💭James Thaddeus Goad és un periodista, actor i editor de la iconoclasta revista ANSWER Me!, i un orgullós redneck de cap a peus. Goad, és algú del qual el seu manifest té totes les paperetes per convertir-se en un futur «llibre negre», i un escriptor que en el Manifest redneck intenta el que pot considerar-se una gesta literària. Casar humor cafre, generós en esputs i bromera, amb una radiografia ben documentada i fonamentada de les raons de l'ostracisme, marginació i denigrant vilipendi la qual considera la seva classe: el blanc pobre. No cal dir que ho aconsegueix, i amb escreix. I, a més, recuperada vint i tres anys després de la seva publicació original, la seva peculiar vidriòlica diatriba/saberut estudi esdevé un suculent antecedent per començar a entendre per què hi ha un nazi presidint la Casa Blanca. Al 1997 Goad va publicar el 'Manifest Redneck' del que ara als Estats Units en comencen a patir les consequencies.

L'encert de Goad va ser obrir els ulls a molta gent a l'hora de definir quin era el problema. Evidentment, hi havia un important component racial, però també era un problema de classes, i això últim és un tema gairebé tabú als EUA. A més, com el tema de l'esclavitud estava encara pendent de solucionar, introduir nous matisos només podia contribuir a complicar més la cerimònia de la confusió. No està de més recordar que fins al 2008 el Senat dels EUA no es va convertir en la primera branca de govern que demanava perdó als descendents dels esclaus. D'indemnitzar-los. Així, quan Goad recordava que abans de la Guerra de Secessió milers de blancs vivien en condicions molt similars a les dels esclaus negres semblava restar valor al patiment d'aquests últims. Greu error. Una injustícia no elimina l'altra, la multiplica.

Goad no estava sol, encara que ningú s'atrevia a cridar tan alt com ell. Fins i tot l'historiador Howard Zinn (una de les principals referències de l'esquerra americana, al qual se cita diverses vegades), havia reconegut que la situació dels 'esclaus' blancs era gairebé tan pèssima com la dels seus homòlegs negres. Molts d'ells havien arribat al nou continent segrestats legalment (els 'serfs per contracte' o injustament condemnats a interminables penes de treballs forçats. I totes dues minories tenien pràcticament els mateixos drets: cap. El punt de vista de Goad no era nou però, fins la data, els únics que s'havien atrevit a reivindicar aquesta realitat eren tarats de la talla de l'conspiranoic i negacionista de l'Holocaust Michael A. Hoffman II, autor d'They Were White and They Were Slaves (a qui Goad cita moltes vegades).
JIM GOAD

La White Trash en les seves múltiples variants (el que vulgui aprendre a distingir entre rednecks, hillbilies, whiggers ... que es llegeixi el llibre) ha estat com el Lepe dels americans. Alguns retrats eren més aviat benignes i fins i tot humorístics, capaços de generar obres mestres com el Li'l Abner d'Al Capp o simplement entretingudes com Els Dukes d'Hazzard, The Beverly Hillbillies o Els óssos muntanyencs de la factoria Hanna & Barberà. Altres vegades, la imatge era una mica més sinistra com a Deliverance (John Boorman, 1972) o La Presa (Walter Hill, 1981). Però, en general, se'ls tenia per ignorants, ignorants ultradretans, amants de les armes i de la Bíblia, i amb una genealogia en què es repetien amb preocupant freqüència els matrimonis entre cosins germans. D'aquí l'acudit que en el vell sud, la definició de verge era la d'una dona que corria més que els seus cosins.

Caricaturitzats fins al límit de les deshumanització, el fàcil va ser estendre la idea que seguirien sent escombraries blanques fins que no canviessin en lloc d'assumir que la majoria dels seus problemes eren causa de la pobresa. Evidentment, com sempre, el tòpic tenia una mica de raó però compte: si els faltava mitja pinyata no era una qüestió de moda, és que no hi havia un dentista a cent milles a la rodona. ¿Dropos? Potser és que no tenien on trobar una feina mig decent i el més semblant que veuen en la seva vida a un home de negocis és a l'veí que cuina meta.

Segons la tesi de Goad, tant a l'esquerra com a la dreta els resultava més fàcil acusar-los de no compartir el somni americà que de ser víctimes d'ell. L'important és que ningú pensés que era un problema de classes. Els rednecks (literalment 'colls vermells') no són blancs que van acabar sent pobres, són pobres des que es va plantar la llavor del seu arbre genealògic. Així, a més, es van convertir en el perfecte boc expiatori per als blancs acusats de marginar les minories: així podien netejar la seva consciència assenyalant amb el dit mentre posaven cara de "jo no he estat".

Els presoners blancs i els pobres enganyats a Anglaterra, Holanda, Alemanya ... van constituir la primera onada de lumpen proletariat que va arribar a el nou continent, molt abans que es comencessin a importar esclaus negres (i en una quantitat molt més gran). Amb el temps la balança es va anar equilibrant, sobretot des que algú va descobrir que era més fàcil detectar a un esclau que fugia si era de color. Tot i això, entre les dues minories hi havia més companyonia que rivalitat, d'aquí que en la majoria de revoltes (un costum força estesa) solien anar de la mà. De fet, va ser una aliança tàcita entre marginats de sistema que va durar fins que la Guerra d'Independència va obligar a les elits (totes blanques) a concedir algun que altre dret als seus per conservar el seu status quo. Així, un problema de rics contra pobres es va convertir en una lluita entre els que tenien drets polítics (encara que fossin pocs) i els que no. Els rednecks van deixar de qüestionar el sistema per començar a somiar amb integrar-se.

Sent equànimes, diverses de les crítiques anteriors s'han de situar en el seu just context. Goad va escriure el seu Manifest redneck abans de Bush II una seqüela encara més ximple i la vinguda de Donald Trump una seqüela encara més vergonyosa. En un temps en què, almenys que sapiguem, no es van produir episodis «aïllats» noteu la ironia com Ferguson o Charlottesville; en què els supremacistes blancs no tenien càrrecs Top a la Casa Blanca; quan Breitbart no existia i la Fox no era la cadena més vista als Estats Units. En un període en què els seus «adorats» dem de l'acotació anterior demòcrates «mourien cel i terra» per perdre les eleccions. 
En aquest sentit, el text de Goad s'ha de veure com un valuosíssim precedent de la situació actual, brillant tant per la seva denúncia central, la del classisme i manipulació del blanc obrer a Amèrica com a motor de la història del seu país, com per l'estil de la seva prosa, viperí i divertidíssim, extremadament inusual per a un assaig sobre temes tan seriosos i sensibles. I, al mateix temps, per ser una mostra fefaent de les contradiccions d'un país inaprehensible i, per això, fascinant. Un lloc entre el «aïllacionisme llibertari» i el «destí manifest». Que ens ha donat a Thoreau, però també a Unabomber. A Pat Buchanan i Martin Luther King. A Woody Guthrie i al Ku Klux Klan. Edgar R. Murrow i William Randolph Hearst. Woodstock i la Patriot Act. Edward Snowden i Dick Cheney per citar a un. Un país, en definitiva, en el qual els pobres blancs, picats i denigrats pel capital i els polítics al seu servei, decideixen votar un milionari incompetent com a President del seu país...

La majoria dels que varen invadir abans d'ahir el Capitoli a Whashington, eren rednecks. Les autoritats estàven avisades pero no varem fer cas als seguidors de James Thaddeus Goad. Ara, les consequencies d'aquest intent de cop d'Estat institucional acabaran sent globals, comencem a preparar-nos. El més preocupant és que uns centenars d'indocumentats puguin ocupar tranquil·lament el Capitoli, el temple de la democracia de la primera potencia Mundial, anb certa connivència de la policia - diuen - clar, que eren blancs i no negres. Aqui tenim també rednecks, només cal que canvieu negres per inmigrants i migrants interiors de primera generació i ja tenim el brou de cultiu. Abascal prou que ho sap i se n'aprofita.