VOTANT SOTA LA PLUJA

💭La Margarita, Margarita La Chula com ella mateixa s’identifica, exigeix indignada l’obertura del col·legi electoral. El seu marit colpeja la porta metàl·lica amb el bastó. És l’hora dels més vulnerables, però a l’Institut XXV Olimpíada, a escassos minuts de la Font Màgica de Montjuïc, sobra energia per protestar. Ja passen vint minuts de les nou del matí i el centre continua tancat. La pluja augmenta, el fred cala als ossos i la cua suma ja diverses desenes de persones.  

«Ens diuen que vinguem a primera hora i aquí ens tenen». «La Covid no serà, però el refredat que agafarem...». «La de pensions que s’estalviaran». «Això no m’ho esperava», mussita un home protegit de la pluja sota el paraigua que sosté el seu net. La mirada trasllueix més desencant que irritació. A l’altre costat del reixat de ferro s’obre un pati escolar i, al fons, un porxo generós, el paradís des de la vorera embassada. La impaciència va baixant d’intensitat sonora, per anar tornant-se indignació sorda. 

El problema és la constitució d’una de les meses. Falta la trucada de confirmació per tancar una substitució. A les vuit del matí la jornada havia començat tranquil·la a l’interior del recinte. Tranquil·la. Resignada. Estoica. Presidents, vocals i suplents havien acudit majoritàriament a la cita. Alguns amb les seves al·legacions sense respondre i que esperaven veure resoltes in situ: l’home acabat de trasplantar, la dona amb una discapacitat auditiva que les mascaretes han convertit en insuperable...  

Sí, hi havia resignació, tot i que aviat van aflorar algunes queixes a l’escrutar el lloc de votació. Les urnes no tenien mampares que les protegissin. La persona que exercia la presidència de la mesa quedava, per tant, exposada directament als votants. Tampoc era factible mantenir l’espai recomanat entre els tres membres de la mesa. A un gimnàs, amb el soroll ambiental, impossible fer-se sentir a metres de distància. 

9.40 hores La impaciència ja està desencadenada al carrer. A la cua, cadires de rodes, bastons, cabells canosos i incredulitat. «¡Que la gent es mulla!», crida un home entre els barrots del reixat. A la cua es comptabilitzen algunes desercions. La Margarita ja no hi és. Finalment, un agent de la Guàrdia Urbana pren la iniciativa. «Sota la meva responsabilitat», afirma. Els reixats s’obren i la cua es trasllada a l’interior del recinte. Encara no es permet l’entrada al lloc de votació, impossible fins que totes les meses estiguin constituïdes, però, almenys, alguns poden posar-se a empara de la pluja sota el porxo i la copa de l’arbre.  

«Aquesta generació ho aguanta tot», reflexiona l’agent sense ocultar la seva admiració. «Tot el que tenim és gràcies a ells i elles. I mira’ls». Doncs sí, allà segueixen. Sota la pluja, mantenint la distància. Falten dos minuts per a les deu quan s’obren totes les portes. Entren, voten i se’n van. Tot en ordre. Igual que a la immensa majoria dels col·legis electorals de Barcelona. Les cues van i venen. Com la pluja. Queda el dubte de si la Margarita va tornar a votar. - Emma Riverola a elperiodico.cat. Aquesta situació es repetia en molts col·legis electorals. Nosaltres vam anar a votar a les deu del matí al Pavelló de Can Balsach, hi havia una cua davant nostre d'unes seixanta persones, totes grans, de risc, guardant la distància escrupolosament, la senyora Maria, acompanyada del seu bastó i el seu nét no va fer cua, per la seva avançada edat, va entrar directament, anava davant nostre quan sortíem, poc a poc, mentre li deia al seu nét: 'Tot ha anat bé' estic contenta. I és que aquests d'abans de la guerra són d'un altre fust. I jo, que voleu que us digui, em va fer il·lusió anar a votar, una il·lusió que havia perdut, però que ahir vaig recuperar. 

Finalment, la nit no va ser llarga, a les 11 tot estaba decidit, decidit quan al resultat, perquè tal com han quedat els candidats estarem distrets uns quants dies parlant del tema i del hamster del procés, rebifat de nou, lo qual hauria de preocupar a Madrid, més no crec que ho faci, i aqui és on tenim realment el problema, el greu problema, que el procés no s'atura ni a cops de porra ni empresonant gent, és més continúa creixent, i aixó que els vots inùtils al Pdcat han perjudicat a Juntsxcat. Tal i com ho veix, només hi ha una sol·lucio possible per sortir del marasme, una coalició PSC,ERC+comuns, sino, el caos i a votar de nou al Juliol, amb l'odi visceral que es tenen, no se si suportariem una nou bipartit ERC junsxcat, al cap i a la fi, el partit de Puigdemontl, no deixa de ser una anomalia, una mosca collonera i tóxica. Els partits haurien de ser responsables i mirar de que es pugui governar, perquè d'aixó es tracta, de governar llunt del cainisme tant nostrat, i la política que la deixin per més endavant.

l