L'experiència del desert va ser, per a mi, predominant. Entre el cel i la sorra, entre el Tot i el No-res, la pregunta és cremant. Crema i no es consumeix. Crema per si mateixa en el buit. L'experiència del desert és també l'escolta, l'extrema escolta. No solament se sent el que en cap altra part es sentiria, el veritable silenci cruel i dolorós, perquè fins i tot sembla retreure-li al cor els seus batecs; sinó, igual, quan per exemple està un estirat sobre la sorra i succeeix que, de sobte, un soroll insòlit ens intriga; un soroll com el d'un pas humà o d'un animal, més proper a cada instant, o que s'allunya o sembla allunyar-se, que segueix de llarg. Després d'un bon moment, si un es troba en aquesta direcció, sorgeix de l'horitzó l'home o l'animal que el nostre sentit ens havia anunciat. El nòmada ja haurà identificat a aquesta "cosa vivent" abans de veure-la; immediatament després que l'oïda l'hagi percebut. Perquè el desert és el seu lloc natural.

Jo he tractat, com el nòmada al seu desert, de circumscriure al territori de blancor de la pàgina; de convertir-lo en el meu veritable lloc; com, per la seva banda, el jueu que des de fa mil·lennis ha fet seu el desert del seu llibre; un desert on la paraula, profana o sagrada, humana o divina, ha trobat el silenci per fer-se vocable; és a dir, paraula silenciosa de Déu i última paraula de l'home.
El desert és quelcom més que una pràctica de silenci i d'escolta. És una obertura eterna. L'obertura de tota escriptura, aquesta que l'escriptor té per funció preservar.
EDMON JABÈS... llegir més.

 "No diguis mai que has arribat, perquè, en qualsevol lloc, no ets més que un viatger en trànsit."