MARÍA DE LA O LEJÁRRAGA 18.12.22

Laura Hojman ha dirigit un documental ficcionat que narra la història de María Lejárraga, escriptora i pionera del feminisme a Espanya durant els anys 20 del segle passat, la producció del qual va veure la llum sota el nom del seu marit, l'empresari teatral Gregorio Martínez Sierra. La dramaturga espanyola (interpretat al documental per Cristina Domínguez) més prolífica de tots els temps, autora d'obres com Canción de cuna, portada al cinema en cinc ocasions, o del llibret de El amor brujo, de Falla, va ser a més diputada per la segona República i fundadora de projectes pioners per als drets i les llibertats de la dona.

Com que aquesta extraordinària dona va caure en l'oblit fins a ser rescatada per Hojman, és d'aquestes coses o casos de difícil explicació que lamentablement succeeixen sovint en aquest país. Us deixo l'enllaç de la seva història a la wikipedia, el mínim que podem fer és saber de la seva vida i obra i veure el documental, si més no repararem una mica la memòria del seu oblit.

DECÀLEG PER CRIAR UN DELINQÜENT 18.12.22

El Jutge de Menors de Granada, Emilio Calatayud, fa uns dies va publicar a l'Ideal de Granada el seu decàleg de com criar a un delinqüent, així és com ell entén que avui se'n cria un:

“Bones, el decàleg per criar a un delinqüent no és una cosa immutable. Admet nous manaments. Aquí va un d'aquells nous consells que se m'acaba d'ocòrrer: Deixeu el llit de matrimoni als fills adolescents perquè es revolquin amb la seva parella. Així creuran que l'autoritat no existeix i, quan creixin, la realitat els ensenyarà que estan equivocats.

         I perquè sempre ho tingueu present, aquí va el decàleg tradicional:

1 - Des de la seva més tendra infància, doneu al vostre fill tot el que us demani. Així creixerà convençut que el món li pertany.

2 - No us preocupeu per la seva educació ètica o espiritual. Espereu que arribi a la majoria d'edat perquè pugui decidir lliurement.

3 - Quan digui paraulotes, celebreu-ho amb unes sonores riallades. Això l'animarà a fer coses encara més gracioses.

4 - Mai no el renyi ni li digui que ha obrat malament. No el reprimiu. Podria crear-li un complex de culpabilitat.

5 - Recolliu tot el que deixi tirat per terra. Així, s'acostumarà a carregar les responsabilitats sobre els altres.

6 - Deixeu-li veure i llegir tot el que li caigui a les mans. Esforceu-vos perquè els plats, coberts i gots que utilitza el vostre fill estiguin esterilitzats, però no us preocupeu perquè la seva ment s'ompli d'escombraries.

7 - Renyiu sovint amb el vostre cònjuge en presència del nen. D'aquesta manera, aconseguirà que no li afecti gaire una ruptura familiar, potser provocada per la pròpia conducta.

8 - Sigueu generós. Que el seu noi tingui sempre tots els diners que demani. Que no sospiti que per aconseguir-ho cal treballar.

9 - Satisfeu tots els seus desitjos, apetits i plaers. El sacrifici i l'austeritat li podrien produir greus frustracions.

10 - Poseu-vos de la seva part en qualsevol conflicte que tingui el xaval amb els seus professors i amb els seus veïns. Penseu que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que volen fastiguejar-lo.”

Publicado por Emilio Manuel 

UN WHISKY DOBLE A LA SALUT DE MESSI 17.12.22

La rivalitat entre Barcelona i Madrid és extrapolable a molts àmbits, però especialment a la bombolla del futbol, és omnipresent. L'antipatia que irradia part de la capital espanyola cap a Leo Messi es visualitza amb el desig fervent que fracassi a la final del seu últim Mundial davant la França de Kyllian Mbappe. Una antipatia recíproca des de la capital catalana cap a Cristiano Ronaldo. Un triomf de l'albiceleste, liderada pel rosarí, podria marcar la diferència definitiva per segellar un debat que alguns a Madrid encara s'esforcen per mantenir viu entre si és millor Messi o Cristiano. Personalment hauria preferit una final Messi/Cristiano, això si, que guanyés Messi, perquè a la vida cal ser agraït i aquests dos jugadors ens han ofert deu anys d'un gran futbol, cosa que té molt mèrit, més que Pelé o Maradona. Perquè el mèrit resideix no només en la qualitat sinó en el temps que han estat tots dos jugant a un gran nivell. Per això tots dos es mereixerien guanyar el Mundial, encara que només en pot quedar un i aquest és Lionel Messi. Josep Martí a la Vanguardia escriu el seu article sobre la final de demà, i narra les vivències que va tenir amb el seu pare ja mort sobre Lionel Messi. Unes vivencies iguals a las que vaig tenir jo amb el Santiago. Només que el pare era més de porró que de Whisky, que no li agradava. El dia abans de morir, varem veure un partit del Barça, però cinc anys enrere Messi no caminava. El pare em va demanar que li fes una truita a la francesa per sopar, que segons ell jo li feia més bé que la Nuri o la Mare. Va sopar, varem fer un cafetó després de la victoria del Barça, s'en va anar a dormir i ja no es va despertar.

UN WHISKY DOBLE A LA SALUT DE MESSI

"Una fuetada de veritat. Una centellada de consciència. Vaig saber que el meu pare caminava ja decidit a l'abraçada de la seva mort assegut al seu costat davant del televisor mentre s'anunciava l'adéu de Messi del Barça. Ni un sol improperi. Indolència extrema. El món exterior havia deixat de comptar, Messi havia estat durant molt de temps el nostre passatemps preferit quan estàvem junts Converses banals entre pare i fill. La banalitat és el teixit més sòlid de les relacions quan tota la resta ja se sap i es pot donar per cert.

Mentre teclejo, si alço la vista del portàtil, veig el meu pare. Estem tots dos somrients, asseguts davant d'uns barrils de whisky en una destil·leria de les terres altes d'Escòcia, quan la malaltia encara no havia desplegat tota la seva maldat. Un bon lloc per compartir entre generacions. També aquell dia parlem de Messi. No és que ho recordi, és un simple càlcul de possibilitats. Xerro diàriament amb aquesta foto. Li explico idees sobre futurs articles, les cuites amb els meus fills o amb amics que s'entesten a deixar de ser-ho. I és clar, també li explico les coses de Messi. I, és clar, també li explico les coses de Messi. Hem vist el Mundial junts. I el meu monòleg ha anat augmentant a mesura que passaven els dies. Fantaseig fins i tot amb discussions. Després de la derrota davant l'Aràbia Saudita, el meu pare, més cendrós que jo, hauria donat per perdut el Mundial per a Messi. Jo vaig creure, en canvi, que aquesta derrota era el pròleg amarg d'una brillant epopeia que acabaria amb Messi aixecant la Copa del Món. Així ho vaig escriure perquè quedés constància de la nostra discrepància. També he sentit la seva veu del passat pontificant sobre per què Messi no hauria de llençar els penals de l'albiceleste. Cada vegada que n'ha xutat un a Qatar he somrigut a la fotografia. Ho veus? T'equivocaves! Els fills sempre tenen espinetes clavades i raons per guanyar els pares.

Messi només camina, murmurava també els últims temps el vell, per deixar anar alguna cosa en argentí. Sí, pare, però és que no fa falta gaire més per dibuixar una passada impossible a quarts, li explico a la foto. I afegeixo, a més, quan cal córrer, corre. I si no, que li preguntin a Gvardiol, el central croat que després de la semifinal ha demanat hora perquè li implantin una pròtesi de maluc.

Demà hi haurà barbacoa a casa. Anava a escriure 'asado', però ara està molt mal vist apropiar-se indegudament de la cultura dels altres. Futbol, costellam i bona companyia. Argentina ens importa entre poc i res, però jo estic entestat a celebrar amb el meu pare el punt final de les nostres absurdes discussions. Ho veus? Ni Pelé, ni Cruyff, tampoc Maradona i encara menys Ronaldo. Ara ja ningú no pot discutir-li que ha estat el millor de la història. Ja té el puto Mundial. Tant de bo, pare. Ves demanant un whisky doble. Brindarem a Escòcia. També si perd”.

NO EM SENTO BÉ 17.12.22

“No em sento bé” és una frase que de vegades ronda pels caps de la gent, davant d'això, un reconegut escriptor busca ajudar la gent amb dades històriques acompanyades de les il·lustracions de la també destacada i enginyosa dibuixant Eliana Miguez. Aquesta frase avui és actual, en un món on hi ha desesperança, on viure es fa difícil i, de vegades, un se sent aixafat, pessimista, dolgut amb el que l'envolta.

A l'Argentina, l'escriptor Valentín Muro va crear el lloc Nomesientobien.com que mostra frases curioses per animar-te quan no et sents bé. Cada dia el lloc presenta diferents frases optimistes, comparacions enginyoses, o informacions del món per fer sentir una mica millor els seus visitants.

Fa anys vaig crear un bloc en què se suposava només publicaria bones notícies; va durar poc, i vaig arribar a la conclusió que les úniques bones notícies, estaven majoritàriament relacionades amb els avenços a Medicina, sobretot la cirurgia. La frase Good News Bad news és realment encertada, les bones notícies no venen diaris.

MOROS I CRISTIANS 16.12.22

Pedro Vallín, en el magnífic, herètic i trencador C3PO en la corte del rey Felipe assumeix una teoria­ d'Eric Wolf segons la qual la conquesta del Nou Món seria “una prolongació de la Reconquesta”. I Vallín hi afegeix: “Té sentit que els hereus d’aquella depredació avui s’estiguin empassant tot Espanya des de Madrid”. La tesi és enginyosa i realista, però fa curt. Tota la història d’ Espanya des del segle XV s’explica per la mística de la Reconquesta, que, després d’haver omplert vuit segles d’epopeies, amb aparicions cavalleresques de San­tiago en auxili dels cristians i herois com el Cid, es va incrustar en les essències i els valors nacionals i va crear una cultura assumida per la política posterior fins als nostres dies.

Què van ser, per exemple, les restauracions monàrquiques? Van ser la reconquesta del tron per part dels Borbons. Què és el que impulsa avui els republicans? La reconquesta del règim del 14 d’abril, dels seus principis i els seus drets. Què va ser la Guerra Civil? El més semblant a la Reconquesta, on els rojos eren els moros de feia cinc segles, i tots els sants estaven a favor dels reconqueridors i als nens que vam néixer en ple franquisme ens ensenyaven que allò havia estat una croada. I què van ser els maquis? Els somiadors mal armats que van voler reconquerir l’ Espanya que Franco els havia arrabassat.

I va arribar la democràcia i hi va haver un angoixant soroll de sabres que va culminar en el tejerazo del 81, perquè hi havia una part de l’exèrcit que volia recuperar el que la invasió democràtica els havia pres. I era tal l’esperit de reconquesta, que es deia que els nous moros (els rojos) volien guanyar als despatxos el que havien perdut a la guerra. Això es va dir i es continua dient avui. I quan Aznar va cridar: “Vagi-se’n, senyor González!”, li estava demanant les claus a Boabdil. I quan el 2004 dirigents del PP van dir que Zapatero i la seva victòria electoral eren il·legítims, era perquè necessitaven reconquerir el poder perdut. I ara, tot el que està passant són històries de reconquesta: del poder judicial, del Tribunal Constitucional, de Catalunya, de la Moncloa. Per això és impossible l’acord en els nous moros i els nous cristians. I no n’hi haurà, perquè l’apòstol Santiago no acaba de dir amb qui dimonis està. - Fernando Onega.

D'ESTRELLES I ESTRELLATS 1.12.21

Els fets varen passar en una oficina bancaria ocupada, una de les tantes que hi ha a Barcelona i a altres ciutats,  Una parella de migrants, paquistanès ell i romanesa ella, i dos fills, un nen de tres anys i un nadó de 9 mesos, la parella malvivia de recollir ferralla i tenien un cert ajut social de l'Ajuntament. Un incendi en plena nit va causar la mort als quatre per inhalació de fum, però el que realment els va matar es la injusticia social que patien, la injusticia d'un sistema que nega a les persones sense sostre l'accés a una feina digna, a una vivenda digna com contempla la constitució Espanyola, un luxe inabastable a uns preus per a ells de ciencia ficció. Explicaven avui que a Barcelona hi ha 635 families pendents d'una vivenda social que ja han aprovat l'Ajuntament i la Generalitat, però que no disposen d'aquestes vivendes, que hi són, pero no les poden controlar.

Aquesta tragedia va passar a la Plaça de Tetuan, no a l'extrarradi de qualsevol ciutat, mentre a poc més d'un quilometre s'enlairava l'estrella de Gaudi que havia de Coronar la fins ara més alta torre del pastis infumable, del que havia de ser un temple expiatori. Centenars de leds iluminaran la nit - diuen -, per una estrella que diuen que ha costat 1,5 milions d'euros, una estrella que no podrà il·lluminar el racons ocults de la ciutat, els racons foscos de la nostre consciencia. La mort d'aquestes quatre persones es preten que va ser un accident, i si, va ser un accident, un accident que es podia haver evitat, en dos anys que feia que en tenia constancia, l'Ajuntament podia haver fet quelcom més del que ha fet, almenys amb els dos menors. N'hi ha que pengen estrelles caríssimes i n'hi ha que neixen estrellats, davant la nostra indiferència.

LA TROBALLA 1.12.21

 

Aquesta noticia és una troballa, car no ha sortit en primer pla en cap mitjà informatiu, llevat d'un article de Rosa María Bosch a la Vanguardia. Sí! Ja se que les bones noticies no venen, però almenys recomforten i són d'agraïr. Aquesta és la historia de La Troballa, el taller d'Arrels al carrer Ample.

Elvira cus amb delicadesa el llom d'un llibre. Al seu costat, Abdel s'afanya a folrar amb teles florejades les tapes de petites llibretes. Darrere, Pere i Youssef elaboren làmpades amb xapa de fusta... La Troballa és un taller de tallers, espais que conviuen en una antiga fàbrica conservera del carrer Ample de Barcelona. Aquí, persones que han dormit al carrer aprenen a crear peces úniques i passen unes hores en companyia. La Fundació Arrels va posar en marxa La Troballa ja fa dues dècades i ara ha fet un nou pas amb la inauguració, dimecres que ve, d'una botiga annexa a aquest local.

“El que buscàvem en obrir La Troballa era reforçar l'enllaç d'Arrels amb ciutadans sense llar que vivien a pensions i que durant el dia no tenien on anar. Fer alguna cosa artística, artesanal i única, lligada a les seves motivacions, ho facilita”, comenta Rocío Alonso, la coordinadora del programa ocupacional d'aquesta fundació dedicada a l'atenció de persones sense llar. Al principi es van embrancar a realitzar calendaris i postals, anaven a La Troballa per sentir que algú els esperava; ara fan multitud d'articles en una nau que traspua calidesa. Al fons, davant d'un petit pati amb un jardí vertical, una taula i una màquina de cafè conviden a seure ia socialitzar amb altres persones que han sobreviscut en les mateixes circumstàncies i amb voluntàries com Elvira, que des de la jubilació primerenca, als 52 anys, ja en fa 17, dedica un parell de dies a la setmana a ensenyar tècniques d'enquadernació. Abdel és un dels seus alumnes veterans. “Ara folre targeters i blocs però dono un cop de mà en el que faci falta. He estat pintor, també he treballat a l'obra, de pescador... He estat al carrer i des del 2019 visc en un pis d'Arrels”, comenta.

Els productes que estan ultimant proveiran la botiga. Les prestatgeries, obra d'un altre voluntari, Jomi Marco, ja són plenes de polseres, arracades, collarets, tasses de ceràmica, espelmes, decoració nadalenca, llibretes, llums, tamborets i altres seients fruit de la col·laboració amb el dissenyador Curro Claret. També treuen el cap en un racó taules auxiliars. Tots aquests petits mobles han estat fets amb fusta de descart. “Primer polim els taulers que ens arriben, les tractem amb olis i fem les diferents peces. A més de vendre-les també les lloguem”, explica Juan Carlos, el professor de fusteria. L'espectacle Out of cage, a l'Auditori, va lluir diverses taules, un revulsiu per als creadors.

Youssef i Pere aprofiten la xapa de fusta de faig que sobra del procés d'elaboració de les tapes de les llibretes. Llargues tires d'aquest material es trenen i donen forma a làmpades. Youssef porta temps a La Troballa i els dissabtes també ajudarà a la botiga; Pere és nou, el seu primer dia va ser dimecres passat.

“El fet de participar en la realització de peces belles genera un plus de satisfacció, a més a més recuperen la cultura del treball que havien tingut en etapes anteriors”, explica Rocío Alonso. La botiga neix amb la vocació de consolidar-se en punt de trobada entre els homes i les dones que han subsistit al ras i la ciutadania. “Explicarem la situació de les persones sense llar, volem que les coneguin, que parlin amb l'artesà que ha fet el producte que s'emporten. També vindran escoles i altres col·lectius”, afegeix.

Cada setmana acudeixen a aquesta mena d'escola-taller unes 25 persones, la majoria ja dormen a pisos o a la Llar Pere Barnés. A canvi de la seva implicació en el projecte reben una petita ajuda econòmica, encara que potser el que valoren més és la calidesa d'un entorn on se senten acompanyats i útils.

Pere, nascut fa 60 anys al barri d'Horta, ha passat els últims mesos en una tenda de campanya a Montjuïc en espera d'entrar a un dels albergs municipals. “Des que m'aixeco, a dos quarts de set, fins que torno, a les set o les vuit del vespre, són moltes hores sense fer res, al carrer”, relata. Pere és nou a La Troballa, va començar a ajudar en la fabricació de llums dimecres passat. “Gràcies que anava dos dies a la setmana al centre obert d'Arrels, a dutxar-me i a canviar-me de roba, vaig saber que podia venir aquí, així no he de passar tant de temps a la intempèrie”. Pere explica que es va quedar sense sostre el 2019, quan va deixar de cuidar una persona gran. “Aleshores em vaig dedicar a caminar, m'agrada l'excursionisme, vaig fer el GR-92 (sender de la Mediterrània), després el camí de Santiago, dormia a albergs, fins que vaig tornar a Barcelona, ​​a la muntanya de Montjuïc”.

Diuen els americans: !Good news bad news!. No ho sé, posem-ho em dubte o entre cometes. La Troballa ha estat una troballa, una bona troballa.

LA FASCINACIÓ APOCALÍPTICA 30.11.21

Alexandria Ocasio-Cortez, després de ser elegida congressista amb 29 anys, va concedir una entrevista al corresponsal de The Atlantic, on defensava un green new deal, que abordés la pobresa i la desigualtat, a més del canvi climàtic. La congressista va refutar les crítiques, que advertien que resultaria massa car, amb aquestes paraules: “El món s’acabarà d’aquí dotze anys si no abordem el canvi climàtic i l’únic que els importa és com ho pagarem”. Com que l’entrevista la va concedir fa poc més de dos anys, significaria que el 2030 s’acaba el món. Els científics més prestigiosos van corregir Ocasio-Cortez, que havia interpretat erròniament un informe de les Nacions Unides. El climatòleg del MIT Kerry Emanuel va confessar decebut: “No tinc gaire paciència amb els pregoners de l’apocalipsi”.

Quan no és el canvi climàtic, és la pandèmia de la covid. La variant òmicron, descoberta a Sud-àfrica, ha creat una nova alarma planetària. Encara no sabem si és més transmissible i greu que altres va­riants i ja hem sentit experts anunciant l’arribada dels quatre genets de l’ Apocalipsi. Això sí, les borses es van ensorrar i la moral col·lectiva es va esfondrar. Van més de pressa els portaveus de Twitter que la capacitat d’anàlisi dels epidemiòlegs. És imprescindible que els governs prenguin mesures, però ningú no els demana que ens atemoreixin. Els presumptes experts han aconseguit apujar les audiències mediàtiques, però no ascendiran en cap rànquing de responsabilitat social.

La fi del món ha preocupat des que la vida intel·ligent va poblar la Terra, però fins i tot el text de Joan Evangelista sobre l’ Apocalipsi no va ser definitivament acceptat com a part del cànon de les Sagrades Escriptures fins al concili de Trento del 1546. Tampoc no ens hem d’obsessionar amb una nova mutació de la covid, quan la ciència ha donat mostres de la seva capacitat de donar resposta en un temps rècord a l’expansió del virus, descobrint vacunes i medicaments. Facin cas del dramaturg alemany Friedrich Hebbel, que fa dos segles ens va advertir: “Hi ha persones que es consolarien fins i tot de la fi del món en el cas que elles l’haguessin anunciat”. - Màrius Carol - lavanguardia.

EL DIEC ES FA EL RONSO 30.11.21

 

L'actualització de la versió en línia del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) ha incorporat 49 paraules noves i 193 modificacions, que se sumen a les 51 paraules noves i les 46 modificacions introduïdes el març passat. Per tant, aquest 2021 s'hi han sumat 100 paraules i se n'han modificat 239. Entre els articles que la Secció Filològica ha afegit hi ha el neologisme de l'any 2020 ('coronavirus') i mots d'ús generalitzat com 'covid', 'cribratge' o 'aforament'. A més, hi suma un bon nombre d'adjectius provinents de participis de passat, el significat dels quals no es desprèn del verb original. Es tracta, per exemple, de paraules com 'uniformat', 'viatjat', 'viscut', 'fotut', 'cardat' o 'fumut'. Aquesta última no té massa sentit, no deixa de ser un sinònim de fotut.

Les modificacions incorporades inclouen addicions, esmenes i supressions que poden afectar qualsevol informació de l'article de diccionari (la categoria gramatical, els exemples, la informació morfològica, les locucions, les definicions, etc.). D'aquestes, destaquen l'addició de sentits molt vius en mots com 'clatellada' (cobrar a algú una quantitat de diners excessiva), 'aforament' (nombre màxim autoritzat de persones que es pot admetre en un local públic en un moment determinat), 'còmplice' (persona que té avinença amb una altra), 'ferro' (corrector dental) o 'reticent' (que mostra reticència). També és especialment rellevant el nombre de locucions que s'han afegit al diccionari, com 'avall que fa baixada', 'dia a dia', 'cada dos per tres', 'd'una hora lluny', 'en tot moment', 'en síntesi', 'fer el ronso' o 'sol com un mussol'. Locucions ja d'entrada caducades per antigues, fer el ronso ho he escoltat tota la vida, des de menut, sorprèn que fins ara no hagin incorporat paraules com aforament. Després se sorprenen que el català es parli poc, i no sé de què se sorprenen siels que l'han d'actualitzar, de modernitzar, de posar al dia carcamalegen en excés. No sé si és correcte la locució Brillo, brillo per demanar que es posin les piles i vagin per feina modernitzant la llengua, al cap i a la fi, l'única decisió important que varen prendre no fa gaire, va ser errònia a parer meu. Posem que parlo del genocidi dels diacrítics, que no sé en quin cap cap.

EL PRINCIPI I LA FI 29.11.21

 

A l'Apocalipsi es llegeix: “Jo sóc l'alfa i l'omega, el primer i el darrer, el principi i la fi” (Ap 22,13). I aquesta frase ha donat lloc a una representació de Déu mitjançant les dues lletres gregues, que són la primera i l'última de l'alfabet. I ara, de sobte, apareix l'òmicron, que és la quinzena lletra de l'alfabet, i això fa suposar que les variants que hi ha entre la gamma i l'òmicron deuen haver tingut poc vol. No varen gosar posar-li el nom d'Omega per no esvalotar més al personal. Però no ha servit de gran cosa, amb l'aparició de la òmicron , ja tenim tot l'orbe esvalotat, es desferma el pànic entre els països rics, cauen les borses, l'apocalipsi novament plana sobre aquesta societat adotzenada, insolidària i covarda.

La pandèmia de la grip espanyola va durar dos anys (1918-1919). A Espanya, que fou el país europeu no bel·ligerant amb més víctimas de la grip (unes 250.000, aproximadament un 1,5% de la població total de l'època), la malaltia s'anomenà durant un temps el soldat de Nàpols  fent referència a un fragment musical molt famoso de la sarsuela La cançó de l'oblit de Romero i Fernández-Shaw, llavors de moda. A Zamora el obispo Antonio Álvaro Ballano es va oposar contra la quarantena durant la pandèmia. Ans al contrari va organitzar una missa multitudinària i una novena per perdonar «els pecats i la ingratitud» que considerava ser-ne la veritable causa. La mortalitat va ser cinc vegades superior a la mitjana de la resta de la península. Amén.

Actualment arribarem ja als dos anys de la pandèmia sense que tingui aspecte d'acabar a curt termini, al contrari, van apareixent noves variants com la òmicron i la sensació és que va per llarg. La diferència entre el 2021 i el 1919 és que abans no existia la globalització, no com l'entenem ara. A molts pobles a l'òrbita de l'àrea metropolitana de Barcelona, ​​la gent passava tota la seva vida al poble, amb desplaçaments puntuals a Barcelona, ​​i això passava a tota la zona d'Europa. Recordo que en anys 60 viatjar als Estats Units amb avió costava prop de mig milió de pessetes. TWA oferia bitllets entre Nova York i Roma per 360 dòlars (315 €), una xifra elevadíssima si tenim en compte que l'ingrés mitjà anual d'una persona se situava al voltant dels 4.000 dòlars. Si el traslladem el valor dels diners actuals (tenint en compte la inflació), el preu del mateix viatge seria de 3.046 dòlars (uns 2.660€).

Només cal veure com s'ha expandit el contagi de l'òmicron per tot occident, fins i tot arribant fins al Canadà. Com es diu, en el remei hi ha la malaltia. La gent hauria de viatjar menys o moure's en el seu àmbit més proper seria una manera ràpida i efectiva d'acabar amb la pandèmia. I això ens passa per no fer cas a Joan Capri, que ja ens parlava fa anys de les dificultats i problemes que causava viatjar. Se suposa que amb la pandèmia hauríem d'haver après, però em temo qiue seguim cometent els mateixos errors a cada nou cep de la Covid. I així ens en va i ens continuarà anant.

LA PLENA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA 15.2.21

 

💭He estat enganxat al tele­visor aquesta setmana veient el judici al Senat a Donald Trump, atent a cada imatge i cada paraula fins i tot sabent que el resultat estava cantat, tan cantat com el judici aquí a Espanya el 2019 a nou líders independentistes catalans. Sabíem que absoldrien Trump com sabíem que condemnarien els independentistes. Frustrant –causa de molta enveja– per als que veiem el Donald i tot el que representa com un virus maligne per a la humanitat. 

Si allà a Washington tinguessin jutges com Déu mana, jutges a l’espanyola, l’expresident ja estaria en presó preventiva, no jugant a golf a Miami; si el jutgessin a Madrid es moriria a la presó, collons.

Als catalanistes els van condemnar a entre nou i tretze anys de presó quan als Estats Units amb prou feines els haurien donat un parell d’ assots. Allà la llei hauria entès que jugaven a la independència; que l’anomenat “referèndum” només es podia interpretar com una espècie de teatre de carrer; que la seva “declaració unilateral d’independència” va ser un gest que no hauria tingut més validesa que si l’haguessin inventat un grup de nanos de catorze anys durant un debat col·legial.

Esclar, els jutges que van decidir que aquestes pallassades mereixien la presó són gent seriosa, literal, de limitada imaginació, com correspon en allò que l’actual Govern central insisteix a dir-ne “la democràcia plena” espanyola. Ningú no va trencar ni un vidre però no els van veure cap gràcia als nens. Trump també és un nen. Però sempre ha estat més desfermat i és més irresponsable que els sacerdots de l’independentisme perquè els seus fidels són més animals, tenen menys ­ seny que els de Junqueras o Puigdemont. Va incitar els seus seguidors a la insurrecció, igual que els líders catalanistes, però les conseqüències van ser una mica més se­rioses: la invasió del Capitoli, la mort de set persones (tres d’elles poli­cies, dos per suïcidi), 140 ferits, caca als passadissos del Congrés i la seriosa possibilitat que, si els invasors haguessin aconseguit el seu ­objectiu de trobar els dos polítics que Trump va assenyalar com els principals traïdors a la pàtria, el seu vicepresident, Mike ­Pence, i la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, els hau­rien liquidat.

En un altre context –imaginem un assassinat de la màfia novaiorquesa– els fiscals dels Estats Units s’haurien esforçat per identificar l’autor intel·lectual. Hau­rien intentat vincular els pinxos amb el padrí. Si haguessin aconseguit enregis­traments d’una reunió en la qual el padrí va donar les ordres, problema resolt. En el cas de Trump van tenir hores d’enre­gistraments i infinitat de tuits autoin­culpadors no només del dia de la invasió sinó dels dos mesos anteriors. Ell va aplegar la llenya i ell hi va calar foc. I una vegada que l’incendi es va escampar a l’interior del Capitoli no va fer res per apagar-lo quan ell era l’únic amb la capacitat de fer-ho. Només havia d’enviar un altre dels seus tuits, un que condemnés la violència i exigís que els seus seguidors evacuessin el Capitoli immediatament, i aquí s’acabava la festa. S’haurien salvat vides. Però no. Va mirar cap a una altra banda i després va felicitar els vàndals, qualificant-los de “patriotes” i de “bona gent”. Com Don Cor­leone donant un copet a la galta als seus sicaris per una feina ben feta.

Recordo que durant el judici als líders catalans un dels testimonis més contundents que es van presentar davant el Tribunal Suprem va provenir d’un exdelegat del Govern espanyol a Catalunya ano­menat Enric Millo. Ell va ser el que va aportar la prova més “estremidora” (l’adjectiu és seu) que els acusats havien incitat les hordes a la violència durant el dia del famós “referèndum”. Es tractava d’un policia que, segons el senyor Millo, “havia caigut a la trampa del Fairy”. ¿El policia es va morir, es va suïcidar, el van haver de portar a l’hospital? No, però es va donar un cop i algun mal devia haver patit. Víc­tima dels insurrectes sí que ho va ser. Què li va passar?

El senyor Millo ho va explicar. “La trampa del Fairy” va consistir a “ abocar detergent a l’entrada de certs col·legis perquè quan els policies hi entressin patinessin i caiguessin a terra”. Els jutges no van tenir dubtes. La connexió entre les ­paraules dels acusats i el delicte contra el policia estava demostrada, un altre ar­gument irrefutable més per enviar-los a la presó.

Jo el que faria ara si fos Nancy Pelosi seria esbrinar si alguna de les víctimes de l’assalt al Capitoli té un avantpassat espanyol. Segur que més d’un d’ells seria capaç de traçar els seus orígens a Galícia o a les illes Canàries. En aquest cas, existirien les condicions per extradir Donald Trump i sotmetre’l a la mercè de ses senyories del Tribunal Suprem. Esclar, és possible que el jutge dels Estats Units a qui li toqui decidir si extradir Trump o no sigui un tou, igual que els diversos jutges del nord d’Europa que s’han negat a concedir les sol·licituds d’extradició per als líders catalans independentistes que van aconseguir fugir a l’exte­rior abans que la policia els detingués.

És probable que Trump se sortís amb la seva, com Puigdemont. En aquest cas els seus advocats, igual que els que l’han defensat aquesta setmana al Senat, apel·larien al principi de la llibertat d’expressió. Argumentarien que no hi ha dret més sagrat en una democràcia, que Trump és lliure per dir el que li surti de ja saben on i és gairebé segur que el jutge els do­naria la raó.

La llibertat d’expressió; bah! Bonica la idea, però aquí a Espanya tenim els límits més ben marcats que en altres llocs sobre el que es pot dir o no. Vegem, per triar un cas entre molts, el de Pablo Hasél, un cantant que té assenyalat de manera imminent l’ingrés a la presó per nou mesos després de ser condemnat per “injúries a les institucions de l’ Estat” a través del seu compte de Twitter. Va dir “mafiós” al rei Joan Carles, entre altres salvatjades –encara que, comparades amb el que ha dit Trump de Barack Obama, Hillary Clinton, Nancy Pelosi i el vicepresident Pence, hi ha qui les veuria com a petiteses–. El poder d’influir en les multituds és més gran en el president dels Estats Units, es podria argumentar, que el d’un cantant que només coneixien a casa seva, fins fa molt poc, a qui els jutges han fet famós.

Curiós, tot plegat. Llegeixo aquesta setmana els resultats d’una enquesta que indica que molts espanyols se senten infe­riors als anglosaxons. Un error, segons la meva opinió. S’haurien de sentir orgullosos. Pel que fa a la freda aplicació de la justícia, la pedra angular de la democràcia, no hem d’envejar ningú, i menys els Estats Units d’Amèrica. Si jo fos Nancy Pelosi, esbrinaria si alguna víctima de l’assalt al Capitoli té algun avantpassat espanyol. O m’equivoco? - John Carlin.

VOTANT SOTA LA PLUJA 15.2.21

💭La Margarita, Margarita La Chula com ella mateixa s’identifica, exigeix indignada l’obertura del col·legi electoral. El seu marit colpeja la porta metàl·lica amb el bastó. És l’hora dels més vulnerables, però a l’Institut XXV Olimpíada, a escassos minuts de la Font Màgica de Montjuïc, sobra energia per protestar. Ja passen vint minuts de les nou del matí i el centre continua tancat. La pluja augmenta, el fred cala als ossos i la cua suma ja diverses desenes de persones.  

«Ens diuen que vinguem a primera hora i aquí ens tenen». «La Covid no serà, però el refredat que agafarem...». «La de pensions que s’estalviaran». «Això no m’ho esperava», mussita un home protegit de la pluja sota el paraigua que sosté el seu net. La mirada trasllueix més desencant que irritació. A l’altre costat del reixat de ferro s’obre un pati escolar i, al fons, un porxo generós, el paradís des de la vorera embassada. La impaciència va baixant d’intensitat sonora, per anar tornant-se indignació sorda. 

El problema és la constitució d’una de les meses. Falta la trucada de confirmació per tancar una substitució. A les vuit del matí la jornada havia començat tranquil·la a l’interior del recinte. Tranquil·la. Resignada. Estoica. Presidents, vocals i suplents havien acudit majoritàriament a la cita. Alguns amb les seves al·legacions sense respondre i que esperaven veure resoltes in situ: l’home acabat de trasplantar, la dona amb una discapacitat auditiva que les mascaretes han convertit en insuperable...  

Sí, hi havia resignació, tot i que aviat van aflorar algunes queixes a l’escrutar el lloc de votació. Les urnes no tenien mampares que les protegissin. La persona que exercia la presidència de la mesa quedava, per tant, exposada directament als votants. Tampoc era factible mantenir l’espai recomanat entre els tres membres de la mesa. A un gimnàs, amb el soroll ambiental, impossible fer-se sentir a metres de distància. 

9.40 hores La impaciència ja està desencadenada al carrer. A la cua, cadires de rodes, bastons, cabells canosos i incredulitat. «¡Que la gent es mulla!», crida un home entre els barrots del reixat. A la cua es comptabilitzen algunes desercions. La Margarita ja no hi és. Finalment, un agent de la Guàrdia Urbana pren la iniciativa. «Sota la meva responsabilitat», afirma. Els reixats s’obren i la cua es trasllada a l’interior del recinte. Encara no es permet l’entrada al lloc de votació, impossible fins que totes les meses estiguin constituïdes, però, almenys, alguns poden posar-se a empara de la pluja sota el porxo i la copa de l’arbre.  

«Aquesta generació ho aguanta tot», reflexiona l’agent sense ocultar la seva admiració. «Tot el que tenim és gràcies a ells i elles. I mira’ls». Doncs sí, allà segueixen. Sota la pluja, mantenint la distància. Falten dos minuts per a les deu quan s’obren totes les portes. Entren, voten i se’n van. Tot en ordre. Igual que a la immensa majoria dels col·legis electorals de Barcelona. Les cues van i venen. Com la pluja. Queda el dubte de si la Margarita va tornar a votar. - Emma Riverola a elperiodico.cat. Aquesta situació es repetia en molts col·legis electorals. Nosaltres vam anar a votar a les deu del matí al Pavelló de Can Balsach, hi havia una cua davant nostre d'unes seixanta persones, totes grans, de risc, guardant la distància escrupolosament, la senyora Maria, acompanyada del seu bastó i el seu nét no va fer cua, per la seva avançada edat, va entrar directament, anava davant nostre quan sortíem, poc a poc, mentre li deia al seu nét: 'Tot ha anat bé' estic contenta. I és que aquests d'abans de la guerra són d'un altre fust. I jo, que voleu que us digui, em va fer il·lusió anar a votar, una il·lusió que havia perdut, però que ahir vaig recuperar. 

Finalment, la nit no va ser llarga, a les 11 tot estaba decidit, decidit quan al resultat, perquè tal com han quedat els candidats estarem distrets uns quants dies parlant del tema i del hamster del procés, rebifat de nou, lo qual hauria de preocupar a Madrid, més no crec que ho faci, i aqui és on tenim realment el problema, el greu problema, que el procés no s'atura ni a cops de porra ni empresonant gent, és més continúa creixent, i aixó que els vots inùtils al Pdcat han perjudicat a Juntsxcat. Tal i com ho veix, només hi ha una sol·lucio possible per sortir del marasme, una coalició PSC,ERC+comuns, sino, el caos i a votar de nou al Juliol, amb l'odi visceral que es tenen, no se si suportariem una nou bipartit ERC junsxcat, al cap i a la fi, el partit de Puigdemontl, no deixa de ser una anomalia, una mosca collonera i tóxica. Els partits haurien de ser responsables i mirar de que es pugui governar, perquè d'aixó es tracta, de governar llunt del cainisme tant nostrat, i la política que la deixin per més endavant.

l

LA NIT MÉS LLARGA 14.2.21

💭Cursa de fons per la presidència a les eleccions catalanes. Els candidats a la presidència de la Generalitat es varen fer ahir sobre el tartan de l'Estadi Olímpic Lluís Companys la ja clàssica fotografia de Pedro Madueño per la Vanguardia. Enguany res d'original o divertit ha estat el lema de la fotografia, segons Madueño no està la situació per bromes o sortides de to, així que ha optat per una foto simbólica i sobria. 

Les urnes posen fi avui a la cursa de fons electoral més llarga. Fa més d'un any que Quim Torra va donar per liquidada la legislatura, però la pandèmia, els càlculs electorals i la inhabilitació del president van marcar el 14-F al calendari. Més de 5,6 milions de catalans estan cridats a votar, amb mascareta i distància de seguretat, i, per primera vegada, l'organització de l'procés electoral ha ocupat tantes portades com els candidats. Les restriccions per la covid han multiplicat un 277% el vot per correu, i la participació, per primera vegada en deu anys amb perspectives a la baixa per por de virus o simple desafecció, és la principal incògnita de l'equació electoral. Tranquils! avui la nit serà llarga, però quan acabi, tots hauràn guanyat.

EL DINOSAURE 'ENCARA' HI ERA 13.2.21

💭Fa uns dies, Antoni Puigverd va publicar a 'La Vanguardia' una anàlisi de la campanya electoral, i tancava així l’article: “Quan Esquerra es desperta, el dinosaure convergent encara és allà”. A la frase hi ressonava un dels contes breus més famós i més intrigant d’Augusto Monterroso, El dinosaure. Al llegir aquest brevíssim relat d'Augusto Monterroso, poden passar dues coses: que un no vegi on hi ha l'interès o que el seu cap comenci a donar voltes. Tenim a algú que es desperta i que, o bé abans d'adormir-se o bé durant el son, s'ha topat amb un dinosaure. Al despertar, procedeixi d'on procedeixi, l'animal segueix allà, perllongant el malson. A més, aquest "encara" de la segona oració aporta una enorme càrrega amenaçant de l'animal a tota l'escena. Com si el personatge, encara que li costi de creure, no hagués pogut desfer-se'n. Per insòlit que sigui tot, podem arribar a pensar que es tracta d'alguna cosa simbòlica, abstracte, com aquestes pesades càrregues que portem a sobre i de les que no ens lliurem tan fàcilment. Fins i tot, per la sintaxi i les el·lipsis en el text, es pot interpretar que qui desperta és el propi dinosaure, convertit així en personatge central del relat. Però res de tot això es troba implícitament en les set paraules del microrelat; i, no obstant això, tot just llegit el text tota la nostra imaginació s'activa i amara el nostre sensible territori intel·lectual i emocional. En el fons potser Monterroso tampoc sabia exactament que pretenia dir-nos, o potser la presència encara del dinosaure volia significar5 que encara no haviem evolucionat, que seguíem en temps del dinosaure, només que l'home no va conviure amb els dinosaures, és posterior a ells, i a partir de aquí tot és possible. 

A vegades succeeix que pots escriure un aforisme i ni tu mateix saps exactament que volies dir. Em va passar amb aquest: Hi ha vida després dels poetes?, dins de el marmessor de la ignorància ja fa 20 anys, i a hores d'ara encara no he estat capaç de saber que pretenia dir. Potser, i coneixent una mica l'obra de Monterroso, no és pot analitzar un text seu des del raciocini, de la lógica, cal pensar com ell, com ho faria un nen, que un nen gran és el que era Monterroso, com Pere Calders.