💭Quan el passat més de novembre vaig publicar aquest escrit, desconeixia que el nom del flamant e inoperant Hospital de Isabel Diaz Ayuso, l'Hospital Zendal, debia el nom a una presumpta infermera, que en realitat era la infermera rectora de l'orfanat d'expòstis de la Corunya. Potser seria més lògic que l'hospital es digués Hospital Balmis, que va ser l'artífex de la vacuna i de l'expedició que duia el seu nom.

La Reial Expedició Filantrópica de la Vacuna, també coneguda com Expedició Balmis en referència a el metge espanyol Francisco Javier Balmis, va ser una expedició de caràcter filantròpic que va donar la volta a el món i va durar des de 1803 fins a 1806. El seu objectiu era en principi que la vacuna de la verola aconseguís tots els racons de l'Imperi espanyol, ja que l'alta mortaldat de virus estava ocasionant la mort de milers de nens. El rei Carles IV va donar suport i va sufragar amb fons públics a el metge de la cort, el doctor Balmis, en la seva idea d'una vacunació massiva de nens al llarg de l'imperi, ja que la seva pròpia filla, la infanta Maria Teresa, havia mort a causa de la malaltia.

Es considera la primera expedició sanitària internacional de la història. Es pot entendre globalment com «una caravana infantil amb rumb al Nou Món per transportar la vacuna i prevenir les epidèmies de veroles. Donant com a resultat un dels viatges més estranys que té com a protagonista a la medicina ia la ciència al segle XIX». Abans que es descobrís la vacuna pròpiament dita, gràcies a la qual s'ha aconseguit eradicar la verola, s'utilitzava una tècnica coneguda com variolació. Consistia a extreure, a una persona que estigués ja en l'última fase de la malaltia, líquid de les seves pústules i inoculár-lo a una altra persona, mitjançant una incisió feta al braç. El receptor s'infectava, però poques vegades moria, al rebre una dosi reduïda de virus.

El 1796 durant el moment de major extensió de virus de la verola a Europa, un metge rural anglès, Edward Jenner, va observar que les munyidores de vaques lleteres adquirien ocasionalment una espècie de «verola de vaca» o «verola bovina» (cowpox) per el contacte continuat amb aquests animals, i que era una variant lleu de la mortífera verola «humana», contra la qual quedaven així immunitzades. Va adaptar la tècnica de la variolación, extraient el líquid de les pústules de la mamella d'una vaca malalta per inoculárselo a James Philips, un nen de 8 anys. El petit va mostrar símptomes de la infecció de verola bovina, però molt més lleu, i no va morir. La resta dels nens inoculats van respondre sorprenentment bé i van quedar immunitzats contra la verola humana. Però Jenner va fer un altre important descobriment: es va adonar que aquesta infecció podia transmetre d'una persona a una altra. En el lloc en el qual s'havia introduït el líquid, el receptor desenvolupava pústules; i el líquid que s'acumulava podia extreure i emprar-se per administrar noves vacunes.

El que resultava difícil en aquella època era mantenir en condicions el sèrum de vacunació, que només té efecte mentre estiguin actius els virus que conté. Avui tenim càmeres de refrigeració, però llavors, per aconseguir que es conservés tan sols uns deu dies, el que es feia era amarar cotó en branca amb el fluid, situar-lo entre dues plaques de vidre i segellar amb cera. Això era el que es feia a Europa; però creuar l'Atlàntic suposava saltar-, amb molt, la data de caducitat. A Amèrica no hi havia vaques amb les quals es pogués practicar la variolación. I era justament a Amèrica a on el rei d'Espanya Carles IV, que havia perdut a una de les seves filles, María Teresa (1791-1794), per la verola, volia portar la vacuna. Aquesta havia arribat a Espanya en 1800, concretament a Puigcerdà, de la mà de doctor Francisco Piguillem i Verdacer. Francisco Javier de Balmis, alacantí i metge de tall, va traduir a l'espanyol el llibre de l'francès Jacques-Louis Moreau de la Sarthe, en el qual es detallava el procediment per vacunar.

Cinc anys després de la publicació d'aquest descobriment, en 1803, Carles IV, aconsellat per Balmis, va manar organitzar una expedició per estendre la vacuna a tots els dominis d'Ultramar (Amèrica i Filipines). La intenció no era solament vacunar la població local, sinó establir juntes de vacunació a les ciutats visitades que garantissin la conservació de el fluid i la vacunació a les generacions futures. El 1805 es va promulgar una reial cèdula manant que en tots els hospitals es destinés una sala per conservar el fluid boví.

Doncs bé, el principal problema que se li plantejava a Balmis, a qui se li va confiar aquesta missió, era com aconseguir que la vacuna resistís tot el trajecte en perfecte estat. La solució se li va ocórrer al mateix Balmis, i podria denominar-se transport humà en viu. Aniria a bord un grup de persones no vacunades. A dos d'aquestes se'ls inocularía el virus i se'ls separaria de la resta. Cap al final de l'procés patològic se'ls extrauria líquid de les seves pústules, destinat a les següents dues persones, i així successivament fins a arribar a Sud-amèrica. No es van buscar voluntaris per a aquesta cadena humana de virus; Balmis va optar per portar amb si 22 nens orfes (expòsits) d'entre tres i nou anys. L'operació va començar amb el noli del navili María Xiula que portava als vint-i-dos nens; Balmis, prestigiós cirurgià; dos metges assistents, dos pràctics, tres infermeres i la rectora de l'orfenat Casa de Expòsits de La Corunya Isabel Zendal Gómez.

El 30 de novembre de 1803 va salpar el navili amb 37 persones des del port de La Corunya. Entre els vint-i-nens hi havia sis vinguts de la Casa de Desemparats de Madrid, altres onze del l'Hospital de la Caritat de La Corunya-cinc de Santiago. La vacuna va haver de ser portada per nens que no haguessin passat la verola, i es va transmetre d'un a l'altre cada nou o deu dies. Nens entre els quals es trobava el propi fill d'Isabel, Benito Vélez, de nou anys, i Andrés Naya (8 anys), Antonio Veredia (7 anys), Cándido (7 anys), Clemente (6 anys), Domingo Naya (6 anys), Francisco Antonio (9 anys), Francisco Florencio (5 anys), Gerónimo Maria (7 anys), Jacinto (6 anys), José (3 anys), Juan Antonio (5 anys), Juan Francisco (9 anys), José Jorge Nicolás dels Dolors (3 anys), José Manuel María (6 anys), Manuel María (3 anys), Martín (3 anys), Pascual Aniceto (3 anys), Tomás Melitón (3 anys), Vicente Ferrer (7 anys), Vicente Maria Sale i Bellido (3 anys) i un nen més que va morir durant el viatge.

La missió va aconseguir portar la vacuna fins a les illes Canàries, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú, Nova Espanya, les Filipines i China.10 El vaixell portava instrumental quirúrgic i instruments científics, així com la traducció de el Tractat pràctic i històric de la vacuna , de Moreau de la Sarthe, per ser distribuït per les comissions de vacunació que es fundessin. L'expedició va arribar a Santa Creu de Tenerife, on va passar un mes vacunant, i va sortir de Canàries el 6 de gener de 1804, arribant a Puerto Rico el 9 de febrer de 1804. No es va necessitar vacunar la població de Puerto Rico ja que la vacuna havia estat portada a la illa des de la colònia danesa de Sant Tomàs. El 26 de maig de 1804 va arribar a el port de l'Havana, quedant sorpresos a l'observar que la vacunació contra la verola ja havia estat portada a terme gràcies a l'activitat de Tomás Romay. 

El mèrit doncs no seria precisament de Isabel Zendal, que es va limitar a infectar als nens expòstits i acompanyar a l'expedició de Balmis, potser IDA no ho sap tot aixó, i s'ha limitat a posar el nom del seu Hospital a una infermera gallega perquè algú així li ho va aconsellar.