💭Que l’exili dels republicans i el de Carles Puigdemont no tenen res a veure és obvi. La desigual situació històrica, política, econòmica i emocional d’uns i l’altre els converteix en incomparables. I també sembla obvi que Pablo Iglesias ho sabia quan va voler equiparar-los. A algun propòsit polític respondrà la desmesura, però ¿i si no tot és tacticisme? 

Que Espanya és una democràcia plena ho reconeixen la comunitat internacional i tots els rànquings que mesuren la qualitat democràtica dels països. Però sobre les seves espatlles encara queden restes de caspa franquista, també del seu combat. Davant la dictadura es van forjar aliances que prevalen en la memòria sentimental. Encara hi ha certa esquerra espanyola que creu veure en el nacionalisme català un company de viatge contra els abusos de l’Estat (que haver-n’hi, n’hi ha), tot i que bona part d’aquest nacionalisme es trobi als antípodes del progressisme. Iglesias s’encoratja amb la provocació, però no entén la desesperança que causa en bona part de l’esquerra catalana no nacionalista. Avui, una mica més sols davant l’estratègia independentista de fagocitar tots els terrenys ideològics. - Emma Riverola - elperiodico.cat/ca/ 

El exilio republicano, por Daniel Fernández Abellá

A finals de 1938, després de l'enfonsament del front de l'Ebre, Franco va començar la seva ofensiva a Catalunya. la caiguda de Barcelona va precipitar un èxode anunciat. Entre el 28 de gener i mitjans de febrer de 1939, uns 500.000 refugiats van creuar la frontera entre Andorra i la Mediterrània. les autoritats franceses van aprovar primer el pas de dones, nens, ancians i militars ferits, i, més tard el dels militars de l'exèrcit republicà.