L'ORIGEN DE LES CABINES 21.2.22

El 1889, William Gray va recórrer tota la seva ciutat, Hartford, a Connecticut, Estats Units, i no va aconseguir que ningú li deixés fer servir el seu telèfon per trucar a un metge que atengués la seva dona malalta. Va decidir impulsar un telèfon públic i després de diverses proves, va aconseguir que el primer s'instal·lés en un banc de la ciutat. Allò va ser un èxit, de seguida van començar a instal·lar-se telèfons dins de comerços i el 1905 es va instal·lar el primer al carrer, a la ciutat de Cincinnati. Gray va acabar muntant una empresa telefònica i va guanyar molts diners: en tres anys va instal·lar més de 80.000 aparells de telèfon d'ús públic als Estats Units.

A Espanya, les icòniques cabines d'alumini i vidre es van començar a fabricar als anys 60 a l'empresa Aluminio Ibérico, d'Alacant, i des d'allà es van distribuir pel país. Al principi tenien una part abatible a la lleixa de la qual es penjaven els toms de les guies telefòniques. Aquests habitacles amb portes abatibles van servir de refugi a amants que anhelaven privadesa i una mica més tard a drogodependents que buscaven on posar-se una dosi. Belisa Gadea recorda quan el 1993, nouvinguda a Espanya des del Perú, vivia al barri madrileny de Carabanchel i un dia es va oblidar les claus de casa. Era mitjanit, no hi havia mòbils, va entrar a una cabina per avisar i darrere seu es va ficar un noi amb una xeringa que li va robar els diners del lloguer mentre les seves companyes de pis van sentir a l'altra banda de l'auricular tot l'assalt com si fos una pel·lícula, expliquen a el diario.es.

Era comú passejar-se per les cabines ficant la mà a veure si algú havia oblidat el canvi. I la imaginació va desplegar tota mena d'artificis perquè la cabina no s'empassés els diners i poder trucar gratis: des de les monedes de 25 pessetes a les quals se'ls feia un forat per subjectar-les amb un fil de pescar, a fer una mica de cervesa per la ranura dintroducció de monedes. Algunes persones sabien que si en trucar, just en el moment que despenjaven de l'altra banda, se li donaven tres tocs forts al ganxo del telèfon, es podia parlar sense pagar l'equivalent a cinc pessetes, un duro de l'època.

L'estafa més gran va ser el truc del Magiclick, un encenedor elèctric de cuina que aplicat al cable del telèfon permetia mantenir comunicacions gratuïtes amb qualsevol part del món, i pel qual Telefónica va patir pèrdues milionàries. També van ser nombrosos els robatoris en cabines, amb tècniques més rudimentàries, com posar taps de plàstic d'ampolles a la guardiola perquè els diners caigueren, a altres més sofisticades, com el "mètode del trepant", que van utilitzar grups organitzats que viatjaven per tot el país per robar a cabines Consistia a fer un forat amb el trepant a l'arca de la cabina després de comprovar que la guardiola estigués plena, obrir-la utilitzant claus de cotxe adaptades i després tapar els forats fets amb el trepant amb massilla negra o gris, segons fos la cabina, per no deixar petjada.

La imatge de José Luis López Vázquez atrapat a un cubicle de vidre i ferro vermell pertany a l'imaginari cultural d'una generació. La cabina, dirigida per Antonio Mercero, es va emetre a Televisió Espanyola el 1972. Mercero la va escriure amb José Luis Garci, i encara que tots dos van dir que era un acostament al cinema de terror i de ciència ficció, es va interpretar llavors com una crítica a l'aïllament i la violència del règim franquista. La pel·lícula es va emetre a tot el món i va aconseguir molts premis, entre ells un Emmy al millor telefilm.

Encara que les cabines espanyoles mai van ser vermelles, la pel·lícula va fer que molts espectadors tinguessin por a quedar-se tancats a les cabines. accions de lempresa. En un es quedava tancat a la cabina, però finalment aconseguia sortir. El desembre del 2021 es va inaugurar a Madrid una rèplica, realitzada per Telefónica, de la famosa cabina vermella com a homenatge a la pel·lícula i al seu director, molt a prop d'on es va fer el rodatge.

L'ART DE LA LUCIDESA 21.2.22

La caverna que ens ha tocat a nosaltres, ciutadans del segle XXI, resulta molt més complicada que la platònica. En aquesta ­, hi havia una desfilada d’ombres. En la nostra, hi ha una infinitat de reflexos tramposos que neixen en pantalles de tota mena: de mòbil, de tauleta, d’ordinador, de televisió. Un ball d’aparences, un saló de miralls infinits, en què ens podem perdre. Hi ha dies en què un se sent un nàufrag a la deriva en un gran oceà d’informació sovint fútil, dubtosa, trucada.

De fet són molts els senyals de deso­rientació en la ciutadania d'Occident. Perplexes, les persones oscil·len entre l’emprenyament i el neguit. I no obstant això, perquè una vida humana es compleixi, es realitzi plenament, n’hi ha prou amb algunes idees clares i certes. Idees que són com diamants perfectament lapidats. Això és el que vull. Això és el que he de fer. El meu camí cap a l’avenir recorrerà aquests territoris. Quan assolim aquesta epifania interior, ens transformem en una tela neta, en la qual ja podem pintar la nostra existència. I el que se sent és la pau que dona la claror.

Per arribar a aquest moment solar, cal ser capaços de desempallegar-nos del contraban de falsedats que hi ha en nosaltres i que, sovint, ens és transmès per la nostra cultura o la nostra família. Si ens asseiem a analitzar el que hem rebut de la nostra gent gran, trobarem moltes coses valuoses, per descomptat. Però n’hi ha prou amb una idea falsa, una emoció verinosa­, perquè tota la nostra vida tendeixi a transformar-se en un trist teatre. I així ja no serem un retrat, sinó una cari­catura nostra.

En aquest viatge amb rumb a la lucidesa, també ens hem de deslliurar de les nostres pròpies ombres interiors. Ca­dascú sabrà quina és la seva col·lecció de foscors. Si no ho fem, pels nostres ulls fluiran­ no les meravelles ­ del món, sinó esborralls de sentiments negatius. Tot ho veurem tacat, empastifat pels nostres traumes, les nostres debilitats. La transparència íntima, tan difícil d’assolir, és aquella llum que inunda l’estudi d’un artista­, entrant amb abundància per amplis finestrals ­.

Després també hi ha les persones que triem i que ens trien. Perquè en algunes tot quedarà més clar, i en d’altres pot ser que es densifiqui la nostra mentida. De vegades ens autodestruïm desastrosament a través de la gent amb qui intimem. Hi ha, d’altra banda, persones que són com miralls màgics on albirem el nostre rostre més autèntic. Gent que ens ajuda a obrir els baguls del nostre esperit. I és en aquell moment, recolzats en aquells éssers humans inestimables, que descobrirem a les nostres mans els pinzells capaços de pintar el nostre recorregut.

La veritat del món i del que som s’ha d’assolir vivint a fons. I això inclou llegir certs llibres. Contemplar obres d’art. Mirar la lluna de les millors pel·lícules. Encisar les nostres orelles amb el misteri de la música. Aprendre el més lúcid que s’ha pensat i s’ha descobert. Perquè moltes persones s’han enamorat de la fondària de les coses. I tot aquest patrimoni, tota aquesta aventura, és la capsa de tintes amb què podrem acolorir la nostra biografia. I no oblidem els viatges perquè només formen part de nosaltres els mapes dibuixats pels nostres passos. Tanmateix, el que fem ha de ser transitiu: ha de ser una abraçada que fem a les persones.

Haurem entrat així de ple en el clarobscur de la vida. Una mica més dens i bonic que la ballaruga d’imatges de la caverna­ audiovisual. Res no serà fàcil, però tot serà­ real i anirà a més. Fins i tot el patiment i el fracàs ens construiran. Ja no serem titelles de la nostra època. Carn de canó del nostre país, de la nostra cultura. Potser pagarem un alt preu de solitud i incomprensió­ per haver-nos atrevit a trair­, en nom de la lucidesa, la mala pel·lícula de ficció en què ens fan existir. Malgrat tot, no ens haurem de sentir supe­riors a ningú: aquesta seria la pitjor mentida de totes.

I arribarà un dia que tot el que hi havia a la caverna, totes les imatges mentideres, es reduirà a un petit mirall situat al fons de la nostra existència. Els dies ens envoltaran amb el seu remolí rutilant de persones i d’objectes. La tradició que ens amenaçava estarà penjada a les parets, desdibuixada en l’ombra. Hi haurà una porta per on entra la llum. I mirarem a la vida, cara a cara, curiosos i serens, sempre disposats, a la pròxima pinzellada de la nostra biografia. - Gabriel Magalhães - L'art de la lucidesa

MAMA, VULL SER YOUTUBER 19.2.22

 Un amic em comenta que la seva filla adolescent li ha dit que vol ser youtuber i l’home m’ha preguntat si s’hauria de preocupar. He fet broma responent-li que, amb una mica de sort, el farà milionari, encara que haurà d’acostumar-se al fet que la intimitat de la família pugui ser compartida per milions de desconeguts. Això del meu amic no és res nou: en les enquestes dels instituts sobre els plans de futur dels alumnes, és habitual la resposta que aspiren a ser you­tuber, streamer o i nstagramer. A la sèrie televisiva Emily in Paris (Netflix), una jove executiva de màrqueting de Chicago es trasllada a la capital francesa i obre un compte a Instagram per explicar tot el que li passa, la qual cosa la converteix en una estrella de la xarxa social, i grà­cies a això aconsegueix solucionar problemes de la seva oficina. La revista Forbes ha començat a dedicar als youtubers una de les seves llistes dels més ben pagats. El 2020 l’encapçalava Ryan Kaji, un nen de nou anys, que gràcies al seu canal Ryan’s World, que té 30 milions de seguidors, havia guanyat 29,5 milions de dòlars anuals. 

A Espanya, la publicació Mercados e Investiga­ción va situar Mikecrack en primer lloc, amb beneficis de 7,3 milions d’euros, seguit de dues germanes petites, Las Ratitas, que van ingressar 3,8 milions i que han publicat el seu primer llibre. Entre els deu primers hi ha el Rubius, TheGrefg i Willyrex. Els youtubers actuen com a referents d’una cultura digital preadolescent. Segons un estudi realitzat per professors de les universitats Ramon Llull i Pompeu Fabra, els preadolescents coneixen i imiten el llenguatge i les expressions dels youtubers, fins i tot gaudeixen amb alguns que són “dolentots”. Es fascinen escoltant-los explicar el seu estil de vida ostentós, independent, extravertit i disruptiu, amb freqüents viatges i alts ingressos. 

Aquests creadors en línia són vistos com a referents entre la població més jove, quan el cert és que evadeixen responsabilitats fiscals, componen cançons que inciten a l’odi i ridiculitzen el fonament cívic i institucional que els ha vist créixer. Trucaré al meu amic per dir-li que no havia de fer broma i que ha de parlar seriosament amb la seva filla. - Mama, vull ser youtuber - Màrius Carol.

'BAILAR PEGADOS' 19.2.22

Zascandilleando las caga bandurrias, escogorciando las berenguelas, vituperando los omoplatos, raticulando la pandeirada, obviando a las zarzuelas, mientras desbroza la chusmaiada, alertando a las taxungueiras, opina la coronela que está mal 'lo del Carromero', aunque sea una peonada. Será que escorrigondiendo el bulto de aconteceres procaces, disimula otros eventos que conviene discernir en el baul de los recuerdos. Pide la prima del poeta maricón, que suspendan la cosa de la pelea de gallos entre la Ida y la Vuelta, o de solteros contra casados, por el bien del partido y de Egpaña, y admírense vuesas mercedes, que eso no lo pediría.... ni Federico, ni Azaña. Ay Coronela que se te ve el plumero con que tapas las vergüenzas ajenas de los otros y la otra y disimulas silbando, Mientras, los días van pasando y tú sigues mangoneando. ¡Ah! Gracias a tu intervención esmerada, el 'Carromero gate' de la Comunidad de Madrid puede ser que acabara o acabase incluso bién, con la colaboración del guest star Aznar, que es el que más manda entre los mandamases que se hacen y se deshacen como lágrimas en la lluvia en la ignota patria.

Al final, la vida seguirá igual, y el escándalo acabará siendo todo culpa de Perro Sánchez, el insidioso que insidia insidiando, o de Bildu, los filoetarras y los del procés de marras, y colorín colorado bailarán abrazados los dos, Doña Isabel y Don Pablo, remedio no tienen más que bailar pegados, al son que les toque el organillero mayor del Reino, o el raro aquel de Mecano. Por los siglos de las siglas, amén...., y todo por Egpaña.

QUE LA FORÇA ENS ACOMPANYI 18.2.22

La part primigènia de l'espècie del periodisme considerat seriós, el de rotatuiu, és una anomalia que ha patit una mutació que ha derivat en tres tipus d’espècimens, els "copipasty", els "diguim que haig de dir...que ho publico" i els intoxicadors, conspiradors i suposats investigadors que concretament estan ubicats sobretot a el Mundo, OkDiario i ABC  però que s'estàn escampant a altres mitjans de Madrid i d'aquí. Aquests són els que parlen de periodisme de investigació quan en realitat es limiten a rebre dossiers interessats per perjudicar a altri, com va passar el seu dia amb el SOAP (Enredo) de la federació del Pp de Madrid, i a publicar-los sense cap rubor ni comprovació, o d'inventar-se conspiracions surrealistes (que defensen a capa i espasa) com la del 11M, i altres.

La principal tasca dels dos primers espècimens esmentats suara, és informar sense contrastar qualsevol noticia, limitant-se a posar la carxofa davant el polític de torn per entrar en el joc de: ha dit, ha comentat, ha manifestat i prou, sense res d’anàlisi, amb la diferencia que mentre els "copipasty" es limiten a informar sense gaire rigor els "diguim que haig de dir que ho publico" ja tergiversen i manipulen la mateixa noticia.
Quan als analistes (que n'hi ha) no te'n pots refiar, no acabes de saber mai, tot i que pots intuir-ho, de qui cobren, per tan no són alló que podriem considerar una referència objectiva. Restem doncs en un ermot on hi ha una quantitat enorme de informació-desinformació que aclapara, angoixa i distreu, que fa molt difícil saber en la majoria dels casos que està passant realment. 

El tractament que es dona a la mateixa noticia segons sigui un o altri mitjà, o s'ometi en algún d'ells fa enrogir sovint per alló de la vergonya aliena. La manipulació de les noticies amb un titular cridaner és norma habitual, encara que després en ampliar la noticia es matisi, però el titular cridaner (se suposa que per vendre més) ja s'ha posat en lletres grans i amb negreta, i si hi ha hagut alguna informació mal donada, la rectificació acaba sortint en lletra arial 9 i en un raconet del mateix rotatiu que abans l'havia posat en portada.

Ja se que el primer que es perd quan hi ha una guerra és la veritat, i la informació està immersa a dia d'avui en una guerra de prioritats a l'hora de donar com sigui els primers una noticia, no sempre tant important. La retransmissió en directe de la guerra/noguerra a Ucrania és un clar ejemple del que estic exponent. Si escoltes a totes les parts, no tens ni idea de que està passant realment.
I tot aixó Orwell i Huxley fa ja molts anys que ho varen predir. Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que ens el que fa temps està succeïnt. Caldría fer un Vita Beata definitiu, no llegir diaris, no escoltar la radio, no veure la tele. Ai senyor! peró ens avorririem molt, sobretot ara que xalem amb la guerra de les galaxies del Pp de Madrid, on els de 'Todo es mentira' han adjudicat el paper de R2D2 a Almeida.  La serie hauria d'anar a Netflix, i em sembla que tindría unes quantes temporades. 

Res a fer doncs, caldrà seguir aguantant la sobresaturació de noticies diverses de les que no entenem quasi res, fins que el cap ens exploti del tot. Un dels pocs mitjans relativament objectiu parla del 'Maldito embrollo' de la Comunitat Galàctica de Madrid. Un embolic curiós, car mentre que als mitjans de Madrid es dona tota la importància al fet de l'espionatge a IDA, als mitjans d'aquí es considera més greu la comissió de 280 mil euros percebuda del germà. Tot plegat, al final encara acabarà sent culpa de Pedro Sanchez. Continuarà.... Que la força ens acompanyi.

HISTÒRIA D'UN ERROR JUDICIAL 17.2.22

La vida de Josephine Hamilton va fer un tomb el 2008 quan va ser acusada d'haver robat 36.000 lliures (43.000 euros) de la sucursal de correus que gestionava al comtat anglès de Hampshire. No havia sostret els diners, però els comptes no quadraven i van amenaçar d'enviar-la a la presó. Aquesta por la va portar a declarar-se culpable i hipotecar casa seva per pagar uns diners que no s'havia embutxacat. Molts anys més tard, la justícia reconeixeria la seva innocència. “Tenia 45 anys quan tot això va començar. S'ha endut un terç de la meva vida. Penses que mai no s'acabarà”, diu la que avui ja és àvia.

Josephine és una dels més de 700 administradors de la Post Office, el servei postal britànic, propietat de l'Estat, condemnats injustament per frau. L'escàndol més gran en la història judicial del Regne Unit està sent objecte d'una investigació pública donant veu per primera vegada a les víctimes d'un error informàtic que les autoritats van preferir ignorar. Les destrosses humanes i financeres van ser enormes. Hi va haver quatre suïcidis, alguns van acabar entre reixes per un delicte que no havien comès, altres es van arruïnar, van perdre la casa, la feina, les famílies es van trencar, divorcis, problemes psicològics, la càrrega dels antecedents penals i la vergonya de persones honrades de vistes com a deshonestes.

“Em vaig convertir en una reclusa, no sortia al carrer. Continuo sense ser la mateixa persona. No em refio de ningú. És difícil”, explica Lorraine Williams sentenciada a anar a la presó el 2012. La condemna va quedar en suspens, però només nou anys més tard es va reconèixer la seva innocència.

Els problemes es van incubar amb el canvi de la comptabilitat tradicional el 1999 pel sistema informàtic Horizon dissenyat per la japonesa Fujitsu per a la xarxa de sucursals del Post Office per tot el país. Moltes d'aquestes oficines són petites franquícies a localitats on fan múltiples funcions i formen part del teixit social de la comunitat. Alguns dels gestors van començar a veure errors constants en la comptabilitat del sistema i van avisar del que passava. Durant anys els màxims responsables del servei de Correus no es van donar per al·ludits. El sistema havia costat desenes de milions i “no podia cometre errors”. En lloc d'investigar i admetre el possible fiasco van començar a enviar cartes acusant els treballadors de robatori, frau i falsa comptabilitat. Després van arribar les demandes judicials. Els jutges van preferir creure en la infal·libilitat del sistema informàtic.

Baljit Sethi de 69 anys demana responsabilitats “al nivell més alt” de l'empresa governamental. Bethi va ser el primer testimoni en la investigació pública i va explicar com ell i la seva dona Anjana de 67 anys ho van perdre tot, després que li reclamessin 20.000 euros. "La gent que va fer això ha de ser investigada". Va arribar a pensar a treure's la vida, admet. “El Post Office té sang a les mans”, afirma Hamilton. El 2019 un grup de 555 víctimes va portar el cas als tribunals i van guanyar. Des de llavors hi ha hagut altres sentències favorables. El govern ha obert un fons de milers de milions de diners públics per compensar tots els que van ser condemnats. Les víctimes també volen veure que els responsables paguin pel que ha passat. “Vull que vagin a la presó”, afirma Williams. “Algú ha de pagar per una cosa així”. - elperiodico.com 

ALGÚ ENS VOL ENGANYAR 9.2.22

Algú ens vol enganyar, això és la mentida - Joan Fuster i Ortells 

No és d'ara, ja ve de vell, la veritat és que actualment la mentida s'ha accentuat, cada vegada resulta més fàcil mentir als mitjans de comunicació, per què cada vegada més gent està disposada a creure's les mentides que escolten o llegeixen, sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat de contrastar-les. Vivim en un món esgotador, la quantitat d'informació ens aclapara, no és possible absorbir la quantitat exagerada d'informació amb què ens bombardegen cada dia, no ens dona temps a considerar si és cert el que acabem de llegir o no. Quan llegim o escoltem alguna cosa que requereix una mica de temps i esforç, perquè la persona que l'ha escrit s'ha molestat a matisar la informació, ens resulta pesada i acabem llegint-la en diagonal com Woody Allen. A més, per entendre bé certes notícies o opinions, cal dominar la matèria, o estar al dia del que ha passat els darrers mesos, quan es tracta d'un tema d'actualitat, o fins i tot anys per a un altre tipus de temes; i cal tenir memòria, si més no la necessària per recordar què es va dir des del principi en el desenvolupament d'una notícia. Només així podem saber si el que llegim en aquest moment és versemblant, a la llum del que ha passat o si es tracta simplement d'una invenció sobtada encaminada a manipular l'opinió pública.

Per això els polítics, han arribat a la conclusió que el que funciona a la publicitat i al màrqueting ha de funcionar necessàriament en altres camps. Missatges directes, senzills, potents, que estiguin clars des del principi, sense que importi massa si és veritat o no. Sobretot col·locar el titular que interessa donar a conèixer. El ciutadà mitjà que mira el diari llegint els titulars i les quatre línies destacades en negreta i creu que s'ha assabentat del que està passant i utilitza aquesta informació per comentar les notícies amb els seus companys de feina, amb la seva família i amics, i es sent ofès si algú li crida l'atenció sobre detalls que ell no ha retingut a la memòria, i molt més si li diuen que aquella notícia era simplement mentida. Si, a més, aquesta altra informació ve d'un diari que no és el que un llegeix habitualment, l'ofensa és més gran perquè procedeix de l'enemic i, per tant, no pot ser certa.

Sorprèn que quan algun polític menteix en directe davant dels mitjans, cap periodista li rebata les fal·làcies amb arguments, la seva actitud és simplement acostar el micròfon o el mòbil, i deixa que el polític menteixi descaradament. Gairebé ningú no té temps ni ganes de fer l'esforç de contrastar informacions i arribar a una opinió pròpia basada en les fonts de més fiabilitat. Les mentides són fàcils de col·locar i de creure perquè, com que no tenen matisos, s'entenen a la primera, susciten una forta resposta emocional i reforcen les creences pròpies que ja estan basades en mentides anteriors.

Des de fa uns anys les mentides i notícies falses s'han fet habituals i ja ningú no s'escandalitza per això. El calumnia, que quelcom queda, s'ha convertit en la forma normal de relacionar-se en ambients polítics. El si t'acusen, nega-ho tot, és el més freqüent. Estem començant a funcionar com ja va predir Orwell al seu “1984”: es redueix la ració de xocolata, però s'informa a la població que la ració ha estat augmentada, i ningú protesta. El curiós és que Orwell parlava d'una societat totalitària on dissentir portava la tortura i la mort, i nosaltres morem en una societat on no dissentim per pura estupidesa; ni tan sols per covardia, sinó perquè, en el fons, ens és igual, ho acceptem, com Winston ens hem rendit. Això és el perillós, i el que és terrible. 

UNA VEU PER L'ETERNITAT 8.2.22

Quinze anys després de mort, Oswald Laurence segueix dient “Mind the gap” - Rafael Ramos - lavanguardia.

Les xarxes socials han descobert la seva gran història d'amor, Anna Karénina, Cimeres borrascoses o el Gran Gatsby de l'era de Twitter, Instagram i Facebook. Els protagonistes són Oswald Laurence, un actor de poc èxit la carrera del qual va tocar sostre quan va aparèixer com a personatge secundari en uns quants episodis de la sèrie de televisió El santo, al costat de Roger Moore, i Margaret McCollum, metge de la sanitat pública britànica. Com gairebé totes les grans històries d'amor, té un punt de tristesa. Es van conèixer el 1992, un moment en què ell, per guanyar-se la vida a l'Anglaterra de John Major, havia aparcat la seva professió i exercia de guia turístic per a una agència de viatges i una companyia de creuers. Els seus camins es van creuar quan Margaret, que aleshores tenia trenta-set anys, va anar al Marroc amb uns amics i es va enamorar. Primer de tot, de la seva veu.

Era una veu extraordinària, com la de Manel Vich tants anys al Camp Nou, o la de Matías Prats pare retransmetent corregudes de bous i partits de futbol a l'Espanya del franquisme i la transició, o la de Vin Scully a l'estadi dels Dodgers de Los Angeles. Greu, clara, precisa, plena d'autoritat i alhora minimalista. Margaret no la va poder resistir. Van començar a sortir durant aquelles vacances, van viure junts onze anys al nord de Londres i es van casar el 2003. Oswald va sucumbir el 2007 a uns problemes cardiovasculars que l'afligien.

Però Margaret no va ser la primera a sucumbir a la veu. Molt de temps abans, a finals de la dècada dels seixanta, ho havien fet els responsables del metro de Londres, que li havien pagat dos-cents euros per gravar l'icònic missatge de Mind the gap amb què s'adverteix els usuaris de la distància de separació entre els vagons i l'andana (encara ara, cada any es produeixen accidents en ensopegar la gent).

Després de la mort d'Oswald Laurence, la seva vídua, que avui té 67 anys, va continuar exercint com a metge. I sempre que agafava el metro per desplaçar-se per la ciutat, i encara que hagués de fer una volta, procurava passar per l'estació d'Embankment, a la Northern Line, l'única de les 242 que formen part de l'Underground on seguia sent el seu marit qui recomanava anar amb compte amb el buit de diversos centímetres que hi ha entre els cotxes i la plataforma. De vegades, quan sentia molta nostàlgia, fins i tot hi anava expressament, s'asseia en un banc i deixava passar diversos trens per sentir-li dir: mind the gap, mind the gap.

Quin no seria el seu disgust quan el 2012, cinc anys després d'enterrar el seu marit, va passar per Embankment i es va trobar que la veu havia desaparegut, reemplaçada per una altra completament mecànica d'un anunci digitalitzat. Desolada, es va dirigir a Transport for London, l'empresa que gestiona el metro. La seva història va tocar una fibra sensible de la burocràcia, que va remoure cel i terra per trobar als arxius una còpia de l'enregistrament de Laurence, restaurar-la, registrar-la en un CD i enviar-la. No només això, sinó que van tornar a posar-la a la megafonia de l'estació.

D'aquesta manera, l'exactor i guia turístic segueix d'alguna manera viu no només per a Margaret sinó per als 1.250 milions de persones que al cap de l'any fan servir l'icònic tube, el més vell del món (es remunta al 1863) i el més llarg d'Europa (402 quilòmetres), amb onze línies que aviat es convertiran en dotze amb la inauguració de l'Elizabeth Line. En un mateix moment circulen fins a 543 trens fent ziga-zaga per tota la capital i els seus voltants. De les 242 estacions, la més antiga és Baker Street, la més profunda Hampstead, a seixanta metres per sota terra, i la menys freqüentada Roding Valley, a prop del bosc d'Epping. La primera escala mecànica es va instal·lar el 1911, i la més costeruda és la d'Àngel, que baixa (o puja) vint-i-set metres. Algunes van servir de refugis antibombes durant la Segona Guerra Mundial, d'altres estan abandonades i només s'utilitzen per a la filmació de pel·lícules d'època, i visites turístiques ocasionals on Oswald Laurence podria fer de guia o posar la veu, però no ho fa.

El cas de Margaret i Oswald ha causat commoció a les xarxes, però ja fa més de dos anys que a ella no se la veu per Embankment. Potser per la pandèmia. O perquè pot escoltar la veu del seu marit sempre que vulgui en un CD. Totes les històries d'amor, fins i tot les de Madame Bovary,Jane Austen i Emily Bronë, tenen una mica de prosaic...

L'ASSASSINAT DE PABLO CASADO 8.2.22

 

Era una taula rodona, la més matinal, del festival BCNegra, que se celebra fins al proper dia 13 a diversos llocs de Barcelona. Paco Villar, un erudit sobre la vida nocturna que ha publicat fa poc el llibre 'El asesino anda suelto': deu casos sense resoldre, va explicar que “als anys trenta, Barcelona era un centre important del tràfic de persones, el port més important de la Mediterrània . Teníem fins i tot oficines clandestines que falsificaven documents a les dones que s'enduien cap a Amèrica”..

Ricardo Fernández Sánchez (Ricardito) fou condemnat per la mort de Pablo Casado - Josep Brangulí- ABC

Un dels deu assassinats va fer que el públic, potser també una mica influït pels fantasmes del lloc, s'estremís amb l'assassinat de Pablo Casado el 1928 (un sector fins i tot va patir un atac de riure nerviós). Aquell any, en efecte, va arribar a l'estació de tren d'Atocha, a Madrid (llavors anomenada Estación del Mediodia), una caixa des de Barcelona que, quan la van obrir, va resultar que contenia el cos d'un home esquinçat... i sense la cap. Després de les investigacions, va resultar que es tractava de l'industrial Pablo Casado, descrit per la premsa, com va recordar Balada, com “un home en excés atiat”, de fet “primer el van identificar perquè tenia les mans molt cuidades i roba interior de seda, l'única cosa que no tenia era el cap”. L'assassí era el seu criat Ricardito. Corominas va recordar uns temps en què l'homosexualitat, als diaris, només s'associava als crims i va referir una qüestió de pes: “Hi ha també una rumorologia al voltant del suïcidi del fundador del Barça, Joan Gamper, que es vincula a una possible relació sexual amb un home”. Així doncs, entre crim i crim va anar passant el matí: que si Pepe la Valenciana, és a dir, el cuiner José Calabuig, que va aparèixer mort el 1943 en un pis que llogava al carrer Robador, víctima de diversos cops de destral i amb la bragueta baixada; que si la baronessa Agnes von Fries, clienta habitual del Ritz... Villar se n'ocupa de molts al seu llibre. - elperiodico.com

E SÓN DITES TRAGEDIES 7.2.22

Avui cau un avió, col·lideixen dos cotxes, es produeix una conflagració domèstica, i hi ha uns quants difunts: els titulars dels diaris en diuen "tragèdies". Malament! "E són dites tragèdies per ço com contenen dictats plorosos de crueltats de Reis e de grans prínceps..." Antígona era Antígona, i Èdip era Èdip, i els fantasmes de Shakespeare portaven corones. El vocabulari es deteriora...., i és que a vegades Joan Fuster filava massa prim. Antígona o Èdip, són personatges inventats com els fantasmes de Shakespeare i per tant no poden patir tragèdies, més això de les malvestats que els hi facin als personatges els seus autors.

La mort de Rayan, el nen marroqui rescatat despres de cinc dies de caure en un pou, és una tragedia, però ho és pels pares, familiars i amics del nen, per la resta és una notícia més de mort de les que en rebem unes quantes cada dia i que aviat haurem oblidat. Portades de diaris, ocupació abusiva del telenotícies, tertúlies plenes d'observacions no sempre assenyades, i tot, pel que ha estat un lamentable accident. Tot i que en el cas de Rayan, les tertulies no se n'han preocupar gaire, entestades com estaven amb el votant cagarrinoide del Pp i la Presidenta Borrás.

No entenc del tot a què se li pot dir que és o que ha estat una tragèdia, ben mirat no deixen de ser accidents o incidents. Tenim la mania de donar-nos massa importància i magnificar el nostre entorn o fins i tot la mort, i en això si tenia raó Fuster, el llenguatge es deteriora, i de qualsevol incident o accident se'n diu a la lleugera tragèdia. Tragèdia o drama, és la situació dels milers de refugiats que tenim amuntegats per Europa o a Turquia on els estan retornant sense cap condició ni garanties aquests estats que s'omplen tant la boca de solidaritat i ajuda al proísme; tragèdia és els pares que varen fugir de l'horror de la guerra de Siria, o D'Afganistan amb els seus fills, i resten atrapats en terra de ningú, en qualsevol campament i sense cap condició higiènica ni alimentària, i el que és pitjor, atrapats en un cul de sac del qual no saben si en podran sortir, ni com s'ho faran. Tragèdia és la situació a molts països de l'Àfrica, una situació que no sembla s'hagi de reparar, o els països sotmesos als animals de Boko Haram, o altres grups islamistes. 

El cert és que hi ha moltes tragèdies en aquest món sobre les que hi passem de puntetes. Preferim plorar, lamentar-nos de les nostres tragèdies, que ni tan sols són nostres, com en el cas de Rayan, sinó dels veïns marroquins. 

DE LA VELLESA 7.2.22

Diuen que una persona és jove mentre se sent jove. Però també hi ha gent que arriba a un moment de la seva vida en què aquesta joventut comença a pesar i ja no hi és per seguir el ritme de fa anys. Quan aquesta data crítica se'ns presenta, és quan ens adonem que ens anem fent grans i comencem a comportar-nos com una persona gran: entrem oficialment a la vellesa. Hi ha la idea estesa que ser gran és sinònim de dependència, de ser un destorb o de no ser útil. Cada persona se sent vella a una edat diferent. Alguns amb 60 anys potser se sentin vells per les seves circumstàncies, mentre que hi ha persones de més de 80 que se senten joves i estan molt actives. El sentiment de ser vell és totalment subjectiu. És cert que el concepte de vellesa ha canviat i molt; abans, el saber i l'experiència estaven a les mans de la gent gran, mentre que actualment s'han intercanviat els papers, l'experiència s'ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s'està esvaint per mor de l'excés d'informació. O potser és que el concepte d'experiència i coneixement han canviat. I és que en el fons l'experiència de la gent gran consisteix en una acumulació reiterada d'errors no admesos. Debades doncs fer-los cas encara que necessiten ser escoltats i cal fer-ho, encara que sovint no serveix per a res important, No obstant això, quan jo sigui més gran, espero no comportar-me com un vell, o això penso ara. Després, després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la vellesa, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d'una certa edat, no és del tot culpa seva, ja que sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer mes suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-la de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible. Cioran deia que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom creu que més aviat es tracta d'una venjança.

EL GASODUCTE RECUPERAT 6.2.22

Un gasoducte entre Espanya i Alemanya podria alleujar la dependència del centre d'Europa del gas rus els propers anys. Una nova connexió transpirinenca per enviar cap al centre d'Europa gas d'Algèria i el gas liquat que serien capaços d'emmagatzemar i tractar les vuit plantes de regasificació ubicades a Espanya i Portugal. Convertir la península Ibèrica en una plataforma de distribució que pugui corregir la forta dependència d'Alemanya i del centre d'Europa del gas rus. Recuperar el projecte fallit Midcat, el corredor mediterrani del gas, en un nou context històric. Replantejar el vell projecte del general De Gaulle als anys cinquanta de portar el gas d'Algèria fins a les fàbriques de la conca de Rin. De fet aquest pla ja existia des del 2012, encara que davant la negativa de França les obres que s'havien començat a fer i que arribaven fins a Sabadell es van paralitzar. Vaig comentar aquesta historia fa deu anys, ho he recordat ara que sembla que el projecte es podrà recuperar. Un projecte avançat deu anys en el temps, que tot s'ha de dir. Pere Duran Farell, va ser el visionari que va dur el gas D'Argelia a Espanya en temps del butà, i a ell si li varen fer cas. No va ser així amb el gasoducte que no va interessar o convenir als francesos, i tot per culpa del putu PSG, que dirien els execrables.

EL GASODUCTE CASTRAT - He comentat en més d'una ocasió encara que de manera tangencial, l'enrenou que estaven creant les obres del gasoducte Martorell-Figueres. S'han expropiat terrenys, s'han destruit camps, sembrats, camins, tot per soterrar el gasoducte, Doncs bé, després de les obres, de la despesa que ha costat aquesta magna obra que fins fa quatre díes es veu era fonamental. Ara resulta que les obres s'han aturat i no continuaràn. El gasoducte ja no és d'interes general, primordial, vital, ni carcamal. Simplement els francesos han canviat d'opinió i ja no els interesa...

"Mentre continuen les obres del tram sud del gasoducte Martorell-Figueres el Ministeri d’Indústria ajorna de manera indefinida el tram nord. És la resposta a la decisió de l’Estat francès de renunciar a la connexió transfrontera per Catalunya i de reforçar les connexions actuals pel País Basc i Navarra. Diverses entitats de Sabadell i Castellar del Vallès protesten per l’impacte ambiental i paisatgístic de les obres."

El soterrat fins ara ha costat 42 milions d'euros de res, segons expliquen aqui. I obviàment ningú respondrà per tot el malbaratament de diners i paisatge que s'ha fet, i els tubs restaràn enterrats in eternum com a soterrat monument a la ineficiencia dels Governants.

LA BRETXA DIGITAL 5.2.22

L'economia de la gent pobra i dels petits comerços es basa en els diners en efectiu. És probable que la implementació de nous sistemes de pagament eixample la bretxa de la pobresa i marqui el camí cap a nous i preocupants nivells de vigilància. Els canvis en la forma dels diners no són res de nou. Els diners són tecnològics. Les monedes de metall van tornar obsoletes a les petxines de mar, les dents de balenes i altres formes primitives de diners. La impremta va tenir el mateix efecte sobre els metalls preciosos: en el seu lloc, vam començar a utilitzar paper moneda. La banca electrònica va acabar amb l'era del xec i ara, els sistemes de pagament 'sense contacte' o contactless estan fent el mateix amb l'efectiu, cada vegada més incòmode. En general, al mercat guanya la comoditat.

Està molt bé, sempre que les persones puguin triar amb llibertat. El que em preocupa és la guerra extraoficial desfermada contra els diners en metàl·lic, des de les mirades de sospita que un rep quan paga grans quantitats de diners al comptat fins a la croada europea per decomissar els bitllets de 500 euros. No crec que s'hagin pensat bé les conseqüències. De fet el que sembla normal es que s'imposi la digitilització a la banca, un aspecte que s'hava reivindicat fa temps en el sentit d'eliminar el diner físic en paper cambiant-lo per la tarja. S'havia provat amb la targeta moneder fa uns anys, però no va acabar de funcionar per què el bancs cobràven uan comsisió excessiva. En un món sense efectiu, cada pagament que es realitzi serà fàcil de rastrejar. Vol dir que governs i bancs tindrien la possibilitat d'accedir a aquesta informació, a tota la informació sobre els nostres moviments.

Sembla doncs que la digitalització que ara s'està imposant seria del tot necessària i raonable, però provoca alguns danys col·laterals, com la indefensió del món rural, on hi ha pobles sense caixer ni oficina Bancaria, i aquí si que hi ha una bretxa digital real i palesa. Però l'altre bretxa, la que origina la protesta d'avui dels jubilats o gent gran en general de no treure diners del caixer, no té cap sentit, no deixa de ser una rebequeria de cap de setmana. Tota aquesta gent que es queixa, gent de 70/80 anys, han tingut 50 anys per posar-se digitalment al dia i be que ho han fet amb el que els hi ha convingut, com els mòbils. Per tant el que han de fer es espavilar i aprendre en comptes de queixar-se, car la seva queixa infundada difumina la real de les zones rurals.  A  vegades no cal ser molt espavilat, només cal fixar-s'hi, i que acabariem on  comencem a estar estava cantant i era questió de temps, un temps que la pandèmia ha escurçat. El que demostra tot això és que quan neix un nou model de societat n'hi ha sempre un altre que es resisteix a morir.

DAVANT DEL SILENCI 4.2.22

Arribar a no apreciar més que el silenci equival a fer l'expressió essencial del fet de viure al marge de la vida. En els grans solitaris i els fundadors de religions, l'elogi del silenci té arrels molt més profundes del que se sol imaginar. Per això és necessari que la presència dels éssers humans ens hagi exasperat, que la complexitat dels problemes ens hagi fastiguejat fins al punt que ja no ens interessem més que pel silenci i els seus crits. La fatiga condueix a un amor il·limitat al silenci, perquè ella priva les paraules del seu significat per convertir-les en sonoritats buides; els conceptes es dilueixen, la força de les expressions s'atenua, tota paraula dita o escoltada es desintegra, estèril. Tot allò que va cap a l'exterior, o procedeix d'ell, no és més que un murmuri monòton i llunyà, incapaç de despertar l'interès o la curiositat. Ens sembla llavors inútil opinar, adoptar una posició o impressionar algú; el soroll a què hem renunciat se suma al turment de la nostra ànima. En el moment de la solució suprema, després d'haver desplegat una energia boja per intentar resoldre tots els problemes i afrontar el vertigen dels cims, trobem al silenci l'única realitat, l'única forma d'expressió. A vegades el silenci pot ser molt sorollos. E.M.CIORAN

Escriure és el contrari d’imaginar, és escoltar el silenci - Edmon Jabès

L'APOCALIPSI SEGONS CIORAN 20.10.21

Quant m'agradaria que totes les persones ocupades o investides d'una missió, homes i dones, joves i vells, éssers superficials o seriosos, alegres o tristos, abandonessin un bon dia les seves tasques, renunciant a tot deure u obligació i sortissin a passejar al carrer cessant tota activitat! Tots aquests imbècils que treballen sense motiu o es complauen a sucontribuir al bé de la humanitat, atrafagats -víctimes de la il·lusió més funesta- per a les generacions futures, es venjarien llavors de la mediocritat d'una vida nul·la i estèril, d'aquest absurd malbaratament d'energía tan aliè al progrés espiritual. 

Com assaboriría jo aquells instants en els que ja ningú es deixaria engalipar per un ideal ni seduir per cap de les satisfaccions que ofereix la vida, aquells moments en els quals tota resignació seria il·lusòria, en els quals els límits d'una vida normal esclatarien definitivament! Tots aquells que pateixen en silenci, sense gosar a expressar la seva amargor mitjançant el mínim sospir, aleshores cridaria formant un cor sinistre els clams horribles farien tremolar la Terra sencera. Tant de bo les aigües es desencadenessin i les muntanyes es posessin a moure's, els arbres a exhibir les seves arrels com un odiós i etern retret, els ocells a grallar com els corbs, els animals espantats a passejar fins a l'esgotament...! 

Que tots els ideals siguin declarats nuls; les creences, bagatel·les; l'art, una mentida, i la filosofia, pura chirigota. Que tot sigui erupció i enfonsament. Que vastos trossos de sòl volin i, caient, siguin destrossats; que les plantes composin al firmament arabescs insòlits, facin contorsions grotesques, figures mutilades i aterridores. Tant de bo remolins de flames s'elevin amb un ímpetu salvatge i envaeixin el món sencer perquè el menor ser viu sàpiga que el fi és a prop. Tant de bo tota forma es torni informe i el caos devori en un vertigen universal tot el que en aquest món poseeix estructura i consistència. Que tot sigui estrèpit dement, ranera colossal, terror i explosió, seguits d'un silenci etern i d'un oblit definitiu. Tant de bo en aquests moments últims els homes visquin a aquesta temperatura que tota la nostàlgia, les aspiracions, l'amor, l'odi i la desesperació que la humanitat ha sentit des de sempre esclati en ells gràcies a una explosió devastadora. En semblant commoció, en la qual ja ningú trobaria un sentit a la mediocritat del deure, en la qual l'existència es desintegraría sota la pressió de les seves contradiccions internes, què quedaria, llevat del triomf del no-res i l'apoteosi del no-ser?

EL JOC DEL CALAMAR 7.10.21

El programa Au pair de TV3 s’estructura a partir d’una idea simple: hi conviden un famós perquè faci de cangur d’uns nens i així, les càmeres ens mostren com els distreu, com els prepara el dinar... Un dia d’aquest agost, el personatge convidat era el Mag Lari. Va anar a una casa de Banyoles. En un moment determinat, mentre jugava amb els nens es va posar una disfressa negra i vermella i els va dir: “¡Ja, ja! ¡Soy el calamar gigante! ¡Vengo a comerme la princesa!”. I tot seguit, en veu més fluixa va afegir: Parlo en castellà perquè així semblo més dolent....

L’associació Hablamos Español ha denunciat l’escena perquè considera que incita a la discriminació per raó de llengua. La Fiscalia ha obert diligències. A Inés Arrimadas li ha faltat temps per mostrar a Twitter la seva indignació. Ahir, a El món a RAC1, en Lari va explicar que la broma, improvisada, es basa en l’experiència de la seva generació, que va créixer veient només dues televisions, en les quals els dolents parlaven castellà. “Quan jugàvem a indios i vaqueros ­dèiem: ¡manos arriba!.

¡Soy el calamar gigante! ¡Vengo a comerme la princesa!. El Mag Lari parla en passat i no entenc per què. Ara passa exactament el mateix. El contingut audiovisual en català està més trinxat que mai i els nens, quan juguen, no poden prendre com a models de comportament personatges que no parlin en castellà. En castellà parlen els bons i en castellà parlen els dolents. És clara la poca predisposició del Govern espanyol a solucionar el maltracte. Només cal fer un cop d’ull a la llei de l’audiovisual que preparen –una piconadora– i, de passada, observar com a tots els espais catalans d’humor (tipus El diàling i APM? ) les gracietes són bàsicament talls de veu en castellà, que els que els fan deuen pensar que fa riure molt i molt. Fa temps que el 50% andalús de la meva sang considera la possibilitat de presentar una denúncia per estupidesa generalitzada. - Quim Monzó - lavanguardia. 

INSTRUCCIONS PER VOTAR 13.2.21

Avui que és dia de reflexió o de genuflexió si demá heu decidit anar a votar a algùn dels partits polítics que es presenten a les eleccions. En un dia tan assenyalat, més que mai trobo a faltar a Julio Cortazar. Ell, que ens va donar instgruccions per pujar una escala, per plorar, com ens haviem de comportar en un 'velorio', caldría que ara amb la seva esmolada ploma ens donés instruccions per votar. Però Cortazar té altres coses a fer i no pot estar per ajudar-nos, així que intentaré centrar el tema de cara a demà.

El més important per votar, és votar, car votar en centra manera és botar els qui no són del partit que tu has votat. Per votar, cal estar censat a lloc on vius. Has de saber que no pots votar a C's o Illa si ets català, o un bon català, no pots votar la CUP si et cau bé l'Artur, i altres foteses com aquesta. El millor és votar a ull, agafar una papereta a l'atzar dels 300000 mil partits que es presenten i si l'encerto l'endevino, així de passada envies a fer punyetes totes les enquestes d'opinió.

A la circumscripció de Barcelona només es presenten aquests partits: 

PSC, ERC, JxCat, PDECat, CUP-G, PACMA, PP, Cs, En Comú Podem, Primàries, PNC, Escons en Blanc (EB), Vox, FNC, Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC), Volt Europa, Izquierda en Positivo, Unidos por la Democracia+Jubilados, Partido Familia i Vida, Per un Món Més Just, Partit Comunista del Poble de Catalunya, Recortes Cero.

Trobo que són pocs, en faria falta algún més, trobo a faltar el PACMA que a les generals sempre és apunt de treure un diputat, tampoc hi ha Convergencia i Unió, pero si totes les branques posteriors a la seva desfeta, que deu n'hi do com s'han escampat. Vaig perdut en una cosa, i perdoneu la meva ignorància: els de Iniciativa verds de debó, o de cap de setmana, no es presenten?, o van dins el paquet dels comuns?.

Bé, deixem-nos d'endergues, i anem a per les instruccions per votar.

1.- Per anar a votar has de saber a quin col·legi electoral et toca dipositar el teu vot.

2.- Enguany, es votarà segons grups. Per exemple, els de risc per l'edat, ens toca de 9 a 12, potser anar a votar en plena pandemia és l'ùnic risc que prendrem en la nostra planificada i avorrida vida. Els d'altres grups que no sigui el meu, que es busquin la vida.

3.- S'ha de sortir de casa, amb la papereta del partit al que pretens votar dins el sobre en una ma, i el DNI a la boca. Recordeu que el DNI no pot estar caducat i el de català no val, ha de ser 'el que pone español'.

4.- Abillats d'aquesta manera us presentareu al col·legi electoral protegits per dues mascaretes, la de tota la vida i la FFPP2, on fareu la pertinent cua, mantenint la distancia i ruixant-vos les mans de gel hidroalcholólic. Previament abans de sortir de casa us haureu rentat les mans.

5.- Quan us toqui dipositar el vot, si heu trobat la mesa i el número i lletra que us correspón, haureu de dipositar el sobre dins la urna, mai el DNI, que s'ha d'exhibir i prou. Enguany us podeu trobar que us facin abaixar la mascareta o mascaretes per comprobar que sou el sujecte abjecte de la foto impossible del DNI, o que ensenyeu que dins el sobre només hi ha una papereta.

6.- Complert el tràmit de votar en la festa de la democràcia, ai quina gracia, ja podeu tornar a casa vostra, amb la satisfacció del deber complert i d'haver fet el pressec.

Espero que aquestes instruccions, de les que Cortazar n'abominaria us serveixin demà per anat a votar a... ILLA, ILLA, iLLA, ILLA MARAVILLA. i als carlins que el voti cristu. No deixa de ser curiós que el vot útil, sigui per un inútil.                                                         

                                                                                      Que su vaya bonito.

WINTER IS COMING 12.2.21

💭El to, l'épìca, és de qui no ha entés res i viu en un món imaginari. I és aqui quan aquest algú s'inflama i crida.. "Aquest país ho mereix tot i ho necessita tot i nosaltres estem aquí per donar-vos-ho tot, fins i tot la nostra llibertat! Visca Catalunya Lliure!". I hom es pregunta: Lliure de què?: de Coronavirus?, de liders tranuïtats?, de paràsits de la política?, de falses promeses?. No sé qui va traïr l'esperit de l'1-O l'infaust dia de la fallida república, de la república de 8 segons del Florenci. Però, o va ser Puigdemont, o va ser Junqueras. Jo crec que va ser el primer, no sé si mai se sabrá, però un dels dos es va fer enrere, i ni tan sols hauria de gosar de presentar-se a aquestes eleccions de diumenge si tingués una mica de dignitat.

Potser estan aquí per donar-nos pel rulé, per traïr-nos de nou, per ensorrar el país una mica més. Ve un nou hivern, molt llarg: Winter is coming, i més que un joc de trons, tot aquest paripé, és un joc d'ous. Un joc del que en paraules de Gerard Quintana, ja n'estem fins als collons.

EL LLARG HIVERN DEL PROCÉS 12.2.21

💭El pare, només es mudava de vint-i-un botó per anar a casaments, enterraments, o per anar a votar. Vestit negre, camisa blanca, corbata, sabates enllustrades i eixerit com un pèsol gaudia en veritat de la festa de la democracia..., no se com veuria aquestes eleccions, però rebobinem... el primer que s'ha de dir, és que hem anat a eleccions perquè fa un any el president Torra va constatar que s’havia trencat la cohesió del Govern. Torra podia haver anticipat els comicis, però va aguantar contra vent i marea fins a la seva inhabilitació. La majoria parlamentària independentista continuava intacta. L’independentisme podia haver elegit un altre president, però no ho va fer. Es va limitar a retallar els poders de Pere Aragonès, convertit en «vicepresident del Govern de la Generalitat en substitució de la presidència de la Generalitat». La cita del 14-F és el resultat d'aquestes arbitrarietats del procesisme.

El document firmat pels partits independentistes comprometent-se a no pactar «en cap cas» amb el PSC potser no és la «foto de Colón de l’independentisme». com va dir Salvador Illa, peró s'hi assembla en el seu sentit.No ho han davant notari, com ho va fer al seu dia Artur Mas amb el PP. El document, en tot cas, és un pacte de desgovern: no s’han posat d’acord a l’hora de governar i sí que ho fan ara per vetar una alternativa transversal de govern. 

En aquest context, la Catalunya empatada amb si mateixa es pot reproduir a les urnes. Aquest escenari és el resultat d'una dècada de procés i antiprocés independentista.  El veto exprés al PSC, més enllà de càlculs electorals, té un efecte pervers: expulsa de l’arc de Sant Martí de la catalanitat a una força central del catalanisme polític. Rafael Jorba ens recomana rellegir un text de Joan Maragall, del 1910, en el qual afirmava que «el nostre poble està molt necessitat d’acostumar-se, en interès de tots, a veure’s unit més sovint per l’amor que per l’odi, i a respectar i a honorar els seus homes, siguin del color que vulguin, mentre aquest color es compongui amb l’arc del cel de Catalunya». Aquesta és la tasca pendent: crear una primavera catalana després del llarg hivern del procés.

A VEGADES SENTO VEUS 11.2.21

💭A casa, como som d'antes, encara tenim telèfon fix, tot plegat nomès serveix per que truquin mentre fem la migdiada els de naturgy, Ono, Vodafone o el tocacollone de torn. Però avui, aquesta tarda, exactament a les 18:46 s'ha produit un fet quasi paranormal. Ha sonat el telèfon, i l'he despenjat: diguim?, i aleshores una veu m'ha dit: Hola, sóc Salvador Illa, candidat a la Presidencia de la Generalitat... collons! he dit, quin yuyu. i he penjat. Fa temps, en unes eleccions pasades un señor em va trucar de part del President Pujol, li vaig dir, que se ponga! pero no sphi va posar. A vegades sento veus, veus d'ultratomba.