💭Dolores Ibárruri va liquidar Joan Comorera i Pablo Iglesias acaba de llançar una pell de plàtan a Ada Colau. Arriba un dia, indefectiblement, que el secretari general de Madrid té ganes de matar el secretari general de Barcelona. Estem davant una llei de ferro de les Espanyes, una llei que adquireix una rellevancia espècial una vegada més. 

A finals de juny del 1954, el comissari en cap de la Brigada Politicosocial de Barcelona, Pedro Polo, va oferir un tracte a Joan Comorera Soler, a qui acabava de detenir en un pis del carrer Consell de Cent, després de tres anys de solitària vida clandestina juntament amb la seva dona, Rosa Santacana . Si signava una declaració denunciant que havia tornat de França fugint de les amenaces de mort dels seus antics camarades se li facilitaria una sortida discreta d’Espanya. Una declaració com aquella valia el seu pes en or en plena guerra freda. Amb aquella declaració podia acabar de granger als Estats Units. El fundador del PSUC s’hi va negar i va ser condemnat a trenta anys de presó, dels quals només va complir sis mesos, ja que va morir a la presó de Burgos d’una malaltia pulmonar. Mentre els comissaris Polo i Creix el temptaven, els seus antics camarades el difamaven des de les emissions de Radio España Independiente (la Pirenaica). Antic republicà federal, Comorera havia estat expulsat sota l’acusació de “titista petitburgès”. Estava entossudit a mantenir la independència orgànica del PSUC respecte al PCE i va gosar desafiar l’autoritat de Pasionaria.

Els temps han canviat però la maledicció de Comorera es perpetua i continúa. Pablo Iglesias és un leninista de cap de setmana al seu casoplon, mentre Ada Colau té el retrat de Federica Montseny al despatx o el retrar de qui calgui, depén del moment. Mentrestant, la història ens explica que l’amic dels nacionalistes catalans és a Madrid, i els seus companys de Barcelona són qualificats d’espanyolistes en els mitjans sobiranistes. Iglesias acaba d’obsequiar Carles Puigdemont amb el títol de republicà exiliat, mal que li pesi a Borrell. Els comuns i Pdcat (qui t'ha vist i qui et veu) són adversaris irreconciliables, les ferides del pas al costat de Más, són per la historia i costaran de cicatritzar, i per acabar-ho d'adobar, Dolors Sabaté insinua en plena campanya que res de donar supor a cap partit, que si de cas s'hauran de repetir les eleccions, atès el seu suport al Govern actual ha estat inùtil. Si tenim en compte que cap candidat manifesta la possibilitat ni tan sols remota de comptar amb algun dels seus rivals per governar, llevat que algún d'ells aconsegeuixe la improbable majoria absoluta, els temps acabará donant la raó a Sabaté.

L'entorn convergent sap que el seu destí hauria estat un altre si Colau no els hagués arrabassat l’alcaldia de Barcelona, amb l'ajut inestimable de Manuel Valls. A Pablo Iglesias la política catalana l’avorreix, però l’inquieta la candidatura de Salvador Illa, és conscient del perill que a la llarga representa per el seu partit, per aixó cuida la relació amb els partits independentistes per contrapesar Pedro Sánchez amb el bloc que va aprovar els pressupostos, i tot sembla apuntar a que ERC continuarà de pagafantas una legislatura més. Tot plegat, més que un joc és un tripijoc de conseqüencies imprevisibles, al que els ciutadans asistim impotents, i cada vegada més decebuts i emprenyats.