💭El pare, només es mudava de vint-i-un botó per anar a casaments, enterraments, o per anar a votar. Vestit negre, camisa blanca, corbata, sabates enllustrades i eixerit com un pèsol gaudia en veritat de la festa de la democracia..., no se com veuria aquestes eleccions, però rebobinem... el primer que s'ha de dir, és que hem anat a eleccions perquè fa un any el president Torra va constatar que s’havia trencat la cohesió del Govern. Torra podia haver anticipat els comicis, però va aguantar contra vent i marea fins a la seva inhabilitació. La majoria parlamentària independentista continuava intacta. L’independentisme podia haver elegit un altre president, però no ho va fer. Es va limitar a retallar els poders de Pere Aragonès, convertit en «vicepresident del Govern de la Generalitat en substitució de la presidència de la Generalitat». La cita del 14-F és el resultat d'aquestes arbitrarietats del procesisme.

El document firmat pels partits independentistes comprometent-se a no pactar «en cap cas» amb el PSC potser no és la «foto de Colón de l’independentisme». com va dir Salvador Illa, peró s'hi assembla en el seu sentit.No ho han davant notari, com ho va fer al seu dia Artur Mas amb el PP. El document, en tot cas, és un pacte de desgovern: no s’han posat d’acord a l’hora de governar i sí que ho fan ara per vetar una alternativa transversal de govern. 

En aquest context, la Catalunya empatada amb si mateixa es pot reproduir a les urnes. Aquest escenari és el resultat d'una dècada de procés i antiprocés independentista.  El veto exprés al PSC, més enllà de càlculs electorals, té un efecte pervers: expulsa de l’arc de Sant Martí de la catalanitat a una força central del catalanisme polític. Rafael Jorba ens recomana rellegir un text de Joan Maragall, del 1910, en el qual afirmava que «el nostre poble està molt necessitat d’acostumar-se, en interès de tots, a veure’s unit més sovint per l’amor que per l’odi, i a respectar i a honorar els seus homes, siguin del color que vulguin, mentre aquest color es compongui amb l’arc del cel de Catalunya». Aquesta és la tasca pendent: crear una primavera catalana després del llarg hivern del procés.