud de Díaz Ayuso en el control de la pandèmia és evident, també és cert que el Govern ha deixat que les autonomies es mengin la seva irresponsabilitat i deslleialtat durant l'estat d'alarma. L'acte feia vergonya. Si els nostres dirigents polítics apreciessin una mica més la cultura, sabrien que la pompa oriental casa malament en temps de por i misèria. No sembla molt adequat reunir-se amb tanta 'pompa y boato' amb la que està caient, encara que sigui aquesta reunió una dolça venjança de Sánchez sobre Díaz Ayuso, una dolça venjança enverinada. I a sobre va en Quim Torra i crida als catalans a no viatjar a Madrid, també ha proposat controls de temperatura a les persones que arriben de la capital. Els controls ja es fan, però no cal desaprofitar l'oportunitat d'humiliar l'enemic i jugar al miratge de l'estat independent de la senyoreta Pepis. Mentrestant, seguim en caiguda lliure davant el virus.

Davant de tant disbarat em dóna la sensació que catalans i madrilenys ens sentim més agermanats que mai, com diria la inefable 'chulapa' Isabel Díaz Ayuso..., tots som Madrid.

ELOGI DEL MINISTRE FERNÁNDEZ 22.9.20

Malgrat els innegables mèrits que té (visió de futur, habilitat estratègica, respecte per la democràcia, empatia amb els adversaris, reconeixement de la dis­sidència política com un valor liberal), alguns dels nostres grans ministres han ­rebut molta menys reconeixença pública del que haguessin merescut. I el més important de tots ells, el senyor Fernández ­Díaz, tan sols ha aconseguit la fama com a conseqüència d’un desafortunat malentès. Malentès, perquè resulta que hi ha qui creu –amb perversa malvolença– que prevalent-se del seu càrrec va fer servir els recursos que l’ Estat va ­posar a la seva disposició conspirant per a la destrucció dels seus adversaris polítics i per manipular proves que poguessin posar en dubte la granítica reputació del seu partit.

El senyor Fernández va ser ministre de l’Interior amb el plàcid senyor Rajoy, i no era la menor de les seves obligacions la de vetllar per la dignitat i imparcialitat dels milers d’agents de la Policia i la Guàrdia Civil a les seves ordres, i s’hi va aplicar amb un zel digne d’encomi. Tot i que també és veritat que dignitat i imparcialitat són dos dels termes favorits que els entabanadors ens dirigeixen als beneits quan es posen a donar compte de la seva activitat política.

Hi ha qui creu –amb perversa malvolença– que va usar els recursos de l’Estat per destruir els adversaris.

Des d’aquesta alta posició, i amb la millor de les intencions, el nostre home es va reunir amb el magistrat excedent que dirigia l’Oficina Antifrau (càrrec elegit pel Parlament, que al nomenar-lo va brillar singularment, una vegada més, com a oficina de col·locació) i va mantenir amb ell una conversa en la qual es traçaven plans per restaurar l’harmonia i la convivència a l’atribolada Catalunya.

En un to simpàtic i desimbolt, propi d’unes elits polítiques que semblen sortides d’una comèdia d’ Arniches o d’una sarsuela, els dos càrrecs debatien sobre la conveniència d’arruïnar, o si la cosa fun­cionava destruir, la reputació d’un polític català –l’aleshores alcalde de Barcelona Xavier Trias– per preservar més bé els ­interessos del país i contribuir a fomentar la simpatia dels catalans independentistes amb el projecte comú espanyol. L’objectiu era irreprotxable, però les formes eren encara millors: “Ministre, soc com un caporal de la teva Policia Nacional” deia un, “doncs això l’hi donem a aquest periodista, que l’altre està boig”, apuntava amb gràcia el ministre. Com heu pogut comprovar en vista dels resultats, el favor que els dos pròcers van fer als catalans no independentistes no els serà agraït mai prou: gràcies als seus bons oficis, el pres­tigi de la política, de la Policia, de la Fiscalia i de la mateixa idea d’ Espanya no havia estat mai tan gran a Catalunya.

Perquè per dur a terme els seus propòsits, a més d’algun periodista de cambra, els nostres amics necessitaven el concurs d’alts funcionaris del Cos Nacional de Policia, els que van formar aquella “policia patriòtica” que va tenir els seus herois en el comissari Villarejo, un senyor conegut com el Gordo , l’entranyable Paco el Bomba i alguns consultors externs d’alt nivell, com l’enyorat petit Nicolás i les senyores Álvarez i Sánchez-Camacho, que han fet tant per millorar la reputació d’un restaurant de Barcelona.

El que va passar (d’aquí, potser, el malentès) va ser que resoldre la situació ca­talana era una feina d’escassa substància per a un grup tan laboriós i aplicat, raó per la qual els seus membres es van pluri­ocupar en altres operacions al servei d’ Espanya, com la denominada Kitchen (els resultats de la qual estem coneixent les ­últimes setmanes, i que no tenia cap altre propòsit que el de salvaguardar la prístina reputació d’alguns polítics que hi havia al govern aleshores). O la segona fase de l’operació Catalunya, res d’estrany, atès l’èxit de crítica i públic del primer lliurament. No cal dir que els catalans aliens a l’independentisme –com, suposo, els fiscals i els policies– no podem sinó aplaudir unes estratègies tan nobles, per molt que algun subjecte malpensat intenti ara insinuar que ho van fer més malament que bé.

L’historiador Carlo M. ­Cipolla va publicar un text ( Las leyes fundamentales de la estupidez humana ) que, de manera inexplicable, no s’esmenta gaire al nostre país. La tercera d’aquestes lleis és que l’estúpid causa perjudicis als altres sense benefici per a si mateix, i fins i tot amb desavantatges. La quarta, que el potencial nociu dels estúpids sempre està infravalorat; i la cinquena (i fonamental), que, entre els diferents tipus de persones, els estúpids són els més perillosos.

Efectivament, no hi ha cap dubte que qui és capaç de perjudicar-se a si mateix i els altres sense obtenir cap avantatge és un individu que s’ha d’evitar com la pesta. Per sort per a nosaltres, encara queden a Espanya homes com el ministre Fernández, sempre disposats a guiar-se pels més estrictes criteris de la intel·ligència, la lògica i la raó. Napoleó afirmava que en política l’estupidesa no és mai un desavantatge, la qual cosa és més que evident en els nostres dies, però els polítics no són necessàriament estúpids. Aquí hi ha, per demostrar-ho, el senyor Fernández. - Xavier Melero - lavanguardia.com

LA CIUTAT ÉS UN MILIÓ DE COTXES 22.9.20

Aquest escrit que ve a continuació és d'Ernest Folch a 'el Periódico' d'avui. El d'ahir de Juli Capella era també de 'el Periódico', mentre que el contrari era de la Vanguardia com el d'avui d'en Quim Monzó. Els dos de 'el Periódico' són a favor de les mesures viaries de l'Ajuntament de Barcelona, i els dos de la Vanguardia en contra. Casualitat o causalitat. Em refermo en que molt bé ho deu estar fent l'Àjuntament de la ciutat comtal, de la forma desaforada en que el critiquen. 

Quan un veritable geni apareix en el món, el reconeixereu per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell. - Jonathan Swift

AL LLORO, BARCELONA NO ESTÀ TAN MALAMENT.

Si vostè és dels que pensen que Barcelona està en decadència i el seu Ajuntament ho fa tot malament, li recomano que no continuï llegint. Perquè, casualitat o no, assistim últimament a un sospitós degoteig d’articles, tertúlies i altres parents que es fan els escandalitzats amb les noves mesures postpandèmia del consistori, com el famós encreuament de Consell de Cent amb Rocafort on s’ha pintat el terra de colors, o l’espai guanyat per a les terrasses dels restaurants en detriment dels cotxes.

Aquests nous emprenyats ens diuen molt enfadats que amb aquestes mesures la ciutat és lletja (sic), ha perdut la bellesa d’antany i està a punt de caure en un caos irreversible. Curiosament, els mateixos que ara es queixen d’improvisació acusarien l’Ajuntament de paràlisi si no s’haguessin pres mesures, i els mateixos que critiquen l’ampliació de les terrasses perquè els bars i restaurants puguin tenir una mica d’oxigen econòmic, ja tenien els articles escrits dient que Barcelona està governada per radicals d’ultraesquerra que no fan res a favor dels comerciants. Però que no els entabanin: aquests rampells suposadament estètics no són tals sinó que es refugien en la forma per no parlar del fons.

Perquè el que és rellevant no és la pintura del terra sinó que per fi un Ajuntament actua decididament a favor de la bici i el vianant (la baula feble) i en contra del cotxe (la baula forta). Que no es doblega davant les pressions ni els interessos d’alguns lobbis, i que aposta pel transport més pràctic, ecològic i sobretot econòmic, que és exactament el que demanava aquesta terrible pandèmia. Sí, no tot és perfecte: els pilons de formigó són perillosos per als motoristes, o la senyalització de les noves zones per als vianants de l’Eixample indueix a confusió, però per molt que es repeteixin consignes sempre negatives, la direcció que ha emprès Barcelona era l’única possible, que per cert és exactament la mateixa que han pres altres grans ciutats europees, com per exemple París. Cert, segueixen havant-hi greus problemes socials (molt ben descrits a l’excel·lent llibre ‘Una altra Barcelona’ d’Eva Arderius), però pel que fa a la mobilitat aquesta és una ciutat que està intentant oferir solucions ràpides, innovadores i per fi sostenibles. Al lloro, que no estem tan malament.