💭Barcelona deu el nom de 'Rosa de Foc' pels incidents que es van produir durant la Setmana Tràgica, el 1909, quan hordes anarquistes es van dedicar a incendiar la ciutat.


A Barcelona, el 2 de juliol de 1855 va esclatar la primera vaga general de la història de Catalunya i de la història peninsular. Reunides sota el lema de "Associació o mort", més de 100.000 obrers dels principals centres industrials del país es declaraven en vaga. Barcelona, ​​Gràcia, Sant Andreu, Sants, Reus, Vilanova, Manresa, Mataró i les valls del Llobregat, de l'Anoia i de el Ter quedaven literalment aturats. La revolució industrial, que estava canviant la fesomia de país a marxes forçades, paradoxalment havia ampliat les diferències econòmiques i l'esquerda ideològica de la societat catalana de l'època. Lluny del mite que associa industrialització i progrés, la primera fase de la revolució industrial conduiria el país a un escenari convuls marcat per l'explotació, la violència i la repressió. Aquella vaga pionera explica que els obrers es van mobilitzar per reivindicar la lliure associació, la reducció de la jornada de treball i l'increment dels salaris. I ens explica, també, que el poder polític i econòmic va reaccionar amb la militarització de país.

Barcelona, ​​ve d'una llarga tradició de vagues i manifestacions violentes, que van començar amb la consolidació de la classe obrera, que va celebrar el seu acte inaugural en la festa de la feina el primer de maig de 1890. Aquest dia els treballadors de la societat es van unir als companys de altres branques laborals per demanar la unificació de salaris, però aquesta no va ser l'única ocasió en què es van generar protestes. El 1899 Barcelona es va aixecar contra l'augment d'impostos als botiguers per compensar el dèficit de la fracassada guerra de Cuba i els vidres dels vagons van rebre les seves primeres pedrades, cosa que, amb el pas el temps es va convertir en un autèntic clàssic.

El 1901 els afiliats a la Societat Obrera de Locomoció Electro-Animal van decidir en una reunió anar a la vaga per insistir en la unificació de jornals i impedir que les empreses contractessin a operaris aliens a l'empresa. Van fracassar perquè aquesta va llogar treballadors forans, el que no va impedir un rebrot reeixit de les hostilitats. Barcelona era una ciutat moderna i si es paralitzava el transport l'economia naufragava. La ciutat es va parar i la Patronal va prendre nota en la persona Mariano de Foronda. Aquest cacic del Partit Conservador, antic membre de la companyia de Tramvies Elèctrics de Madrid, va passar a dirigir la barcelonina el 1902 i per evitar-se problemes va jugar la carta de clientelisme al contractar oriünds de Cazorla, on tenia el seu palau, per evitar més revoltes, intent poc pròsper perquè durant la Setmana Tràgica de 1909 els vehicles van haver de ser conduïts per guàrdies armats amb màusers i una dècada després, durant la cèlebre vaga de la Canadenca, per ell mateix, el governador civil, el Marquès d'Alella, el Comte de Caralt i altres prohoms humiliats pel triomf de la CNT, tant que després de la victòria que va instaurar per primera vegada a Espanya la jornada laboral de vuit hores van esclatar quatre anys de pistolerisme que van contribuir al marasme final de la primera Restauració espanyola.

En 1919 va haver-hi La vaga de La Canadenca va ser un moviment de reivindicació laboral adreçat per la Confederació Nacional de l'Treball (CNT) que va incloure vagues, boicots i insubmissió civil iniciada a l'empresa elèctrica Regs i Força de l'Ebre, pertanyent a Barcelona Traction, Light and Power Company, més coneguda com la Canadenca. Va començar el 5 de febrer de 1919 a Barcelona i al llarg dels quaranta-quatre dies que va durar va paralitzar la ciutat i el 70% de tota la indústria catalana en una de les vagues més importants de la història d'Espanya. Va constituir un gran èxit de el moviment obrer espanyol i de la CNT en particular ja que es van aconseguir: millores salarials, la readmissió d'obrers acomiadats, l'alliberament de milers de detinguts durant el temps que van durar les aturades i la jornada laboral de vuit hores amb la sanció de Decret de la jornada de vuit hores de treball convertint a Espanya en el primer país que promulgava per llei aquesta reivindicació obrera. Després d'ella la CNT es va situar com una de les forces socials més importants de Catalunya i de tot Espanya.

El 1951 l'antiga Rosa de Foc estava adormida sota la repressió dictatorial del franquisme, però n'hi va haver prou amb un augment de tarifes del 40% en el preu del bitllet ordinari per deslligar totes les fúries, sobretot perquè la imposició del nou preu contrastava amb l'aplicat a Madrid, on el bitllet per viatjar era vint cèntims més barat que en la seva eterna rival. Tot d'una van començar a brollar uns pasquins elaborats pels ciutadans que cridaven a la vaga per compensar aquesta ofensa. Parlaven de col·laborar entre tots amb mesures que gairebé semblaven inspirades en les doctrines de Gandhi. Cap llei prohibia no pujar al transport públic, de manera que molts treballadors van decidir anar a les seves obligacions quotidianes passejant per molt que desgastessin les soles de les sabates.

L'assaig general de finals de febrer va ser un èxit rotund que va aconseguir un triomf complet durant la primera setmana de març. Durant aquestes històriques jornades, silenciades per la premsa local i traslladades per art de màgia a localitats helvètiques, es van vendre cinc-cents tiquets diaris, quan la xifra normal fregava el mig milió. El paroxisme d'aquesta iniciativa local, precursora en cert sentit de les protestes pacífiques nord-americanes de mitjans dels cinquanta, va arribar quan el governador civil Baeza Alegria va disposar que una legió de tramvies s'apostés prop de Camp de les Corts per recollir els espectadors que van contemplar aquell diumenge la victòria del Barça contra el Racing de Santander sota un intens aiguat. Diuen que l'ocasió la pinten calba, però els eufòrics culers van preferir mullar-se a trair l'esperit de revolta que es va consolidar durant el preludi d'aquesta primavera. Les tarifes van tornar al seu anterior estat, es va organitzar la primera vaga general catalana després de la guerra i tant Baeza, de què molts se'n reien per la seva suposada relació amb la vedette Carmen de Lirio, com l'alcalde José María d'Albert Despujol van ser destituïts.

I més vagues i manifestacions que han acompanyat la ciutat al llarg de la seva història, des de la primera de 1855 fins avui, i és que tot i que alguns diguin que no, la història es repeteix sovint, i la histèria també, encara que hi ha una diferència, totes aquestes lluites anteriors eren protagonitzades i organitzades per la classe obrera en reivindicació de drets laborals, i ara al no haver classe obrera la reivindicació ve per part de joves irats en un país amb un 40% d'atur juvenil arran de l'empresonament d'un raper, encara que aquesta sigui només l'excusa, en el fons subjau un malestar general que havia de explotar per algun lloc i ho ha fet pel cas de Pablo Hasél. Ja ens ho deien Pawels i Bergier: "No hi ha res de nou, llevat del que s'ha oblidat."