💭Paul Krugman, premi Nobel de Economía i columnista de The New York Times, va publicar un article l'Octubre de 2018: 'L'ESTIL PARANOIC EN LA POLÍTICA AMERICANA', que de fet era el títol d'un assaig del 1964 de Richard Hofstadter, i aquesta teoria és prácticament idéntica a la dels que creuen en les fantasíes conspiranoiques que sovintegen avui als  EUA i altres contrades. 

L'ESTIL PARANOIC EN LA POLÍTICA AMERICANA

Moltes persones estan preocupades -amb justa raó- sobre el que significa per als Estats Units a llarg termini el nomenament de Brett Kavanaugh. És un partidista manifest que evidentment va mentir sota jurament sobre diversos aspectes de la seva història personal; això està relacionat i és igual d'important que la interrogant del que li va fer a Christine Blasey Ford, que segueix sense resoldre a causa de que la suposada investigació va ser una farsa molt evident. Posar a un home com aquest en la Cort Suprema dels Estats Units ha destruït d'un sol tall l'autoritat moral de la cort en el futur pròxim.

No obstant això, aquestes preocupacions a llarg termini haurien de ser secundàries en aquest moment. L'amenaça més immediata prové del que vam veure de la banda republicana durant i després de l'audiència: no només menyspreu per la veritat, sinó també pressa per satanitzar tot tipus de crítiques. En específic, la promptitud amb la qual els republicans de major rang acceptar les insensates teories conspiratives sobre l'oposició a Kavanaugh és un advertiment profundament alarmant sobre el que podria ocórrer-li a Estats Units, no en el llarg termini, sinó en unes quantes setmanes a partir d'ara.

En relació amb aquestes teories conspiratives: van començar en els primers moments del testimoni de Kavanaugh, quan aquest va atribuir els seus problemes a "un cop polític calculat i orquestrat" ​​motivat per gent que buscava" venjança en nom dels Clinton". Aquesta va ser una acusació totalment falsa i histèrica i el sol fet de fer-la hauria d'haver desqualificat a Kavanaugh per a la cort. No obstant això, Donald Trump ho va empitjorar immediatament, ja que va atribuir les protestes contra Kavanaugh a George Soros i va declarar, falsament (i sense proves), que se'ls estava pagant als manifestants.

Aquest és el moll de l'os d'aquest assumpte: figures importants en el Partit Republicà es van afanyar a donar suport a Trump. Charles Grassley, president de el Comitè de Senat que va escoltar a Blasey i a Kavanaugh, ha insistit que els manifestants en efecte treballaven per Soros. El senador John Cornyn va declarar: "No deixarem que ens assetgin els crits de manifestants pagats". No, ningú els va pagar als manifestants per protestar, molt menys George Soros. No obstant això, per ser un bon republicà, ara cal pretendre que així va ser.

Què passa aquí? Fins a cert punt, això no és nou. Les teories conspiratives han estat part de la política nord-americana des del començament. Richard Hofstadter va publicar el seu cèlebre assaig The Paranoid Style in American Politics en 1964 i va citar exemples que es remuntaven a el segle XVIII. Els segregacionistes que lluitaven pels drets civils culpaven de manera rutinària a "agitadors externs" -en especial els jueus del nord- per les protestes dels afroamericans.

No obstant això, la importància de les teories conspiratives depèn de qui les faci. Quan els que estan al marge polític culpen de les seves frustracions a forces ombrívoles -com, sol passar, a financers jueus sinistres-, se'ls pot descartar dient que deliren. Quan la gent que té la majoria de les palanques del poder fa el mateix, les seves fantasies no són un deliri, són una eina: una forma de deslegitimar l'oposició, de crear excuses no només per menysprear sinó per castigar a qualsevol que s'atreveixi a criticar les seves accions.

Per això les teories conspiratives han estat centrals per a la ideologia de tants règims autoritaris, des de la Itàlia de Mussolini fins a la Turquia d'Erdogan. Per això els governs d'Hongria i Polònia, democràcies que han deixat de ser-ho i s'han convertit de facto en Estats unipartidistas, els encanta acusar els estrangers en general i als Soros en particular d'atiar l'oposició al seu govern. Perquè, és clar, no pot haver queixes legítimes sobre les seves accions i polítiques.

Ara, les figures més importants del Partit Republicà, que controla les tres branques de govern federal -si tenien algun dubte sobre si la Cort Suprema era una institució partidista, ja hauria d'estar despejada- sonen tal com els nacionalistes blancs a Hongria i Polònia. Què vol dir això?

La resposta, que subscric, és que el Partit Republicà és un règim autoritari a l'espera.

Trump clarament té els mateixos instints que els dictadors estrangers als quals tan obertament admira. Exigeix ​​que els funcionaris públics siguin lleials a la seva persona, no a el poble nord-americà. Amenaça als opositors polítics amb venjances -dos anys després de l'última elecció, encara lidera el cor que demana "Tanquint-la"-, ataca  els mitjans per ser els enemics del poble. 

A això cal afegir que les investigacions sobre els diversos escàndols de Trump planen sobre ell amb més força, des de la defraudació fiscal fins aprofitar el càrrec per fer negocis, així com la probable col lusió amb Rússia, que en conjunt li donen tots els incentius per acabar amb la llibertat de premsa i la independència de la procuració de justícia. Algú dubta que a Trump li agradaria ser plenament autoritari si pogués?

Qui el pot detenir? ¿Els senadors que repeteixen com periquitos les teories conspiratives sobre els manifestants pagats per Soros? ¿La recentment manipulada Cort Suprema? Si alguna cosa hem après en les setmanes passades és que no hi ha cap escletxa entre Trump i el seu partit; ningú demanarà que s'aturi en nom dels valors nord-americans.

L'estil paranoic de la política republicana. - Per Paul Krugman / The New York Times - 11 octubre 2018. Un estil que no només es dona en la política americana, el missatge de Trump ha calat en altres indrets.