💭 Avui és el dia mundial de l'abraçada. Quan al 1986 Kevin Zaborney treballava en un centre de delinqüents juvenils a prop de Nova York, es va adonar que un dels principals problemes que patien els nois era la falta de mostres d'afecte, No només aixó, va comprovar que les abraçades els feien sentir millor. Així és com va nèixer el dia mundial de l'abraçada, que se celebra cada 21 de gener.
Poques vegades s’ha escrit tant sobre l’abraçada com en aquests mesos de pandèmia. No sobre els petons, no sobre les encaixades: l’abraçada. Una abraçada és democràtica. No se li nega a ningú, o a gairebé ningú. De les coses que estranyem de la vida prèvia a l’arribada del coronavirus, abraçar-nos és potser la que encapçala la llista», resava un article del ‘New York Times’ publicat el juny passat, cap al final de la primera onada de coronavirus. La seva autora, Tara Parker-Pope, elaborava una guia il·lustrada dels succedanis d’abraçada permesos en temps de pandèmia: abraçades sense ajuntar les galtes, abraçades sense mirar-se a la cara. Estrènyer l’altre entre els braços s’ha convertit en el símbol més eloqüent del que la pandèmia ha vingut a arrabassar: la senzilla i quotidiana expressió dels afectes. Hi ha abraçades famoses com la de Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov en plena desescalada nuclear, el 1988, pero hom prefereix l'abraçada senzilla i sincera d'un amic, de les persones que estimes. Sóc molt d'abraçar, ho reconec, m'agrada i des de fa massa temps no puc abraçar més que a la meva dona.