Avui fa 45 anys que es va morir la fera, només cal esperar que els cucs, fessin bé la seva feina, que prou temps han tingut. Però ja en parlarà avui molta gent de l'home d'un sol colló, i que havent-hi tans patriotes revolucionaris se'ns va morir al llit on el va ajudar el seu gendre a fer-ho. Parlaré doncs dels totalitarismes que prou hi tenen a veure amb 'el caudillo'.

El totalitarisme és un règim que sotmet l'individu a l'Estat en nom d'un bé comú. Però aquest no es deriva dels interessos i aspiracions compartits pels membres específics d'una societat sinó de mites fundacionals sobre l'essència i fins transcendentals del poble o col·lectiu en nom del qual exerceix el poder. A través d'una propaganda incessant, aquests es converteixen en "veritats" que "justifiquen" la submissió de tota persona a la prossecució d'aquest bé comú. Els "interessos superiors" de la "revolució" que hauran de plasmar l'ideal proclamat, avasalla amb els drets individuals de la població consagrats en la constitució i les lleis, i fa desaparèixer l'exercici de la ciutadania per transformar els habitants en un col·lectiu indiferenciat l'única raó de ser és el de consumar el destí manifest així esbossat, servint als dictats de l'Estat, és a dir, del líder. L'ideari totalitari necessàriament es tradueix en un receptari moralista sobre el "haver de ser" conque cada individu ha de conduir la seva vida, en suprimir tota independència i autonomia d'interessos. Aquest ideari es transforma, en paraules de Jean Francois Revel, en una "religió d'Estat" el màxim sacerdot és, per antonomàsia, el líder o cabdill. D'aquesta manera, assumeix la responsabilitat de "guardià" dels valors i actituds que governen cada detall de la vida dels dirigits i que han de caracteritzar a "l'Home Nou", l'encarnació més acabada d'aquest destí manifest. La imposició d'una ideologia totalitària, única i excloent representació de la realitat, esdevé l'eina suprema per controlar a les persones i sotmetre-les a les ambicions de poder absolut del líder i del seu claca, ja que el control s'exerceix en la pròpia ment d'aquestes. Com ho va expressar l'historiador gal, François Furet, amb relació a Hitler, aquest "va saber, per instint, el més gran secret de la política: que la pitjor de les tiranies necessita el consentiment dels tiranitzats i, si és possible, el seu entusiasme ".

“¿Para qué necesitamos la socialización de los bancos y las fábricas?” –le dijo Adolf Hitler a Hermann Rauschning, entonces presidente del Reichstag-. “¿Qué sentido tiene eso si ya he impuesto firmemente a las personas una disciplina de la que no pueden librarse? (…) Nosotros socializamos a las personas…”

 Feixisme i comunisme - La història del segle XX recull dues fonts de totalitarisme: el comunisme estalinista i el nazi feixisme. La historiografia que emergeix de la II Guerra Mundial els situa com a pols oposats, enemics antagònics i irreconciliables, incapaços de conviure l'un amb l'altre. De fet, els seus imaginaris es van inspirar en orígens diferents: el feixisme a partir de les frustracions i ressentiments contra l'esgotament de les expectatives sobre la certesa del progrés i de la segura millora en el benestar de la humanitat, que havia encoratjat el pensament racionalista de la Il·lustració en les societats europees occidentals, al costat del atractiu del romanticisme de finals del segle XIX i principis de segle XX en diverses esferes de la vida i, en particular, en l'exacerbació de sentiments nacionalistes. Això va donar lloc a la recerca de respostes redemptores, més inspirades en les passions i en representacions místiques de la realitat que en la raó, i en les quals l'exercici de la violència es va exhibir com a prova de la seva supremacia respecte a altres projectes. El comunisme, per la seva banda, va al·legar plasmar les lleis que suposadament governaven l'esdevenir de les societats segons el materialisme històric, descobertes per Carlos Marx, i invocava més aviat el caràcter racional i científic del seu projecte polític. No obstant això, les dues concepcions plantejaven ofertes d'un nou ordre definides en termes d'una totalitat que refundava les relacions entre els integrants d'una nació o de la humanitat en general, i que plantejava una ruptura dràstica amb el pensament liberal sobre el qual s'edificava la institucionalització de la democràcia representativa. 
Tant per la similitud dels seus procediments per concentrar el poder i doblegar els seus "enemics", com pel paper central que en això juga la ideología, entesa aquesta en la seva forma extrema com una representació social sectària i excloent que reemplaça confiscacions menys esbiaixades de la realitat, així com pel fet que el comunisme va mostrar estar divorciat de tota noció de progrés i de llibertat per quedar reduït a pretensions de legitimitat amb base a mites, fa que avui sigui simplement un feixisme amb vestit "d'esquerra". Aquesta nova forma de "justificar" pràctiques feixistes rep el nom de feixisme del segle XXI o neofeixisme. 

A tall d'inventari, no deixa de ser curiòs que el nacionalisme més supremacista, populista i totalitari, no sigui el català, sinó l'Espanyol, i és que aquests quan es posen a exercir com a tals van de debò, no com els nacionalistes catalans que més aviat són d'opereta o de vodevil.