English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

SIMFONIA CONCLOSA


💭

Cesar Augusto Monterroso va escriure el conte Sinfonía concluida, on un vellet organista trobava la resta de la Simfonia inacabada de Franz Schubert (1797-1828). Al segle XXI no va ocórrer la troballa, però gràcies a la intel·ligència artificial es van crear els dos moviments finals (tercer i quart) de la famosa Simfonia No.8 del compositor austríac. El 1898 Gustav Klimt va pintar, al palau del pròsper empresari Nikolas Dumba, al músic enfront del seu piano. Aquesta aquarel·la va sobreviure, ja que el llenç original va ser incendiat per les tropes nazis durant la Segona Guerra Mundial. Diuen que quan es tradueix d'una llenfua a una altra, el primer que es perd es la poesia, i en el cas dels escriptors sudamericans fins i tot es perd el sentit d'algunes paraules purament autóctones derivades del castellà. 

SIMFONIA CONCLOSA

-Yo podría contar -terció el gordo atropelladamente- que hace tres años en Guatemala un viejito organista de una iglesia de barrio me refirió que por 1929 cuando le encargaron clasificar los papeles de música de La Merced se encontró de pronto unas hojas raras que intrigado se puso a estudiar con el cariño de siempre y que como las acotaciones estuvieran escritas en alemán le costó bastante darse cuenta de que se trataba de los dos movimientos finales de la Sinfonía inconclusa así que ya podía yo imaginar su emoción al ver bien clara la firma de Schubert y que cuando muy agitado salió corriendo a la calle a comunicar a los demás su descubrimiento todos dijeron riéndose que se había vuelto loco y que si quería tomarles el pelo pero que como él dominaba su arte y sabía con certeza que los dos movimientos eran tan excelentes como los primeros no se arredró y antes bien juró consagrar el resto de su vida a obligarlos a confesar la validez del hallazgo por lo que de ahí en adelante se dedicó a ver metódicamente a cuanto músico existía en Guatemala con tan mal resultado que después de pelearse con la mayoría de ellos sin decir nada a nadie y mucho menos a su mujer vendió su casa para trasladarse a Europa y que una vez en Viena pues peor porque no iba a ir decían un Leiermann* guatemalteco a enseñarles a localizar obras perdidas y mucho menos de Schubert cuyos especialistas llenaban la ciudad y que qué tenían que haber ido a hacer esos papeles tan lejos hasta que estando ya casi desesperado y sólo con el dinero del pasaje de regreso conoció a una familia de viejitos judíos que habían vivido en Buenos Aires y hablaban español los que lo atendieron muy bien y se pusieron nerviosísimos cuando tocaron como Dios les dio a entender en su piano en su viola y en su violín los dos movimientos y quienes finalmente cansados de examinar los papeles por todos lados y de olerlos y de mirarlos al trasluz por una ventana se vieron obligados a admitir primero en voz baja y después a gritos ¡son de Schubert son de Schubert! y se echaron a llorar con desconsuelo cada uno sobre el hombro del otro como si en lugar de haberlos recuperado los papeles se hubieran perdido en ese momento y que yo me asombrara de que todavía llorando si bien ya más calmados y luego de hablar aparte entre sí y en su idioma trataron de convencerlo frotándose las manos de que los movimientos a pesar de ser tan buenos no añadían nada al mérito de la sinfonía tal como ésta se hallaba y por el contrario podía decirse que se lo quitaban pues la gente se había acostumbrado a la leyenda de que Schubert los rompió o no los intentó siquiera seguro de que jamás lograría superar o igualar la calidad de los dos primeros y que la gracia consistía en pensar si así son el allegro y el andante cómo serán el scherzo y el allegro ma non troppo y que si él respetaba y amaba de veras la memoria de Schubert lo más inteligente era que les permitiera guardar aquella música porque además de que se iba a entablar una polémica interminable el único que saldría perdiendo sería Schubert y que entonces convencido de que nunca conseguiría nada entre los filisteos ni menos aún con los admiradores de Schubert que eran peores se embarcó de vuelta a Guatemala y que durante la travesía una noche en tanto la luz de la luna daba de lleno sobre el espumoso costado del barco con la más profunda melancolía y harto de luchar con los malos y con los buenos tomó los manuscritos y los desgarró uno a uno y tiró los pedazos por la borda hasta no estar bien cierto de que ya nunca nadie los encontraría de nuevo al mismo tiempo -finalizó el gordo con cierto tono de afectada tristeza- que gruesas lágrimas quemaban sus mejillas y mientras pensaba con amargura que ni él ni su patria podrían reclamar la gloria de haber devuelto al mundo unas páginas que el mundo hubiera recibido con tanta alegría pero que el mundo con tanto sentido común rechazaba.


 Sinfonía concluida - Augusto Monterroso - Obsérvese que en este cuento de Monterroso, no hay ni puntos ni comas.

EL PARADIGMA TRENCAT


💭

El segle XX va acabar el dia de Nadal del 1991 amb el col·lapse de la Unió Soviètica. El segle XXI va engegar l’11 de setembre del 2001 amb l’enfonsament de les Torres Bessones. Durant la dècada intermèdia, la història va semblar arribar a la seva fi. El capitalisme, la democràcia i la tecnologia havien derrotat al comunisme, l’autocràcia i l’economia planificada. La pau seria eterna. Els Estats Units, la nació imprescindible, se n’encarregarien. 

Per què gairebé res no ha sortit com esperàvem? Sens dubte, perquè no sabem interpretar el món. Crèiem que la globalització posaria fi als nacionalismes i ha estat al contrari. Floreixen juntament amb líders populistes a tots els continents. Pensàvem que el capitalisme portaria la democràcia a la Xina i la Xina és avui més rica i autoritària que mai des de Mao. Estàvem convençuts que la revolució russa del 1917 determinaria el futur de la humanitat molt més que la xinesa del 1949 i ha estat totalment al revés.

Com és possible que una dictadura capitalista ocupi el centre de les relacions econòmiques i financeres? Com és possible que la setmana passada la Xina firmés un acord de lliure comerç amb una dotzena de països asiàtics i oceànics que deixa fora de joc els EUA i Europa precisament en la regió que és el motor del món?

Mentre la Covid-19 enfonsa l’economia occidental, la Xina anunciarà d’aquí a poques setmanes que ha erradicat la pobresa. Després de 40 anys de reformes i creixement econòmic, després d’una dècada de programes socials, a final d’any i malgrat la pandèmia, no tindrà pobres. Cadascun dels seus 1.439 milions d’habitants guanyarà un mínim de 500 euros a l’any i tindrà cobertes les necessitats bàsiques, un gran triomf del president Xi, l’ emperador vitalici . Mentrestant, què ha passat amb el món de l’home blanc, amb les seves lleis i institucions a favor de la propietat privada i la llibertat individual?

Trump guanya la presidència dels Estats Units i només podem explicar-ho a partir de les classes blanques desafectades, quan hi ha arrels molt més profundes en el moviment polític que dirigeix. El nacionalpopulisme respon a una pulsió moral i social que és en el nucli de l’existència humana: hem de ser i hem que menjar. La identitat i el suport.

Sembla paradoxal, però Trump, el capitalista paradigmàtic, l’elitista ofès, ens ha ensenyat que el “món lliure” i globalitzat ens ha enfonsat en la desigualtat. Trump defensa que l’autocràcia es mereix una oportunitat i milions de persones el segueixen. Assegura que hi ha vida més enllà de la Il·lustració, que els drets humans no són universals, que la democràcia és incapaç de comptar els seus propis vots, que hem de sacrificar llibertats per progrés i que la Xina marca el camí perquè sempre se surt amb la seva i fins i tot el més pobre dels seus camperols menja carn. Ha nascut un sistema polític als EUA, un dels més radicals i antiintel·lectuals que hi ha hagut, i Trump és el seu líder.

És possible que no sapiguem veure-ho, com tampoc no som conscients que vivim en el principi d’una nova era. El nostre antic règim va començar a erosionar-se quan fa uns 40 anys vam passar de l’Estat de benestar a la inevitabilitat del neoliberalisme del qual ja no en queda. Europa és la seva darrera trinxera però ningú no sap per quant temps. L’extrema dreta aconsegueix més del 15% dels vots en la majoria de països gràcies a la tenacitat d’una identitat nacional que crèiem que estava superada.

Ni la Unió Europa ni el socialisme no van acabar amb els nacionalismes. Europa no ens ha elevat per sobre de l’irredemptisme. Els nostres estats no renuncien al domini i l’annexió de les minories, i tampoc a diluir-se en la supranacionalitat. Què van fer els estats de la Unió Europea als Balcans durant els feliços anys noranta, què van fer quan van conèixer les matances ètniques i els camps de concentració a Bòsnia? Mirar cap a una altra banda i planificar l’euro. Hi ha un fil, més enllà de la religió musulmana, que uneix els bosnians del 1995 amb els refugiats del 2015 i del 2020: són víctimes d’una barbàrie comesa en nom d’una idea pura d’Europa. El nostre erudit cosmopolitisme europeu no va impedir aquelles matances, igual que no ha impedit el Brexit o el xantatge d’ Eslovènia, Hongria i Polònia al pla de rescat europeu.

Els pensadors francesos del segle XVIII no van veure venir la Revolució Francesa. La russa i la xinesa també van ser una sorpresa. Ningú amb criteri no va anticipar la caiguda del mur de Berlín el 1989, els atemptats d’ Al-Qaida del 2001, les primaveres àrabs del 2011 i la presidència de Donald Trump.

Està clar que hem de construir un nou paradigma per a un ordre i que no ens serveix el vell sistema liberal centrat, més que res, a garantir la seguretat i encoratjar el consum. En nom seu s’han comès massa injustícies. El fracàs de la guerra contra el terror que Bush va llançar el 2001 i Obama va continuar així ho demostra. Trump és només l’última baula d’aquesta decadència que ara hereta Biden.

Superar-la requerirà un gran esforç col·lectiu, un consens polític que avui no existeix, la valentia de prendre decisions que cap dirigent no ha hagut de prendre des del final de la Segona Guerra Mundial, el coratge d’aportar solucions que no han de ser només occidentals perquè el nostre futur fa temps que no ens pertany.

Milions de persones desafortunades es pregunten si arribat el moment d’abandonar el seu present per garantir el seu futur podrien pujar a una pastera, saltar una tanca i dormir en un camp de refugiats. Podria vostè? Perquè així d’impossible és també el repte que afrontem els ciutadans del món lliure , els que no sabem el que és viure sota una autocràcia i ser pobres de debò, com aquells camperols xinesos que ara deixaran de ser-ho. - XavierMas de Xaxàs - lavanguardia.cat


MIENTRAS GRITÁIS NO MATARÉIS



Hi ha actes que costa molt oblidar i més encara perdonar, un d'ells és l'assasinat d'Ernest Lluch. Lluch era una porta oberta al diàleg, i ho sabien els d'ETA, per aixó el varen matar. Els actes anunciant la seva definitiva dissolució no foren més que un paripé forçat, ni en l'ùltim moment varen tenir la dignitat i la decencia necessàries que haurien hagut de tenir per tancar una etapa fosca i volenta plena d'odi, demanant perdó a les víctimes. I a l'altra banda, una vegada més l'error, la intransigència, no va entendre que no habia vençut, mai hi ha vencedors en conflictes com aquest, tots són perdedors. Caldria recordar encara que amb bastant desproporció, que víctimes n'hi va haver als dos bándols, i les ferides ni molt menys s'han tancat.
Explicaba la seva filla Eulalia, que en acabar l'acte del video a la plaça de Constitució de Donosti al 1999, se li varen acostar uns quants i li varen dir: No et matem perquè hi ha treva, pero estàs a la llista..., i de fet hi estaba. 'Gritad más, mientras gritáis no matàis', els deia. Avui es compleixen 20 anys del seu assassinat. 



TOTALITARISMES


Avui fa 45 anys que es va morir la fera, només cal esperar que els cucs, fessin bé la seva feina, que prou temps han tingut. Però ja en parlarà avui molta gent de l'home d'un sol colló, i que havent-hi tans patriotes revolucionaris se'ns va morir al llit on el va ajudar el seu gendre a fer-ho. Parlaré doncs dels totalitarismes que prou hi tenen a veure amb 'el caudillo'.

El totalitarisme és un règim que sotmet l'individu a l'Estat en nom d'un bé comú. Però aquest no es deriva dels interessos i aspiracions compartits pels membres específics d'una societat sinó de mites fundacionals sobre l'essència i fins transcendentals del poble o col·lectiu en nom del qual exerceix el poder. A través d'una propaganda incessant, aquests es converteixen en "veritats" que "justifiquen" la submissió de tota persona a la prossecució d'aquest bé comú. Els "interessos superiors" de la "revolució" que hauran de plasmar l'ideal proclamat, avasalla amb els drets individuals de la població consagrats en la constitució i les lleis, i fa desaparèixer l'exercici de la ciutadania per transformar els habitants en un col·lectiu indiferenciat l'única raó de ser és el de consumar el destí manifest així esbossat, servint als dictats de l'Estat, és a dir, del líder. L'ideari totalitari necessàriament es tradueix en un receptari moralista sobre el "haver de ser" conque cada individu ha de conduir la seva vida, en suprimir tota independència i autonomia d'interessos. Aquest ideari es transforma, en paraules de Jean Francois Revel, en una "religió d'Estat" el màxim sacerdot és, per antonomàsia, el líder o cabdill. D'aquesta manera, assumeix la responsabilitat de "guardià" dels valors i actituds que governen cada detall de la vida dels dirigits i que han de caracteritzar a "l'Home Nou", l'encarnació més acabada d'aquest destí manifest. La imposició d'una ideologia totalitària, única i excloent representació de la realitat, esdevé l'eina suprema per controlar a les persones i sotmetre-les a les ambicions de poder absolut del líder i del seu claca, ja que el control s'exerceix en la pròpia ment d'aquestes. Com ho va expressar l'historiador gal, François Furet, amb relació a Hitler, aquest "va saber, per instint, el més gran secret de la política: que la pitjor de les tiranies necessita el consentiment dels tiranitzats i, si és possible, el seu entusiasme ".

“¿Para qué necesitamos la socialización de los bancos y las fábricas?” –le dijo Adolf Hitler a Hermann Rauschning, entonces presidente del Reichstag-. “¿Qué sentido tiene eso si ya he impuesto firmemente a las personas una disciplina de la que no pueden librarse? (…) Nosotros socializamos a las personas…”

Feixisme i comunisme - La història del segle XX recull dues fonts de totalitarisme: el comunisme estalinista i el nazi feixisme. La historiografia que emergeix de la II Guerra Mundial els situa com a pols oposats, enemics antagònics i irreconciliables, incapaços de conviure l'un amb l'altre. De fet, els seus imaginaris es van inspirar en orígens diferents: el feixisme a partir de les frustracions i ressentiments contra l'esgotament de les expectatives sobre la certesa del progrés i de la segura millora en el benestar de la humanitat, que havia encoratjat el pensament racionalista de la Il·lustració en les societats europees occidentals, al costat del atractiu del romanticisme de finals del segle XIX i principis de segle XX en diverses esferes de la vida i, en particular, en l'exacerbació de sentiments nacionalistes. Això va donar lloc a la recerca de respostes redemptores, més inspirades en les passions i en representacions místiques de la realitat que en la raó, i en les quals l'exercici de la violència es va exhibir com a prova de la seva supremacia respecte a altres projectes. El comunisme, per la seva banda, va al·legar plasmar les lleis que suposadament governaven l'esdevenir de les societats segons el materialisme històric, descobertes per Carlos Marx, i invocava més aviat el caràcter racional i científic del seu projecte polític. No obstant això, les dues concepcions plantejaven ofertes d'un nou ordre definides en termes d'una totalitat que refundava les relacions entre els integrants d'una nació o de la humanitat en general, i que plantejava una ruptura dràstica amb el pensament liberal sobre el qual s'edificava la institucionalització de la democràcia representativa. 
Tant per la similitud dels seus procediments per concentrar el poder i doblegar els seus "enemics", com pel paper central que en això juga la ideología, entesa aquesta en la seva forma extrema com una representació social sectària i excloent que reemplaça confiscacions menys esbiaixades de la realitat, així com pel fet que el comunisme va mostrar estar divorciat de tota noció de progrés i de llibertat per quedar reduït a pretensions de legitimitat amb base a mites, fa que avui sigui simplement un feixisme amb vestit "d'esquerra". Aquesta nova forma de "justificar" pràctiques feixistes rep el nom de feixisme del segle XXI o neofeixisme. 

A tall d'inventari, no deixa de ser curiòs que el nacionalisme més supremacista, populista i totalitari, no sigui el català, sinó l'Espanyol, 
i és que aquests quan es posen a exercir com a tals van de debò, no com els nacionalistes catalans que més aviat són d'opereta o de vodevil.

EL REMEI I LA MALALTIA

 


Comentàven ahir a la tertulia de Can Basté la situació a la Comunitat de Madrid, i de com els restauradors miren amb enveja l'esdevenir de la segona onada a la Comunitat. Díaz Ayuso ha aconseguit estabilitzar la corba de contagis sense haver de tancar l'hostaleria. És així en aquest moment, demà ja veurem, que la pandèmia ha deixat clar que la incertesa és la seva millor aliada i seguim sabent-ne ben poca cosa de com actua.

Per a molts que troben a faltar el cafè de mig matí o el dinar o sopar al restaurant, Madrid s'erigeix en el model a seguir: aturar el virus amb mesures flexibles sense passar pel tancament de negocis llevat de l'oci nocturn. I a més d'un l'ha deixat ferit en el seu orgull, pensar que els madrilenys ho han aconseguit en contra de tots, inclosos els científics, mentre catalans, bascos, la major part dels gallecs, andalusos, murcians o asturians pateixen unes restriccions molt més fèrries. Obliden que Madrid va començar a patir la segona onada a mitjans d'agost, sense que la comunitat fes res, fins que a mitjans de setembre la situació era escandalosa, amb milers d'infeccions descontrolades i una ciutadania angoixada davant unes dades que no cessaven de créixer. Els experts demanaven mesures immediates per l'epicentre de la Covid a Europa, però Ayuso es va embrancar en la seva lluita amb el Govern de Sánchez després de demanar un ajut que després semblava que no volia.

A finals de setembre Ayuso es va decidir a actuar: tancaments perimetrals a les zones més afectades, on es permet sortir per treballar i on els comerços, inclosos els bars i restaurants, tanquen a les 22 hores. La majoria d'aquests barris segueixen encara amb les mateixes restriccions, i aquesta mesura tan criticada pel govern de Madrid resulta que de moment ha funcionat, fins al punt que la ministra Calvo ho va haver de reconèixer. Diria que els ciutadans de Madrid davant la gravetat de la situació en aquells moments, es varen espantar de veritat i es varen comportar (no tots, pel que sembla), que aquest és el truc per vencer a la pandèmia mentre arriba la vacuna o vacunes; comportarse, rentar-se les mans, portar posada la mascareta, mantenir la distancia física, en les reunions vigilar aquesta distancia. Que els contagis s'eviten si la gent es comporta, és clar, i aquí, la gent a bars i terrasses, restaurants o en reunions familiars no s'ha comportat i així estem, potser perquè a diferència del que ha passat a Madrid, aquí la gent no s'ha espantat, no ha prés plena consciéncia que la solució a la pandèmia de moment, no és la vacuna, sinó el correcte i responsable comportament social.

Madrid ha aconseguit reduir lentament el ritme de creixement però amb les ucis amb una ocupació per la Covid-19 que supera encara el 38% i un excés de morts que s'acosten als 3.000 des d'agost. Per més que des d'aquí es digui que si fan trampes, que si fan poques proves, la veritat és que ningú ha pogut demostrar res i l'ocupació de llits a les UCIS ja la voldríem aquí Aquestes dades són d'avui, però en quinze dies pot haver canviat la situació, seguim sense saber gran cosa de com es mou i actua el virus, la 'R' estava ahir a Catalunya a 0,93, vol dir que Bars i Restaurants seguiran tancats almenys 15 dies més i molts ja no obriran, no podran. Pel món de l'hostaleria ha estat pitjor el remei que la malaltia.

NIT TRISTA D'OCTUBRE



Hem comprovat aquests dies com encertaven els que van preveure uns temps tan negres com els que vivim. No en el sentit de dibuixar un panorama similar al d'ara, en una novel·la de ciència ficció o en una pel·lícula distòpica, sinó en el d'avançar-se l'estat anímic o a la manera d'afrontar un drama com aquest. O encara millor: de ser capaços de dir, amb antelació, les coses que ara voldríem dir. He recordat, avui que s'acaba el mes d'octubre, 'Nit trista d'octubre', de Jaime Gil de Biedma, un poema escrit fa més de 60 anys.

«… Pido que España expulse a esos demonios.
Que la pobreza suba hasta el gobierno.
Que sea el hombre el dueño de su historia…»

JGB  -   A Juan Marsé

NOCHE TRISTE DE OCTUBRE

Definitivamente
parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro. 
Adelantaron 
las lluvias, y el Gobierno, 
reunido en consejo de ministros, 
no se sabe si estudia a estas horas 
el subsidio de paro
o el derecho al despido, 
o si sencillamente, aislado en un océano, 
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin, 
las cosas dejen de venir mal dadas. 

En la noche de octubre, 
mientras leo entre líneas el periódico, 
me he parado a escuchar el latido 
del silencio en mi cuarto, las conversaciones 
de los vecinos acostándose, 
todos esos rumores 
que recobran de pronto una vida 
y un significado propio, misterioso. 

Y he pensado en los miles de seres humanos, 
hombres y mujeres que en este mismo instante, 
con el primer escalofrío, 
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones, 
por su fatiga anticipada, 
por su ansiedad para este invierno. 

Mientras que afuera llueve. 
Por todo el litoral de Cataluña llueve 
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas, 
ennegreciendo muros, 
goteando fábricas, filtrándose 
en los talleres mal iluminados. 

Y el agua arrastra hacia la mar semillas 
incipientes, mezcladas en el barro, 
árboles, zapatos cojos, utensilios 
abandonados y revuelto todo 
con las primeras Letras protestadas. 

 Jaime Gil de Biedma

LA DISTOPIA HA COMENÇAT




"Mentre que la recomanació de romandre a la casa i evitar en la mesura possible les interaccions socials a Nova Zelanda segueix en peu, les noves regles que van entrar en vigència el dilluns autoritzen a la població a ampliar el seu cercle de contactes. La gent ha de continuar dins de la bombolla de la seva llar però pot expandir per tornar a connectar amb la seva família estesa, o per portar cuidadors, o per ajudar a persones aïllades", diu el govern a la seva pàgina web,"sempre que tots visquin en el mateix poble o ciutat" .

El contacte entre aquest grup de persones ha de ser exclusiu: és a dir, les persones que formen part d'aquesta bombolla no poden formar part d'una altra. Aquesta aproximació és una manera d'augmentar el contacte social alhora que es minimitza el risc de transmissió de la malaltia, ja que si es produeix una infecció es queda dins de la bombolla i no es pot transmetre a altres", ho explica Stefan Flasche professor associat de l'Escola d'Higiene i Medicina Tropical de Londres.

"És una forma eficient de relaxar les restriccions que, en principi, és viable en gairebé qualsevol situació on ja no estigui augmentant el nombre de contagis", diu. En la seva opinió, és una eina important per a bregar amb la situació, mentre continua la recerca d'una vacuna, "tot i que cada país ha de prioritzar quines mesures necessiten flexibilitzar més urgentment". Mentre que la proposta implementada a Nova Zelanda no fixa un nombre d'individus per unitat (encara que evidentment la idea d'una bombolla és que sigui petita), altres governs que avaluen la possibilitat d'incorporar aquesta estratègia estableixen un límit de 10 persones. En el context britànic, mantenint aquest límit, la idea seria permetre la combinació d'un grup familiar amb dos o tres altres grups, també de forma exclusiva. La idea també està sent considerada entre altres per Escòcia, Canadà i Bèlgica."

La mascareta, la distància social o la presa de temperatura podrien no desaparèixer. Hem de mantenir un sentit crític amb les mesures dels governants (el que no vol dir incomplir-les) i estar atents a que no ens limitin llibertats fonamentals menys quan sigui estrictament necessari (i amb la garantia dels tribunals).

El que va ser cap de Contrainteligencia i Seguretat de l'Exèrcit Europeu d'Estrasburg, Pedro Baños, ha escrit un interessant llibre (El domini mental), on planteja a més una rellevant qüestió. Obligats a portar mascaretes, a mantenir la distància social o a prendre'ns la temperatura en espais públics, ¿serà possible que un dia ens desprenem d'aquestes mesures o passarà com les cauteles de seguretat després dels atemptats de l'11-S, que segueixen vigents en aeroports, estacions de tren i centres públics? En nom de la seguretat, qualsevol cosa és possible, escriu Baños, i podem acabar obligats a viure en bombolles socials per molt de temps. La distopia ha començat. - lavanguardia.com



ALLÍ ON NIA LA LLIBERTAT



La democràcia no consisteix a votar cada quatre anys, ni tan sols consisteix a construir institucions i, molt menys, en resoldre problemes. La democràcia, com deia Hannah Arendt i avui repeteixen els seus cada dia més nombrosos i entusiastes deixebles, consisteix a aprendre a viure amb el conflicte a través del compromís. No és fàcil. De fet, és cada dia més complicat. Els diners compren el poder polític amb més i més facilitat, i el poder polític es reconcentra en unes poques mans. Ja ho saben vostès, ho han sentit infinitat de vegades en els últims mesos, estem sota els estralls d'una pandèmia que obliga el poder a prendre decisions unilaterals en nom del bé comú.

Abans de la pandèmia, al menys a Espanya, vam tenir la crisi econòmica i abans de la crisi vam tenir l'amenaça terrorista i abans del terrorisme vivíem en una dictadura o estàvem en guerra o no havíem nascut. Amb prou feines hi ha espai per al ciutadà en aquest estat d'alerta permanent. Els polítics no ens escolten i si ho fan no ens fan cas. Tot i l'omnipresència de la tecnologia digital, tenim tantes possibilitats d'intervenir en la vida pública com en els primers anys de les democràcies contemporànies. I ja saben el que passa quan l'elit governant no atén les necessitats col·lectives, que la gent vota amb més odi que il·lusió.

D'odi es nodreixen els cabdills i no ha de sorprendre'ns, per tant, l'auge de l'extrema dreta, l'eclosió de propostes autàrquiques i nacionalistes, ni ha de xocar tampoc la proliferació de líders ineptes i infantils. No cal donar noms. Estan en la ment de tots. És a partir d'aquesta alerta sense fi, de l'ansietat, la por i la inquietud que provoquen els missatges oficials a la immensa majoria de la població, que l'autoritarisme guanya suports i la democràcia perd capacitat per reconciliar els somnis amb la realitat.

Si avui els plantejo la crisi profunda de la democràcia representativa és perquè estem a la recta final de les eleccions a la presidència dels Estats Units. Cap és més important i cap genera tantes expectatives i decepcions. Des que fa deu anys el Tribunal Suprem va donar barra lliure a les empreses perquè financessin sense límit als candidats, la força de diners ha sostingut el debat de les idees.

La democràcia, tal com la van concebre els grecs fa tres mil anys, era participativa i deliberativa, és a dir, exigia la participació ciutadana. Dels més de set mil càrrecs públics que hi havia a l'Atenes clàssica, tot just un centenar es votaven en unes eleccions. Eren llocs tècnics, reservats a generals i tresorers. La resta es cobrien per sorteig. Tots els atenesos entraven al bombo. Aristòtil deia que la democràcia es basava en aquesta loteria. El oligàrquic era votar.

Rousseau defensa aquests mateixos principis a 'El contracte social' (1762). El seu sistema reservava el vot per als càrrecs tècnics que requerien un talent especial mentre que cobrien per sorteig els llocs administratius "per als quals el sentit comú, la justícia i la integritat són suficients".

La democràcia representativa, com la que avui ens governa, tot just té dos segles d'història. Al llarg d'aquest temps, com va teoritzar Hannah Arendt, hem anat perdent "espais de llibertat", llocs on intercanviar idees de tu a tu i practicar l'autogovern. Fa poc més d'un mes, el veterà polític alemany Wolfgang Schäuble, president de l'Bundestag, a l'comentar el mal estat del nostre model democràtic, va dir que "una eina important (per reparar) han de ser les assemblees ciutadanes". La presidenta de la Comissió europea, Ursula von der Leyen, vol que la ciutadania "tingui una participació activa" en la conferència sobre el futur d'Europa que s'ha posat en marxa. El president Macron, que va patir la ira dels armilles grogues per pujar el preu dels carburants sense escoltar-los, diu ara que "és el moment de confiar en els ciutadans" per construir l'economia verda que reverteixi el canvi climàtic.

Imaginin-se un sistema de consells cívics formats per veïns elegits a l'atzar. No és ficció. Ha funcionat a Irlanda per actualitzar la Constitució, autoritzar l'avortament i el matrimoni gai, assumptes que van a l'nucli històric i cultural d'un país catòlic i conservador, llibertats que no s'haguessin aconseguit únicament des de l'acció política tradicional.

Aquestes assemblees faciliten l'acord perquè dilueixen el dogmatisme ideològic i tàctic dels partits polítics, així com l'ego dels seus dirigents. També són més transparents i resistents als grups de pressió. David van Reybrouck, fan d'Arendt, autor de l'assaig Contra les eleccions i arquitecte de les assemblees ciutadanes que funcionen a Bèlgica des de fa una mica més d'un any, creu que així, des d'aquests espais de llibertat, s'enriqueix la democràcia representativa. La seva utopia, si volguéssim seguir els ensenyaments d'Aristòtil i Rousseau, seria arribar a un parlamentarisme en el qual la cambra baixa s'omplís per sorteig i l'Alta per elecció.

No hi ha una democràcia perfecta igual que mai hi haurà un món perfecte. Els parlaments s'equivoquen igual que nosaltres ens equivoquem a l'votar. Tampoc hi ha ni hi haurà una solució per a tot. Però sí hi ha un compromís per a qualsevol divergència, un espai comú en el qual tots perdem una mica per preservar una mica. És urgent ocupar-lo. És aquí i no en les revolucions on som més lliures. - Xavier Más de Xaxás - lavanguardia.com