💭Sabem per què així volen que ho sabem, que hi havia fa quatre dies més de 3000 camioners espanyols atrapats a la frontera entre el Regne Unit i França. Dies sense dutxar-se, esgotant les provisions o menjant de la solidaritat del veïns de la zona que els donen el que poden. És el cop final a any incert, difícil: Passaren la nit de Nadal en un camió embussat, sols, convertits en peons de la política i amb La Covid com a excusa. El col·lapse de mercaderies com a anunci de què podria haver suposat un Brexit sense acord. Els Estats, les institucions fent les seves jugades sobre el tauler sense cap mena d'escrúpols. Intentar sentir la solitud en aquesta cabina és alguna cosa més que una descripció física digna del col·lapse. Sabem que fa quatre dies que no en sabem gran cosa d'ells, si encara estan aturats o si de mica en mica van sortint de la ratera. Sabem que els han fet la prova PCR (tot un detall), però no sabem gran cosa més.

Quant teníem el país confinat, els establiments tancats i les poblacions envoltades de silencis i buidor, els camions van continuar recorrent les carreteres. Durant molts dies, en condicions duríssimes. Sense poder menjar calent ni gaudir de les dutxes, llevat d'algunes àrees de servei més humanitàries. La seva feina era essencial, imprescindible, però es va tardar massa a atendre'ls. Una desatenció que s'ha vist multiplicada aquests dies, agreujada pel pes emocional de les festes nadalenques.

No els aplaudirem a les vuit cada ranvespre, ni els hem prestat massa atenció en tot aquest temps, i això que són essencials també, però això ja passa sovint, que el sentit de la justícia, de la igualtat, les boniques paraules i expressions es converteixen en paper mullat quan s'escampa la sensació de desemparament. Els camioners espanyols han estat atrapats aquest Nadal en l'autopista cap a l'infern del desinterès i de la nostra indiferència.