LA DESAPARICIÓ DE LES LLENGÜES 2.1.21

💭«No escolto a ningú que s'expressi públicament sobre la desaparició de les cultures i de les llengües humanes». Werner Herzog

💭Pot ser interessant esmentar al respecte que un dels meus projectes a llarg termini és fer un film sobre les llengües que estan desapareixent, les llengües de les que ja no existeix més que un sol parlant. Actualment es compten aproximadament unes 6500 llengües al planeta. Donats que vostès dos són joves, a la fi de les seves vides, el noranta per cent d'aquestes llengües hauran desaparegut. Ja estan desapareixent a un ritme extremadament ràpid. Actualment hi ha d'haver una dotzena de llengües parlades per una persona. Com si només quedés un espanyol capaç de parlar la seva llengua i ja no es pogués comunicar amb ningú. Quan aquesta persona mori, la seva llengua, l'espanyol en aquest cas, morirà, i amb ella la cultura espanyola, la literatura espanyola, les cançons espanyoles, la visió espanyola del món. Sense empremtes ni documents per conservar la seva memòria.

Voldria fer una pel·lícula sobre els últims parlants de les llengües. Òbviament, no és una cosa que es pugui fer d'un sol cop. Caldria que fos a Nova Guinea, per exemple. A nord-oest de el Pacífic. A el Sud de Xile. A l'Amazònia. Per anar a Nova Guinea, caldria poder organitzar una expedició, caminar durant tres setmanes a través de les muntanyes i la selva abans d'arribar al lloc precís on no queda més que una, dues, o potser tres persones que parlen una llengua. L'opinió pública -parlo de la percepció més comú- es preocupa constantment per la desaparició o la disminució del nombre de balenes o de lleopards de les neus, per la desaparició de determinades flors de la superfície de la terra. Però no escolto a ningú que s'expressi públicament sobre la desaparició de les cultures i de les llengües humanes. Aquesta discussió no existeix, i no obstant això aquesta desaparició està passant avui a un ritme més accelerat que qualsevol altra en la natura.

Quan vaig rodar 'On somien les formigues verdes', vaig trobar a un aborigen en una casa de retir, a Port Augusta, al Sud d'Austràlia. Devia tenir vuitanta anys. Era l'últim que parlava la seva llengua. L'equip l'havia batejat «The Mute», perquè no parlava. Simplement era que no hi havia ningú amb qui parlar: era l'únic i l'últim ésser viu que parlava en la seva llengua. El veia freqüentment anar i venir pel passadís. Estava sempre cantant-se alguna cosa a si mateix, sense parar. En una punta de passadís, hi havia una màquina expenedora de Coca Cola i altres begudes. La seva butxaca era plena de monedes, però la màquina estava buida. Ficava les seves monedes a la màquina, reia, acostava la seva orella contra la màquina, escoltava el so de les monedes quan anaven caient. Feia el mateix moneda rere moneda, fins que la seva butxaca quedava totalment buida. A la nit, mentre dormia, els empleats obrien la màquina, treien les monedes i se les ficaven a la butxaca. Era l'últim... Això era a principis de 1980, segurament ja deu haver mort. No sabem quina era la seva llengua. Ningú va documentar això. I ningú podia parlar amb ell ja que no sabia parlar cap altra llengua que no fos la seva.

La llengua no és només una eina de comunicació. És una manera de veure el món, de comprendre'l. És un món amb totes les de la llei. Una manera d'entendre el món i de donar-li sentit. Una manera d'organitzar-se com a ésser humà en l'interior d'aquest món. Totes aquestes riqueses, totes aquestes cultures estan desapareixent. Ho repeteixo: el noranta per cent d'aquestes llengües estaran mortes quan vostès morin. A condició que vostès arribin a l'edat estadística que s'espera que arribin.

Tornant al meu projecte, òbviament no es tractarà de filmar totes aquestes llengües. Potser altres cineastes vinguin a donar-me un cop de mà. Podria adquirir la forma d'un projecte col·lectiu, si per casualitat altres cineastes estan interessats i si hi ha un públic que tingui ganes de veure-ho. Però la meva impressió és que no li interessa a ningú. - Entrevista a Werner Herzog, d'Hervé Aubron i Emmanuel Burdeau - descontexto.blogspot.com

L'ANY DE L'APOCALIPSI 1.1.21

💭Les nostres autoritats ens han donat el cap d'any lliure. Cansat de lluitar contra la Covid-19, el nostre Govern ha admès la seva derrota, i ens ha deixat un cap d'any lliure fins a la 1 de la matinada, la qual cosa no sé si és bona o dolent, ja que imagino que la gent cada una en la seva bombolla s'haurà quedat celebrant l'entrada d'any fins a les sis del matí per poder tornar a casa seva, la qual cosa vol dir més hores d'exposició al contagi. Segons l'índex 'cotilló' de Rosario, la meva llibretera de capçalera, es van vendre molts cotillons i no per parells, la qual cosa vol dir que hi va haver moltes celebracions de mes persones de les autoritzades, bombolla a banda.

Un record per a tots els avis morts a les residencies, i especialment als setanta-un que han mort a l'asil de Tremp (Lleida), una instal·lació centenària i un dels centres de salut més importants del Pirineu. Les vacunes no van arribar a temps i la incompetència dels gestors va facilitar el contagi. Desconeixem el nom dels morts. Els titulars que han narrat la seva tragèdia han estat discrets, res a veure amb els que mereixen altres tragèdies. Els ancians de Tremp van morir en els seus llits, molts d'ells despullats, denigrats en els seus propis excrements. El seu anonimat protegeix les autoritats i abandona a les famílies que van confiar en elles.

Els governs occidentals, tant el català com l'espanyol, han demostrat una gran incompetència, i el pitjor és que els polítics que estan a l'oposició no ho haguessin fet millor. Si alguna cosa ens ha ensenyat el 2020 és les nostres limitacions com a societat, la nostra indefensió davant d'un simple microbi, tota una cura d'humilitat. Ha estat aquest 2020 que ja hem deixat, l'any de l'apocalipsi, on ningú sap res o pretenen saber-ho tot, que ve a ser el mateix. Ruboritza escoltar ara les declaracions dels experts metges i epidemiòlegs al principi de la pandèmia, quan ens deien que la Covid-19 era com una grip suau, que amb un paracetamol n'hi havia prou. No se'n salva ni un, des de Trilla, a Don Simón fins al petimetre d'Oriol Mitjà. Tots van menysprear la gravetat de la situació, fins que ja va ser massa tard.

La pandèmia de l'any 2020 ha exacerbat la antidemocràcia i demostrat la incapacitat de la tècnica per mantenir el sistema en condicions. La vacuna és una gran fita, però encara no sabem durant quant de temps ens protegirà. Res ens garanteix que no patirem un altre coronavirus global, amb una taxa de contagi igual o superior a l'actual. Què passarà llavors, quan cada infectat pugui contagiar a més persones i als governs i epidemiòlegs no els faci cas ningú? Ja no em venia de gust la idea abans, però vist el que he vist, no m'agradaria gens acabar els meus dies en un asil. Un país que deixa morir als seus ancians, no és un país, és una altra cosa. Benvinguts a l'any 2021, l'espectacle continua.

ELOGI DE LA MENTIDA 31.12.20

💭La bona fe, la bona fe, no us en refieu de la gent de bona fe. Deia avui una periodista de bona fe a la tertúlia de Rac1 que el ministre Illa i l'excandidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya Fred Iceta, havien mentit, en negar aquest relleu fins a l'últim minut quan la decisió s'havia pres el 14 de Novembre, i ho considerava un fet molt negatiu.
Que Salvador Illa es presentaria com a candidat a la Presidència de la Generalitat ja s'havia dit i s'hi havia especulat abastament. Que ell ho negués fins l'últim dia, vaja!, fins el dia abans de donar la notícia, és normal i el que ha de ser, l'obligació del polític és mentir, mentir constantment, i malament si no ho fessin així, jo no votaria mai a un polític que sempre digués la veritat. Mentir, és l'essència de la política, sense la mentida la política no té cap sentit, cap raó de ser, i això es podria aplicar a la vida quotidiana, on mentin constantment al llarg del dia, a vegades mentides pietoses i a vegades mentides cruels, però mentin i tant de bo ho seguim fent. "Hi ha més virtut" en què menteix que en "el que ignora", ja que per mentir, abans cal saber la veritat, i sempre està vigent la possibilitat de penedir-se, en canvi, el que ignora, com no assumeix la seva ignorància, no veu en això un vici, i no tracta de sortir ni per la raó ni per la moral. Us imagineu una societat on tothom digués només la veritat, encara que fos la seva, seria terrible, acabaríem a hòsties uns i altres, seria l'apocalipsi final.

Luis Carandell va recollir una anècdota d'Antonio Maura que il·lustra que s'ha de mentir en aquest país, almenys en l'àmbit de la política. El 1881, Maura acabava d'obtenir la seva primera acta de diputat i va quedar enlluernat pels debats de la Cambra. En una de les sessions, va escoltar un orador de l'oposició i el seu discurs li va semblar tan bo que va començar a fer gestos d'assentiment i comentaris elogiosos en veu baixa. Va ser llavors quan el seu veí d'escó, el diputat ­Navarro Rodrigo, amb qui després faria bona amistat, li va donar la seva primera lliçó parlamentària: "Aprengui vostè, xitxarel·lo, que en aquesta casa els amics sempre parlen com els àngels i els enemics sempre lladren".

Deixeu-me fer doncs, un elogi de la mentida, encara que no sigui pietosa, però penseu que la mentida cohesiona tota una societat, la civil i la política, i ens deslliura de qualsevol mal, amén.

PARANOIES 31.12.20

 

💭Dia de Nadal, 1.22 de la matinada (8.22 a Espanya). Una autocaravana de color blanc i quadrada arriba a la Second Avenue North al centre de Nashville (Tennessee). Al cap de quatre hores, un veí de la zona truca al 911 per comunicar que ha sentit trets. Els policies que van a la zona veuen l’autocaravana blanca aparcada davant un edifici de transmissions de l’ATT, la segona companyia telefònica més gran dels EUA. Els agents senten un missatge pregravat que s’emet des d’un sistema d’altaveus de l’autocaravana. El missatge adverteix que hi haurà una explosió d’aquí 15 minuts. Mentre es procedeix a evacuar la zona, el contingut del missatge canvia. Avisa que queden tres minuts i pels altaveus sona Downtown de Petula Clark ( Quan estàs sol i la vida et fa sentir sol, sempre pots anar al centre...). A les 6.30, l’autocaravana explota. L’explosió va ser tan potent que va fer malbé 41 edificis, però principalment dos, que van quedar pràcticament destruïts: un centre de transmissions de l’ATT i un centre d’equips i antenes de 5G.

La destrucció dels edificis de la tecnològica va causar la paralització de l’aeroport de Memphis, el més gran dels Estats Units per tràfic de mercaderies, va deixar centenars de milers de persones sense telèfon, internet, televisió i, el que és més greu, sense accés a cap servei d’emergència. Gràcies a l’avís que es va emetre durant almenys 20 minuts abans i al fet que els policies van anar porta per porta traient la gent de la zona, només van resultar ferides tres persones i hi va haver un mort: l’autor de l’atemptat. Es deia Anthony Quinn Warner, tècnic informàtic de 63 anys. La policia el va poder identificar després que analistes forenses del laboratori de l’FBI a Quantico, Virgínia, comparessin el seu ADN amb les restes trobades al lloc de l’explosió. De moment, només hi ha conjectures sobre els motius que van portar Quinn Warner a fer el que va fer. L’FBI està analitzant si darrere de l’atemptat i la immolació hi ha teories cons­piradores com ara que la tecnologia 5G s’utilitzaria per espiar els ciutadans dels Estats Units, que hauria estat la propulsora del coronavirus, que provoca càncer i que Bill Gates i d’altres la utilitzarien per idiotitzar-nos.

No seria la primera vegada que es cometen atemptats o actes vandàlics contra el 5G. Al març, per exemple, cinc torres de 5G van ser destruïdes al ­mateix estat de Tennessee. Entre el gener i l’abril, hi va haver 61 actes vandàlics contra antenes a la Gran Bretanya, i 16 als Països Baixos. És a dir, que cada dia hi ha més personal que propaga i creu a ulls clucs que amb les traces que els avions deixen al cel els poderosos ens fumiguen i ara, amb les vacunes, faran el seu agost. Ja he sentit imbecil·li-tats com que ens volen injectar mercuri.

No hi ha res en la història de la humanitat que hagi salvat tantes vides com les vacunes. Res. Tant de bo Bill Gates en financés una contra els necis i les paranoies. - Jaume Barberà - lavanguardia

SALUDISMES 30.12.20

 

💭No ho trobo. Llegeixo i rellegeixo el protocol SARS CoV-2 sobre les residències de gent gran en el període de Nadal i no trobo l’apartat ‘saludismes’ en precampanya. Llegeixo altres coses. Que les persones que facin visites als residents hauran d’evitar la interacció social amb persones alienes a la bombolla de convivència durant els set dies anteriors. També la limitació del nombre de familiars en les visites. Però no, no trobo l’apartat en qüestió. ¿En quin moment a Pere Aragonès i Alba Vergés se’ls va ocórrer plantar-se en una residència i saludar la primera dona vacunada a Catalunya?

Les residències han sigut el gran focus de dolor d’aquesta pandèmia. Les portes es van tancar i els familiars no van poder acompanyar els seus éssers estimats. Molts van morir en solitud i els supervivents van afrontar mesos sense l’alè dels seus. Les visites als centres s’han anat relaxant o endurint segons els capricis del virus, però les restriccions són importants. No, no hi ha un apartat de ‘saludismes’, tampoc hi ha fotos de polítics a les residències d’altres ciutats espanyoles o europees. Ni falta que fa tanta imperícia. Emma Riverola a elperiodico. com diria Cesar: I tu també Argimón?. 

I per acabar-ho d'adobar: Una infermera que va vacunar en una residència de Lleida dona positiu de Covid. Les altres quatre persones de l'equip de vacunació estan aïllades, així com els residents del centre. Una infermera que diumenge va administrar les primeres vacunes contra la Covid-19 a Catalunya en una residència de Lleida ha donat positiu de Covid-19, segons ha avançat "El País" i han confirmat TV3 i Catalunya Ràdio. La detecció d'aquest cas ha obligat a aïllar les altres quatre persones de l'equip que va participar en la vacunació al geriàtric Balàfia I, de la capital del Segrià.

Salut ha fet aquest dimarts PCR a tots els residents i treballadors del centre. Com a mesura preventiva, els 65 residents estan confinats a les habitacions en quarantena. D'aquests, 61 van rebre diumenge la vacuna contra la Covid-19. En canvi, cap dels 78 treballadors de la residència està aïllat perquè, segons fonts de Salut, no són contacte estret de la infermera de l'equip de vacunació que ha donat positiu. Disset dels treballadors van rebre la vacuna diumenge.  

Des de Salut remarquen que la vacunació es va fer seguint totes les mesures de seguretat i higiene i es van respectar les distàncies que estableix el protocol. A la vegada, un equip tècnic de Salut Pública ha visitat la residència i ha constatat que s'estan seguint les mesures previstes al protocol. No se li havia fet una PCR - Fonts del Departament han reconegut que a la treballadora no se li va fer una PCR ni test d'antígens abans de desplaçar-se a la residència i no han sabut concretar quan se li va fer l'últim test. El seu contagi s'ha sabut arran d'un cribratge per un positiu d'una treballadora del centre, que va donar positiu el dia 28 d'una PCR que se li havia fet abans. Per tant, no va tenir cap relació amb l'equip de vacunació que va administrar la vacuna a la residència Balàfia I. Des de Salut destaquen que són casos diferents i sense relació entre ells. Tot plegat un desori, si es que munten un circ i els creixen els nans, fins i tot els del jardí. Són una colla d'inùtils... Visca Coblenza.

AUTOPISTA CAP A L'INFERN 30.12.20

💭Sabem per què així volen que ho sabem, que hi havia fa quatre dies més de 3000 camioners espanyols atrapats a la frontera entre el Regne Unit i França. Dies sense dutxar-se, esgotant les provisions o menjant de la solidaritat del veïns de la zona que els donen el que poden. És el cop final a any incert, difícil: Passaren la nit de Nadal en un camió embussat, sols, convertits en peons de la política i amb La Covid com a excusa. El col·lapse de mercaderies com a anunci de què podria haver suposat un Brexit sense acord. Els Estats, les institucions fent les seves jugades sobre el tauler sense cap mena d'escrúpols. Intentar sentir la solitud en aquesta cabina és alguna cosa més que una descripció física digna del col·lapse. Sabem que fa quatre dies que no en sabem gran cosa d'ells, si encara estan aturats o si de mica en mica van sortint de la ratera. Sabem que els han fet la prova PCR (tot un detall), però no sabem gran cosa més.

Quant teníem el país confinat, els establiments tancats i les poblacions envoltades de silencis i buidor, els camions van continuar recorrent les carreteres. Durant molts dies, en condicions duríssimes. Sense poder menjar calent ni gaudir de les dutxes, llevat d'algunes àrees de servei més humanitàries. La seva feina era essencial, imprescindible, però es va tardar massa a atendre'ls. Una desatenció que s'ha vist multiplicada aquests dies, agreujada pel pes emocional de les festes nadalenques.

No els aplaudirem a les vuit cada ranvespre, ni els hem prestat massa atenció en tot aquest temps, i això que són essencials també, però això ja passa sovint, que el sentit de la justícia, de la igualtat, les boniques paraules i expressions es converteixen en paper mullat quan s'escampa la sensació de desemparament. Els camioners espanyols han estat atrapats aquest Nadal en l'autopista cap a l'infern del desinterès i de la nostra indiferència.

L'ANY DELS INNOCENTS 29.12.20

💭Ahir era el dia dels innocents, la tradició dels Sants Innocents en realitat, d'innocència no en té res perquè fa referència a una matança de nens, la qual es diu que va ordenar Herodes de tots els menors de dos anys nascuts a Betlem, en la seva obsessió per desfer-se del recentment anunciat Messies, Jesús de Natzaret, la qual cosa tampoc sabem del tot segur si va ser així. La notícia dels fets podria ser falsa. La primera pista està en l'absència d'aquest episodi en els altres tres evangelis, només surt en el de Sant Mateu, però molt més pes té la seva absència en la narrativa que Flavio Josepo, un historiador de segle I, va fer de la variada psicopatia del rei jueu. Va documentar com va matar a diversos membres de la seva família per por de perdre el tron, i sens dubte hagués esmentat l'episodi de lamatança dels nens si realment hagués tingut lloc. És altament improbable que Josefo, un jueu i amb cap simpatia per Herodes, obviés esmentar una massacre d'aquesta mida i arbitrarietat.

En l'actualitat ja gairebé no hi ha qui busqui una innocentada en un diari, emissora de radio o canal de televisiòn, perquè estem a diari envoltats d'elles. Ahir el Mundo Deportivo publicava la notícia que Piqué es presentava a President del Barça, la qual cosa gairebé segur és una innocentada, que també podria ser certa, i poc més. Quant fa que ja no es pengen ninots de paper a l'esquena dels incauts ciutadans?. Les Fake News han matat a la innocentada clàssica.

Ahir no hi va haver doncs més innocentades que qualsevol altre dels dies de l'any. Tant de bo fos una innocentada tot el que ens ha passat aquest any, amb aquesta filera inacabable d'éssers que se n'han anat, que passen ja de cinquanta mil, i seguint....

Tot i que alguna certesa s'obre pas mentre esperem agafats amb esperança a les vacunes, no sabem el què vindrà el proper any. Aquesta és la gran innocentada de l'any 2020, l'any dels innocents.

L'ERA DE LA SINGULARITAT 28.12.20

💭Li anem donant voltes últimament a si canviarà o no la manera de treballar en un futur com a consequencia de la pandemia, potser el que ha succeit o és a punt de succeir és que farem un salt en el temps abans del previst cap a la era GNR, l'era de la singularitat.

Raymond Kurzweil és un expert tecnòleg de sistemes i d'Intel·ligència Artificial i eminent futurista. És actualment president de l'empresa informàtica Kurzweil Technologies, que es dedica a elaborar dispositius electrònics de conversa màquina-humà i aplicacions per a persones amb discapacitat i impulsor de la Universitat de la Singularitat de Silicon Valley.

La futura era GNR (genètica, nanotecnologia, robòtica) no naixerà a causa només a l'explosió exponencial de la computació, sinó a causa de la interacció i a el gran nombre de sinergies que resultaran de múltiples avenços tecnològics entrellaçats entre si". La Singularitat és a prop. Quan els humans transcendim la biologia en un futur. Llavors què és la Singularitat? És un temps esdevenidor en el qual el ritme del canvi tecnològic serà tan ràpid i la seva repercussió tan profunda que la vida humana es veurà transformada de manera irreversible. Encara que ni utòpica ni distòpica, aquesta era transformarà els conceptes dels quals depenem a l'hora de donar significat a les nostres vides, ja sigui pel que fa a models de negocis o a el cicle de la vida (incloent la mort)."

La Singularitat constituirà la culminació de la fusió entre la nostra existència i el pensament biològic amb la nostra tecnologia, donant lloc a un món que seguirà sent humà però que transcendirà les nostres arrels biològiques. A la post-Singularitat, no hi haurà distinció entre humà i màquina o entre realitat física i virtual. Si es pregunta sobre el que seguirà sent inequívocament humà en un món així, la resposta és simplement aquesta qualitat: la nostra és l'espècie que inherentment busca expandir el seu abast físic i mental més enllà de les limitacions actuals del cos que provisionalment ocupa."

L'ANY DEL VIRUS 27.12.20

💭L'eixida de la pandèmia no serà fàcil, ja que no es tracta de tornar a alçar edificis i infraestructures, sinó de recompondre el teixit econòmic estripat pels confinaments i les restriccions a què ha obligat; també és l'hora d'una cosa més important, de replantejar les nostres prioritats - @adolfbeltran -deldiario.es. Una reflexió serena i lúcida sobre les consequencies de la pandemia que val la pena llegir i las mesures que caldrà aplicar per sortir-ne.

Un segle després de la grip que va matar entre 50 i 100 milions de persones quan encara no havia conclòs la carnisseria de la primera Guerra Mundial, ens hem vist immersos en una altra gran pandèmia. Aquest 2020 ha sigut “l'any del virus” i ha sacsejat les estructures sanitàries, econòmiques i governamentals de tots els països del planeta, però també la condició humana i la resistència de les societats.

Serveix de poc posar en el seu context històric una pandèmia com la de la COVID-19, però no està de més. Com la del 1918, l'han precedida altres grans epidèmies d'alta mortalitat, la majoria causades també per virus encara que alguna va ser originada per un bacteri. La pesta negra va matar en el segle XIV a més de 75 milions de persones, la meitat de les quals habitaven Europa. La pigota va acabar només en el segle XX amb 300 milions de persones en el món, la pallola amb 200 milions al llarg del temps i la sida, que encara està a l'espera d'una vacuna, es calcula que ha produït 36,7 milions de víctimes.

Si no fóra pel drama a gran escala que suposa, en comparació, podria pensar-se que estem davant un fenomen de menor envergadura, ja que el SARS-CoV-2 ha causat fins ara, amb totes les precaucions sobre unes estadístiques que estan en discussió i que augmenten cada dia, 1,7 milions de víctimes a tot el món i ha infectat 79 milions de persones. No obstant això, la facilitat del contagi i la velocitat de propagació a causa de la interconnexió planetària que la globalització facilita han convertit aquesta pandèmia en un tsunami sanitari de grans proporcions. És evident, malgrat els advertiments reiterats de les organitzacions internacionals, que no estàvem preparats per a fer-li front. D'aquí que la resposta haja sigut, ho siga encara, un gran assaig sobrevingut.

Que en aquests últims dies de l'any, a penes 10 mesos després que es declarara la màxima alerta, estiga començant la vacunació és una proesa inèdita. Ha demostrat que la ciència està en condicions de fer front a enormes problemes. Però la lluita contra la COVID-19 no ha fet més que començar perquè, al mateix temps que es combat l'expansió del coronavirus, toca reconstruir tot allò que ha destruït. I no serà fàcil, ja que no es tracta de tornar a alçar edificis i infraestructures, sinó de recompondre el teixit econòmic estripat pels confinaments i les restriccions a què ha obligat.

I també és l'hora d'una cosa més important, de replantejar les nostres prioritats. El distanciament físic al qual han portat les mesures sanitàries ha obert bretxes que no es tancaran com si no haguera passat res. La telecomunicació i el teletreball, l'ensenyament virtual, el periodisme digital, l'administració electrònica i el comerç per internet han adquirit impuls, amb múltiples efectes sobre el funcionament anterior de les nostres societats. Les mancances de la producció estratègica imprescindible per a emergències d'aquest tipus s'han revelat com una conseqüència de la deslocalització industrial induïda per la globalització de l'economia. I els sistemes públics de salut i d'atenció social, així com la investigació, s'han ressentit d'una dotació insuficient. A més, atés que es tracta d'un virus que va arribar als humans des dels animals salvatges, la defensa del medi ambient, la recuperació de la biodiversitat i l'acció contra el canvi climàtic s'han convertit en necessitats apressants de cara al futur si volem limitar les condicions que afavoreixen els vectors de transmissió de patògens.

La catàstrofe sanitària ha posat a prova els governs i els polítics, ha obligat a fer passos endavant en la col·laboració internacional, la cogovernança i l'avanç d'estructures com la Unió Europea. També ha revelat la indigència de certs lideratges basats en el ressentiment i la demagògia. Alguns líders s'han retratat en la gestió, o la falta de gestió, de l'emergència i s'han accentuat amb tota l'obscenitat tristes discursos d'odi i insolidaritat.

Per a bé o per a mal, l'ús de la màscara i la prevenció del contacte interpersonal han marcat el moment formatiu d'una generació. S'han posat a prova la convivència i el civisme com poques vegades abans havia ocorregut. I d'això hauran de derivar-se lliçons col·lectives que permeten afrontar l'augment creixent de les desigualtats. 

Ja va advertir Albert Camus en el seu llibre La pesta que els efectes d'una pandèmia no són només biològics, sinó també morals. La societat postvirus apareix plena de reptes i incerteses. No serà un temps que permeta acomodar-se perquè no s'hauran acabat, ni molt menys, els desafiaments que ens amenacen com a espècie i ens obliguen a respondre com a civilització.

CONFESSO QUE NO HE VISCUT 27.12.20

💭Naveguem a la deriva, perduts en aquest mar del desconeixement. No sabem qui som, i perdem el temps creient ser una altra persona, una persona prefabricada, que sens dubte, se sent sola i perduda sense saber per què. No considerem oportú donar-nos una oportunitat per viure plenament, lluny de la banalitat del que és superflu. Necessitem comprensió, quelcom que ens alliberi de la desídia, que ens situï enfront de l'abisme i ens condueixi fins al que és realment necessari. Com deia Neruda,  'estic sol, més sol que estar sol'. perquè hi ha una cosa pitjor que estar sol, és sentir-se sol. I no voldria acabar pensant com Thoreau quan va escriure: Volia viure profundament i rebutjar tot allò que no fos vida, per no adonar-me'n, en el moment de morir, que no havia viscut. M'agradaria confessar que he viscut, com Neruda, però no és així..., i ja em queda poc temps.

'NOCHEBUENA' 26.12.20

💭"Fernando Silva dirige el hospital de niños, en Managua. En vísperas de Navidad, se quedó trabajando hasta muy tarde. Ya estaban sonando los cohetes, y empezaban los fuegos artificiales a iluminar el cielo, cuando Fernando decidió marcharse. En su casa lo esperaban para festejar. Hizo una última recorrida por las salas, viendo si todo quedaba en orden, y en eso estaba cuando sintió que unos pasos lo seguían. Unos pasos de algodón: se volvió y descubrió que uno de los enfermitos le andaba detrás. En la penumbra, lo reconoció. Era un niño que estaba solo. Fernando reconoció su cara ya marcada por la muerte y esos ojos que pedían disculpas o quizá pedía permiso.

Fernando se acercó y el niño lo rozó con la mano:

–Decile a… –susurró el niño–. Decile a alguien, que yo estoy aquí."

NOCHEBUENA [De El libro de los abrazos],  Eduardo Galeano.

El contacte amb l'altre, la mà amiga, l'abraçada. Res ens reconforta tant. Però fins i tot d'això ens ha privat el coronavirus. Esperem que el proper Nadal puguem abraçar-nos com abans, Qui ens ho havia de dir fa un any que trobaríem a faltar una cosa tan senzilla i emotiva alhora com l'acte d'abraçar-nos.

L'HOME QUE QUASI CONEGUÉ A MICHI PANERO 25.12.20

💭Nacho Vegas va escriure la cançó 'el hombre que casi conoció a Michi Panero': Es hora de recapitular/Las hostias que me ha dado el mundo/Hoy querrán oír mi último adiós/Bien, poco a poco van llegando y yo los recibo en batín/Y unos me llaman chaval/Y otros me dicen caballero/Alguno no se ha querido pronunciar/Yo una vez tuve un amor/Pero si he de ser sincero/Dije "no" en el altar/Y cuando digo no es no...

Lola, la companya d'Amalfitano si que va conèixer a Michi Panero, el poeta boig reclós en un manicomi a Mondragón, i al xòfer Larrazabal amb qui va follar en un cementiri, però aquesta és una altra historia....

Podria dir que servidor és 'L'home que quasi conegué a Roberto Bolaño' i seria cert, tan cert com que Nacho Vegas quasi va conèixer a Michi Panero.

"De la mateixa manera que els Detectives Salvajes anàven a la cerca de Cesárea Tinajero per tot Mèxic, un estiu jo vaig anar a la cerca de Bolaño per Blanes un estiu de l'any 2001. Aquesta és la història del matí en que quasi vaig conèixer a Roberto Bolaño."

“Al 1983, als vint-i-dos anys començà la tasca de traduir D'Arsonval. Ningú li va demanar que ho fes. No hi havia aleshores cap editorial francesa interessada en publicar aquest alemany de nom estrany. Pelletier començà a traduir-lo bàsicament perquè li agradava, perquè era feliç fent-ho, tot i què també pensà que podia presentar la traducció, precedida d'un estudi sobre l'obra archimboldiana, com a tesi i, qui sap, com la primera pedra del seu futur doctorat.”
-

Aquest paràgraf de 2.666 que es refereix a un dels protagonistes de la novel·la, el crític francès Jean-Claude Pelletier, em va donar la idea de traduir la novel·la pòstuma de Roberto Bolaño al català. Vaig començar molt embalat, sobre tot pel fet que travessava una d’aquestes èpoques en que un hom es queda sec i no se li acut res per escriure de collita pròpia. Aquest recurs de traduir en temps de sequera ja l’havia fet servir amb en Rimbaud o Vila Matas, però res comparat amb el repte de fer-ho amb el meu autor més apreciat i amb la seva última novel·la.

Ha estat certament estranya la meva relació amb Bolaño. Vaig saber-ne d’ell per primera vegada l’estiu del 2001 llegint Soldados de Salamina de Javier Cercas. Atès aquell estiu en el més d’agost era a Blanes de vacances, vaig voler comprovar si el personatge de Roberto Bolaño era real o un invent d’en Cercas. En trucar a informació de telefònica i donar nom i carrer (Cercas parlava del carrer ample, al centre de Blanes) una senyoreta mot amable em va dir que si tenia telèfon aquest senyor però que estava restringit i no me’l podia donar. Vaja! Em vaig dir, aleshores el personatge és real, i, o bé és important o exiliat polític (de fet era les dues coses) puig de no ser així no tindria restringit el número de telèfon.

El segon pas, fou a primera hora del mati que acostumava a caminar cada dia des dels pins fins al port, passar-me pel carrer ample a veure quina podia ser la casa d’aspecte colonial que mencionada en Javier Cercas, però es un concepte una mica relatiu i n’hi havia dues o tres que podien ser-ho. A dia d’avui encara no se quina és exactament.

El tercer pas consistí en anar a una llibreria molt petita que hi ha al passeig de dintre i preguntar si tenien alguna novel·la d’ell, si vivia a Blanes semblava lògica la deducció. En entrar a la llibreria no hi havia ningú, vaig pensar que la persona encarregada – així era – havia sortit un moment. Mentre esperava d’esquena al mostrador, al fons a l’esquerra damunt d’una prestatgeria giratòria em cridà l’atenció un llibre vermell del qual només en veia el llom, però que em va atreure com un imant. El llibre era “Los detectives Salvajes”. El tenia a la mà quan va entrar la dependenta.

El mateig día el vaig començar a llegir...

Qui ho hagi fet, qui hagi entrat dins l'univers d'en Bolaño, si com jo no coneixia res d’ell, suposo es sentiria igual de desconcertat quan la novel·la, que segueix les peripècies i aprenentatge d’en Garcia Madero pel Mèxic dels 70's, de sobte canvia radicalment en el seu gir narratiu. Reconec que vaig aturar-me i durant una temporada la novel·la restà oblidada però a mà, per si de cas.
Al temps, vaig començar-la de nou, des del principi i ja no vaig parar, però, m’agradava tant (de vegades havia de tornar enrere puig quelcom se m’havia escapat i alguna cosa no em lligava) que dosificava la seva lectura per que no s’acabés.
Un dia, deuria ser dilluns pel que després diré, mancaven per acabar-la no arribaven a 100 pàgines, i vaig sentir la imperiosa necessitat d’acabar-la anant a dormir més tard del compte, aspecte inhabitual en mi que soc de dormir. L’endemà i pel que deia abans devia ser dimarts, mentre pujava al cotxe i engegava la radio acabava la tertúlia d’en Foix, Portabella i Zanuy i en les acaballes nomes vaig arribar a entendre que havia mort el dia abans un escriptor que havia guanyat el premi Herralde, per tant el dubte era, Bolaño o Vila Matas. En trucar a Catalunya radio em varen confirmar que era en Roberto. No en sabia res de la seva malaltia, ni masses coses d'ell, fou després en llegir Para Roberto Bolaño d'en Jorge Herralde que vaig començar a fer-me'n una idea.

I aquesta és la història del dia en que quasi vaig conèixer a Roberto Bolaño.

-

MEDITACIONS EN EL DESERT 24.12.20

💭"Si de la República han d'estar absents les dretes, quan manen les esquerres, i després, quan són les dretes les que governen, les esquerres han d'embogir i llançar-se a la revolució, no hi haurà, no hi ha hagut encara, veritable democràcia a Espanya. Com tantes altres coses, la democràcia aquí no és més que un nom d'arrels clàssiques i de contingut estranger. "Meditacions en el desert" - Gaziel. 

Cal llegir a Gaziel per comprendre Espanya i cal llegir a Gaziel per entendre a Catalunya, i caldria que els nostres polítics llegissin Gaziel, pel bé de tots.

En un article d’autocrítica sobre els catalans, Gaziel afirmava: «Aristòtil deia que l’home és un animal polític. Ho va dir perquè no coneixia els catalans».  Gaziel assenyala l’origen del mal català en el fraccionament interior. ¿Es pot imaginar un bon nacionalista alemany amb vots darrere –no un de marginal– acusant el 2017, no el 1933, els representants de la meitat dels alemanys de ser botiflers i venuts a una potència estrangera? Aquí passa, i si repassem els discursos de García Albiol veiem que no només en un sentit. Els catalans no patim només la falta d’entesa amb Espanya –que també i no pretenc relegar-ho–, sinó de fonda divisió interna i d’escàs respecte entre les dues meitats. I mentre no ho arreglem no serem escoltats. Ni a Madrid ni a Brussel·les. Tarradellas ho va veure i per això advocava per una unitat racional, d’interessos –no mística–, de les forces catalanes. Però aquí hi han primat les ambicions presidencials i el repartiment de poltrones. 

    

Hem anat massa lluny. Fins on, encara que fos per un mínim d’estètica, mai hauríem d’haver arribat, al ridícul que només porta a l’Audiència Nacional. ¿Solució? Només vull donar avui un consell. Als polítics injustament empresonats el desig d’una ràpida llibertat i que llegeixin –si és necessari amb el permís del fiscal Maza– els 280 folis de la selecció d’articles de Gaziel que Jordi Amat va treure de l’immerescut oblit. I als que en llibertat es preparen per a una dura i atípica campanya electoral, la prescripció és la mateixa: Gaziel i el fracàs de l’autogovern en la segona república. Si ho llegeixen –i ho assimilen– els ciutadans hi guanyarem, i els nostres polítics també.. 

EL MITE DE NADAL 24.12.20

💭El mite del Nadal perdura perquè tracta sobre una dona i el seu nadó. Cada any el naixement ens ho recorda. L'home no es important, no molesta, dóna una mica d'escalf si de cas. És un home vell, un trist fuster que ni tan sols és el pare de l'infant, sabem per Celso que el pare era Pantero, un legionari romà. El llinatge dels jueus és per via materna. Maria rep la visita d'un déu, ella és l'escollida. Que algú et trobi i et triï, i que aquest algú vulgui donar-te i donar-se un fill del que no n'és el pare en cap dels dos casos, és difícil d'entendre, ningú hauria de creure's aquesta història, però porta la humanitat 2020 anys empassant-se-la, i a més aquesta falsedat és la que numera el calendari dels cristians, com si el món no existís abans de Jesús de Natzaret. Ni a Díaz Ayuso se li podria ocórrer inventar-se una història tan inversemblant i surrealista com aquesta. O potser si.                                                        

                                              BON NADAL!

LA SOCIETAT DE LA DESCONFIANÇA 23.12.20

L'any 1996 l'etnòleg austríac Irenäus Eibl-Eibesfeldt, va puplicar 'la societat de la desconfiança' Una societat on la majoria de les organitzacions socials, tenen com a propòsit principal, maximitzar els beneficis, disminuir els problemes i promoure la participació dels seus membres, a través de la generació de xarxes de confiança. Les organitzacions polítiques s'acuren i planifiquen solucions per als quatre comuns i recurrents problemes existents en la societat moderna: delinqüència, salut, ocupació i educació; i basen l'èxit de les seves propostes en els objectius assolits en aquestes matèries. Però s'entén que per aconseguir avenços, siguin aquests socials o econòmics, els dirigents requereixen de la confiança, compromís i lleialtat d'aquells per als que es dissenyen i construeixen les polítiques. Qualsevol desencert esdevé un qüestionament a la capacitat de governar. Construir l'equació confiança, compromís i lleialtat, és imperatiu.

Tota societat es construeix sobre la confiança i es destrueix per la desconfiança. Això és evident i és aplicable tant a la família com a l'Estat. El que viu a la desconfiança viu a la defensiva. De la posveritat hem passat a la incredulitat. Són molts els ciutadans responsables, però creixen en nombre els que sospiten, no ja dels polítics, sinó de savis i mèdics, de tot i de tots. A Occident impera la sospita i la desconfiança. S'imposa la idea que estem en mans d'empreses sense escrúpols, d'interessos inconfessables, d'elits globalistes disposades a propagar virus per vendre vacunes. És irrellevant que aquest corrent de sospita sigui ara aprofitada per l'extrema dreta o pel populisme trumpista.

Durant dècades, l'esquerra va sembrar la desconfiança en tot tipus de poders: se sospitava de les institucions, dels poders econòmics. Poders que, suposadament, contaminaven per interès, destruïen, àvids, els boscos o negociaven indecentment amb vacunes i fàrmacs. Tot i que una part de les crítiques estava fonamentada, la sospita es projectava, en general, contra les forces del capital que mouen els fils del nostre món. Les teories conspiranoiques teníen el terreny abonat per cuallar entre la societat, una societat on priva l'auge de la cultura de masses, l'apoteosi de l'oci, el culte a la pròpia imatge, la banalitat, l'hedonisme i l'explosió de les xarxes socials sempre enceses i distorsionades, han acabat de perfilar un paisatge moral en què xipollegem maldestres, sense certeses, sense jerarquies concretes, sense horitzó ni esperança. 

En aquest moment de màxima incertesa sanitària i econòmica, queda clar que un món descregut és terreny ideal per a les noves fantasies. Tota societat es construeix sobre la confiança i es destrueix per la desconfiança, i la Societat de la informació, ha acabat en la societat de la desinformació y la desconfiança. El caos és el següent pas.

ELS MATINS SÓN PER PRENDRE CAFÉ 22.12.20

💭Ahir, primer dia d'hivern i primer dia també de les noves normes per al gremi de restauració, A dos quarts de vuit el bar de sota de casa ja podia servir esmorzars. Abans s'hi podia anar fins i tot a les 6, perquè obre a aquesta hora, fins i tot es pot comprar pa i bolleria industrial. Però ara només pot fer-ho de les 7:30 a les 9:30, després hja de tancar i si fa dinars de una a dos quarts de quatre pot tornar a obrir. El bar de sota de casa, com el Frankfurt, com a els de la resta del barri, està regentat per xinesos, llevat de l'Urgell que són del país, i el de Rafi que és de Bangla Desh.

A les 10 del matí, si m'he aixecat tard o simplement si tinc ganes d'un altre cafè, se suposa que no m'ho poden servir, perquè a les 9.30 han tancat, però tinc opcions, al menys al meu barri els bars serveixen el cafè, begudes o entrepans com abans quan estaven tancats, posen una tauleta a la porta de l'entrada i des d'allà et serveixen. No sé si és legal o no, però així funcionen al barri, això si, les taules de les terrasses tenen les cadires apartades perquè ningú s'assegui en elles. Ningú?, No!, el 'neng', estava aquest matí prenent-se un cafè a la terrassa assegut en una cadira, millor dit, en una cadira superposada sobre dues mes. Però el 'neng' és molt 'neng', se'l coneix ràpid per la seva manera de caminar balancejant-se com el neng de Buenafuente. El neng, és aparentment inofensiu, i el millor dels tres germans, dels altres dos, a un no el deixen sortir mai de casa i a l'altre en comptades ocasions, els tres són esquizofrènics, i al pas que anem més d'un cafeter va a acabar igual, i tot per no poder prendre's un puto cafè a les 10 del matí, com si en qualsevol despatx d'oficina no es pogués tenir una cafetera, encara que sigui de Nespresso.

Els matins són per prendre cafè i la contemplació, diu el policia de Stranger thinks en el primer episodi de la sèrie 'La noia rara del carrer Marple'. Però això era abans del coronavirus, i ara només ens faltava la cepa anglesa del virus per acabar-ho d'adobar. Que lluny estem dels temps en què al Brasil els trens anaven amb cafè, o en plovia al camp. Potser haurem de canviar per una temporada la manera de prendre el café del matí.

EL XIMPANZÉ 'GAMER' 22.12.20

💭Gogo, el ximpanzé ‘gamer’, o com funciona una notícia falsa. El projecte Culebras ha estudiat el comportament de les ‘fake news’ posant-ne a circular quatre de creació pròpia per internet - elperiodico.cat

Les serps d’estiu no són rèptils amb debilitat pel sol, sinó l’expressió encunyada per periodistes del segle XIX per designar les notícies exagerades o directament inventades que suplien el buit informatiu dels mesos estivals. D’aquí neix el projecte Culebras. La Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense i la consultora de comunicació Torres i Carrera han batejat així l’estudi que han portat a terme per estudiar el comportament de les ‘fake news’, aquesta moderna serp d’estiu que ja no és només d’estiu, que està per tot arreu i que amenaça la qualitat de les democràcies. El quid de l’assumpte és que, en lloc d’estudiar notícies falses recents, n’han creat quatre i les han llançat a navegar per les equívoques aigües d’internet. Dit d’una altra manera: han donat vida a quatre petits dimonis i els han deixat anar al jardí, a veure què fan.

Quatre falsedats - «La idea és que fossin temes que connectessin amb els interessos de l’audiència, que poguessin funcionar bé en xarxes socials, que tinguessin un component lúdic i que juguessin amb el factor sorpresa. Normalment això correlaciona amb una viralitat més elevada», explica Cristóbal Fernández, un dels responsables de l’estudi per part de la Complutense. Com més coses perpetressin al jardí els petits dimonis, millor: més hi havia per observar. Amb aquests criteris, les notícies falses escollides afirmaven que una actriu espanyola seria la protagonista de ‘Spiderman 3’, que un ximpanzé d’11 anys podia guanyar joves de la seva mateixa edat jugant al ‘Fortnite’, que el reggaeton havia consagrat l’espanyol com a principal idioma musical i que les empreses tecnològiques estaven a punt d’aconseguir llegir la ment dels treballadors. Totes quatre complien la condició sine qua non de qualsevol notícia falsa: la versemblança. «Una de les claus perquè el relat funcioni és que ha de tenir una part aparentment creïble –diu Fernández–. Una part de realitat, o almenys una part que resulti versemblant».

Versemblança - Per exemple, el ximpanzé. Com expliquen els autors de l’estudi a l’informe final, ‘Fortnite’ havia generat grans volums de conversa durant el primer confinament per la pandèmia, i el llançament de la seva nova versió a l’agost, quan tenia lloc l’estudi, semblava propici per difondre la història que hi havia un jove ximpanzé que jugava tan bé com qualsevol humà de la seva edat. Sí, d’aquest nivell són les coses que es colen a la xarxa. Es van crear perfils a Twitter i a Facebook (‘GabrielSegura78’ i ‘Gabriel Segura’) i del no-res virtual va brollar una personalitat d’acord amb el tema: nascut a Espanya i resident a Miami, empleat de la molt real Zoological Wildlife Foundation, Gabriel Segura es dedicava a l’atenció de ximpanzés criats en captivitat i era l’entrenador del ‘gamer’ Gogo. A través dels seus comptes es van difondre continguts que convidaven a la credulitat, de l’estil: «Creen programa de cites per computadora per a primats». ‘Hashtags’ i usuaris amb perfils vinculats al tema van ser identificats per generar conversa. I a nedar.

A l’aigua - Cada falsedat va ser propagada de diferent manera: algunes amb la complicitat d’‘influencers’ i altres amb una petita injecció publicitària pel mig. L’única que no tenia dopatge era la notícia del reggaeton, la qual cosa no va impedir que a posteriori funcionés tan bé com les altres. En el cas del ximpanzé, els responsables van deixar que el relat fes el seu propi recorregut al principi per després passar a una fase d’«estratègia patrocinada», segons diu l’informe. «El tema del ximpanzé està molt vinculat al món dels videojocs, on hi ha gent molt interessada, fanàtics, gent que segueix aquest món amb veritable passió –explica Fernández–. En vetes de mercat concretes d’internet podia funcionar molt bé». La breu vida de la notícia falsa del ximpanzé va arribar al seu punt culminant quan Gabriel Segura va fer una convocatòria pública perquè la gent col·laborés en l’entrenament de Gogo jugant amb ell. L’informe final qualifica aquesta acció com «la més efectiva de tot el procés», «ja que es va posar a prova el relat i es va comprovar que hi havia gent que veritablement s’ho creia». Es van presentar set voluntaris per enfrontar-se al mico i 67 van simpatitzar amb un: ‘M’agrada’.

Falsedats exitoses - La gent s’ho va creure: que el mico jugava ‘Fortnite’, que Lourdes Vázquez protagonitzaria ‘Spiderman 3’, que l’espanyol havia desbancat l’anglès com a llengua musical i que hi havia un projecte en marxa per llegir les ments dels treballadors. «El que m’ha deixat perplex és que amb tan poc impuls econòmic les quatre desinformacions hagin funcionat tan bé», remarca Fernández. «Si amb una inversió de 100 euros multipliques per 10 l’abast orgànic de la desinformació, només cal traslladar això a la realitat i multiplicar per 10 o per 100 aquesta injecció, i veurem que estem davant alguna cosa realment preocupant». «El quart poder en l’era digital comença a distribuir-se entre tota mena d’actors, i el perillós és que arribi a grups de pressió sense ètica ni principis i que tenen propòsits espuris».

Responsabilitat de tothom - Fernández diu que aturar el fenomen és responsabilitat de tothom: de les plataformes, dels Governs, dels mitjans de comunicació i dels individus. Que cal invertir en educació per formar persones amb criteri, gent que no es cregui fàcilment que un mico juga a videojocs. «Cal sumar esforços, hem de reaccionar, com a individus, com a governs, com a mitjans de comunicació. Està en joc la nostra societat», clama.Desmentits pels seus ficticis autors, les notícies falses van morir, com gairebé totes les notícies falses.

LLEGENDA A L'ASCENSOR 21.12.20

 

💭Alfonso de Vilallonga ha publicat un disc amb cançons en francès i en espanyol. Hi col·laboren músics tan bons com Marco Mezquida i Pau Figueres i el títol és Hors de saison (Satélite K). Vilallonga manté la solvència melòdica de sempre i una llibertat creativa que no renuncia a la diversió compartida amb els destinataris de les seves cançons. El disc inclou una versió de l’ Et maintenant de Gilbert Becaud. És un clàssic que comença homenatjant les primeres notes del Bolero de Ravel abans d’enfilar reflexions desesperades sobre el mal d’amors. La meva mare em va explicar que era la cançó que sonava a la ràdio quan, l’any 1961, vaig començar a caminar. M’ho va explicar massa tard, quan jo ja tenia 50 anys i no podia explotar-ho com a anècdota de sobretaula.

Gràcies a l’esplèndida reinterpretació que en fa Vilallonga, ho torno a intentar, - escriu Sergi Pàmies a la vanguardia -, ara amb la guarnició d’un altre record. 1985. Treballo en una empresa de mobles i acompanyo un dels meus caps al Saló Internacional de París. És hivern, fa la mena de fred que converteix París en un infern plujós i ventós. L’expedició d’empreses de la qual formem part s’aplega al voltant de la denominació Grup Barcelona, un comando de dissenyadors moderns i preolímpics amb ganes de riure i de creure en la llegenda de l’exportació. Figura que parlo francès i que podré ser útil a la causa del moble català. No ens estem de res: sopem en un Maxim’s decadent però que conserva el detall d’oferir escuradents de ploma d’oca als clients. No ens deixen entrar sense dur corbata, que és el que li va passar a Gilbert Bécaud quan, amb 15 anys, va debutar en un local de mala mort. L’acompanyava la seva mare, que va improvisar una corbata retallant-se la vora del vestit de pics que duia. Des d’aleshores Bécaud sempre va actuar amb corbata de pics com a homenatge a la mare.

Tornem al 1985. Llargues jornades al Saló, però encara ens queden forces per anar a l’estrena de Cotton Club , a prop de l’hotel (un Meridien o un Sofitel a la Porte Maillot). L’hotel té totes les prestacions que es poden imaginar, incloent-hi un esmorzar amb existències il·limitades de remenat d’ous. Un dia tan plujós i ventós com els altres el meu cap i jo tornem a l’hotel trinxats per les hores de feina. Entrem a l’ascensor i, de cop i volta, també hi entra un home que sembla més alt del que és en realitat. Porta un maletí d’espia iranià i vesteix una granota impermeable, futurista, de motorista galàctic. Des de la nostra superioritat preolímpica i barcelonina, la granota ens sembla xarona, kitsch. L’home té la pell castigada per un excés de raigs UVA i la mirada acostumada a fingir que no s’adona que tothom vol demanar-li un autògraf. És Gilbert Bécaud. Mentre l’ascensor puja, prego a tots els déus perquè el fil musical faci sonar l’ Et maintenant , però només sona el dring de les portes que s’obren per deixar sortir la llegenda. I dono fe que la versió de Vilallonga de 'et maintenant' és  espléndida. Escolteu, veieu i jutgeu.

DESPESA MILITAR 2021 21.12.20

💭El projecte de Pressupostos generals de l'Estat 2021 suposa, de nou, una elevada despesa militar, tant el que es reconeix explícitament en la secció destinada al Ministeri de Defensa (9.411,42 milions d'euros que s'eleven a 10.500 milions d'euros amb els organismes autònoms), com el que es distribueix en partides pressupostàries alienes a aquest. Aquesta despesa es fa servir fonamentalment per sostenir una estructura militar i militarista de la seguretat i de la defensa, la mateixa que venim arrossegant des de sempre, que cronifica el decàleg de problemes endèmics del nostre insostenible militarisme.

La nostre despesa militar és exagerada i aconsegueix anualment xifres que superen els 20.000 milions d'euros i que, en els últims anys, arriben a més de 30.000 milions. Aquest any ho situarem, almenys, en 34.525,08 milions d'euros. Es tracta d'una xifra inassumible per a la mentalitat de la nostra època i precisament per això en els pressupostos espanyols ens la donen fragmentada i oculta en partides insospitades d'altres ministeris i capítols de la despesa aliens a el Ministeri de Defensa... llegir l'article sencer

¡QUE CONFININ LA GENERALITAT! 20.12.20

💭El vicepresident amb funcions de president Pere Aragones i la consellera Meritxell Budo en funcions de consellera al Pati dels Tarongers en funció de Pati dels Tarongers abans de la reunio del Consell Executiu del Govern en funció de Consell Executiu del Govern, el 15 de desembre de 2020. - xavier sardà.

:

Mentre a la Generalitat Esquerra i els de Junts s’odien mútuament i cervalment, al carrer la desorientació és creixent. Les últimes mesures antivirus són d’un populisme sincrètic i gairebé ocultista.

 - ¿Puc anar a Mataró?

 - A Mataró sí.

 - ¿Puc anar a La Roca?

 - Crec que no.

 - ¿I a la segona residència?

- Sí.

 - ¿Sigui on sigui?

 - Crec.

 - Collons, doncs ens podem moure més que abans.

 - Si és per visitar familiars, sí. O si vas a un hotel.

 - ¿I a esquiar?

- Si vas a un hotel. Sí. Crec. O si ets familiar de l’abominable home de les neus. És una mica un embolic.

- En un bar pots esmorzar fins a dos quarts de deu, ¿no? Però, ¿et poden servir fins a dos quarts de deu i quedar-te una mica?

-No ho sé.

- ¿I si vacunen i soc a la segona residència?

- No en busquis les pessigolles. La Generalitat diu que el dia 28 desembre revisaran les mesures.

- El dia dels Sants Innocents, potser l’encerten per casualitat. Un amic denuncia que la seva dona ha quedat confinada en un gimnàs que ha sigut tancat. No se sap res d’ella ni del terapeuta. Pobres.

Mentrestant els d’Esquerra i els de Junts segueixen en la seva guerra civil a les xarxes associals. La seva és una avorrició enverinada i repulsiva. Falta tan poc per a les eleccions que la Covid els importa poc. Ningú governa. Divendres Jordi Basté va expressar el que pensem tots de l’actuació de la Generalitat. «Prou de fer actuacions impròpies d’un govern europeu», i després va afegir que la manera en què s’estan prenent i anunciant mesures «no té ni solta ni volta». Morts. 

A  Dinio el confonia la nit, però a nosaltres ens confón la Generalitat. Que els confinin a tots, però separant els d'ERC dels de Juntsxcat, que no tinguessim una desgracia, o millor encara, que els hivernin a tots com la marmota de Punxsutawney,