💭Fa un any, els mitjans parlaven de les zones afectades per coronavirus a Itàlia. Una foto mostrava sanitaris vestits amb granota blanca atenent un malalt, un altre titular esmentava la complicada situació al poble de Codogno, on es van enviar als periodistes per informar en directe. Semblava un cas aïllat, una anècdota puntual producte d'un sopar multitudinari que no havia de passar d'allí, però la realitat és que el virus ja trucava a les nostres portes i, tot i així, el veiem molt llunyà, o ni tan sol l'esperàvem, segons ens deien els experts epidemiòlegs, que recomanaven un paracetamol i safidebaracalaufi, que això del coronavirus -que encara no tenia nom oficial-, era com una grip suau que es passaba com si res.

Llegia avui, un any més tard, que als Estats Units han arribat ja als 500.000 morts a causa de la pandèmia, això són més o menys 2.000 avions estavellats i ja no se li dóna importància, com no se li dóna importància al fet que morin cada dia 40 o 50 persones diàries a Catalunya, i els entesos ens avisin que se'ns acosta un més de març complicat.

Aquesta pandèmia ha fet aflorar totes les deficiències de la nostra teòrica societat del benestar i també les desigualtats, així com la incapacitat dels nostres polítics per gestionar la pandèmia. Però de la mateixa manera que encara ens sembla increïble el que ens ha passat, també cal tenir en compte el fet d'haver aconseguit diverses vacunes en menys d'un any o, fins i tot, que la Unió Europea hagi recordat els seus principis, encara que la gestió hagi també deixat molt que desitjar.

D'aquesta pandèmia no en sortirem tots, ni en sortirem millor que abans, i molts lamentablement ja no en sortiran, però en la nostra memòria quedarà la capacitat que tenim els humans de superar totes les dificultats, per impensables que siguin.