💭He estat enganxat al tele­visor aquesta setmana veient el judici al Senat a Donald Trump, atent a cada imatge i cada paraula fins i tot sabent que el resultat estava cantat, tan cantat com el judici aquí a Espanya el 2019 a nou líders independentistes catalans. Sabíem que absoldrien Trump com sabíem que condemnarien els independentistes. Frustrant –causa de molta enveja– per als que veiem el Donald i tot el que representa com un virus maligne per a la humanitat. 

Si allà a Washington tinguessin jutges com Déu mana, jutges a l’espanyola, l’expresident ja estaria en presó preventiva, no jugant a golf a Miami; si el jutgessin a Madrid es moriria a la presó, collons.

Als catalanistes els van condemnar a entre nou i tretze anys de presó quan als Estats Units amb prou feines els haurien donat un parell d’ assots. Allà la llei hauria entès que jugaven a la independència; que l’anomenat “referèndum” només es podia interpretar com una espècie de teatre de carrer; que la seva “declaració unilateral d’independència” va ser un gest que no hauria tingut més validesa que si l’haguessin inventat un grup de nanos de catorze anys durant un debat col·legial.

Esclar, els jutges que van decidir que aquestes pallassades mereixien la presó són gent seriosa, literal, de limitada imaginació, com correspon en allò que l’actual Govern central insisteix a dir-ne “la democràcia plena” espanyola. Ningú no va trencar ni un vidre però no els van veure cap gràcia als nens. Trump també és un nen. Però sempre ha estat més desfermat i és més irresponsable que els sacerdots de l’independentisme perquè els seus fidels són més animals, tenen menys ­ seny que els de Junqueras o Puigdemont. Va incitar els seus seguidors a la insurrecció, igual que els líders catalanistes, però les conseqüències van ser una mica més se­rioses: la invasió del Capitoli, la mort de set persones (tres d’elles poli­cies, dos per suïcidi), 140 ferits, caca als passadissos del Congrés i la seriosa possibilitat que, si els invasors haguessin aconseguit el seu ­objectiu de trobar els dos polítics que Trump va assenyalar com els principals traïdors a la pàtria, el seu vicepresident, Mike ­Pence, i la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, els hau­rien liquidat.

En un altre context –imaginem un assassinat de la màfia novaiorquesa– els fiscals dels Estats Units s’haurien esforçat per identificar l’autor intel·lectual. Hau­rien intentat vincular els pinxos amb el padrí. Si haguessin aconseguit enregis­traments d’una reunió en la qual el padrí va donar les ordres, problema resolt. En el cas de Trump van tenir hores d’enre­gistraments i infinitat de tuits autoin­culpadors no només del dia de la invasió sinó dels dos mesos anteriors. Ell va aplegar la llenya i ell hi va calar foc. I una vegada que l’incendi es va escampar a l’interior del Capitoli no va fer res per apagar-lo quan ell era l’únic amb la capacitat de fer-ho. Només havia d’enviar un altre dels seus tuits, un que condemnés la violència i exigís que els seus seguidors evacuessin el Capitoli immediatament, i aquí s’acabava la festa. S’haurien salvat vides. Però no. Va mirar cap a una altra banda i després va felicitar els vàndals, qualificant-los de “patriotes” i de “bona gent”. Com Don Cor­leone donant un copet a la galta als seus sicaris per una feina ben feta.

Recordo que durant el judici als líders catalans un dels testimonis més contundents que es van presentar davant el Tribunal Suprem va provenir d’un exdelegat del Govern espanyol a Catalunya ano­menat Enric Millo. Ell va ser el que va aportar la prova més “estremidora” (l’adjectiu és seu) que els acusats havien incitat les hordes a la violència durant el dia del famós “referèndum”. Es tractava d’un policia que, segons el senyor Millo, “havia caigut a la trampa del Fairy”. ¿El policia es va morir, es va suïcidar, el van haver de portar a l’hospital? No, però es va donar un cop i algun mal devia haver patit. Víc­tima dels insurrectes sí que ho va ser. Què li va passar?

El senyor Millo ho va explicar. “La trampa del Fairy” va consistir a “ abocar detergent a l’entrada de certs col·legis perquè quan els policies hi entressin patinessin i caiguessin a terra”. Els jutges no van tenir dubtes. La connexió entre les ­paraules dels acusats i el delicte contra el policia estava demostrada, un altre ar­gument irrefutable més per enviar-los a la presó.

Jo el que faria ara si fos Nancy Pelosi seria esbrinar si alguna de les víctimes de l’assalt al Capitoli té un avantpassat espanyol. Segur que més d’un d’ells seria capaç de traçar els seus orígens a Galícia o a les illes Canàries. En aquest cas, existirien les condicions per extradir Donald Trump i sotmetre’l a la mercè de ses senyories del Tribunal Suprem. Esclar, és possible que el jutge dels Estats Units a qui li toqui decidir si extradir Trump o no sigui un tou, igual que els diversos jutges del nord d’Europa que s’han negat a concedir les sol·licituds d’extradició per als líders catalans independentistes que van aconseguir fugir a l’exte­rior abans que la policia els detingués.

És probable que Trump se sortís amb la seva, com Puigdemont. En aquest cas els seus advocats, igual que els que l’han defensat aquesta setmana al Senat, apel·larien al principi de la llibertat d’expressió. Argumentarien que no hi ha dret més sagrat en una democràcia, que Trump és lliure per dir el que li surti de ja saben on i és gairebé segur que el jutge els do­naria la raó.

La llibertat d’expressió; bah! Bonica la idea, però aquí a Espanya tenim els límits més ben marcats que en altres llocs sobre el que es pot dir o no. Vegem, per triar un cas entre molts, el de Pablo Hasél, un cantant que té assenyalat de manera imminent l’ingrés a la presó per nou mesos després de ser condemnat per “injúries a les institucions de l’ Estat” a través del seu compte de Twitter. Va dir “mafiós” al rei Joan Carles, entre altres salvatjades –encara que, comparades amb el que ha dit Trump de Barack Obama, Hillary Clinton, Nancy Pelosi i el vicepresident Pence, hi ha qui les veuria com a petiteses–. El poder d’influir en les multituds és més gran en el president dels Estats Units, es podria argumentar, que el d’un cantant que només coneixien a casa seva, fins fa molt poc, a qui els jutges han fet famós.

Curiós, tot plegat. Llegeixo aquesta setmana els resultats d’una enquesta que indica que molts espanyols se senten infe­riors als anglosaxons. Un error, segons la meva opinió. S’haurien de sentir orgullosos. Pel que fa a la freda aplicació de la justícia, la pedra angular de la democràcia, no hem d’envejar ningú, i menys els Estats Units d’Amèrica. Si jo fos Nancy Pelosi, esbrinaria si alguna víctima de l’assalt al Capitoli té algun avantpassat espanyol. O m’equivoco? - John Carlin.