ANIMALS DIGITALS

 

💭El comportament d’un senglar, una rata o una vaca quan busquen menjar s’assembla molt al que impulsa el nostre tragí a les xarxes socials - Carles Francino. 

Imaginem un senglar removent les sobres d’un contenidor d’escombraries... suposant que aquest contenidor no l’hagi cremat ningú. O pensem en un gat que s’ha colat a la cuina, o una rata en meitat de l’abocador, o una vaca pastant als prats verds, que és més idíl·lic. És igual. L’important és que el comportament dels animals quan busquen menjar s’assembla molt al que impulsa el nostre tragí a les xarxes socials. 

No ho dic jo, que a més soc insubmís, sinó un informe de diverses universitats (Boston, Nova York, Zuric...) que s’han dedicat a estudiar el tema. Si un mico de laboratori sap que tocant una tecla li cau un tros de plàtan, la tocarà moltes vegades. Si un ‘selfie’ o un tuit generen una allau de «m’agrada», l’internauta repeteix immediatament; però si no, s’atura. És el que es diu aprenentatge per recompensa. Fins i tot la sipia s'apunta a aquest joc.

Res nou sota el sol si no fos per l’addicció i l’ansietat que genera aquesta recerca desesperada de reconeixement a través d’uns canals –les xarxes– que actuen com a turbopropulsors de tot: el bo, el dolent i el regular. L’objectiu és construir una identitat d’èxit, però els referents en aquestes xarxes solen ser una estafa, per inabastables.

«Això ja està molt estudiat», li deia l’altre dia a Cuní l’escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez, molt interessat en el fenomen. I té raó; el dolent és que no semblem fer-li ni punyeter cas als senyals d’alarma. Potser per això hi ha una altra pandèmia en marxa en què res deixa pòsit i en què els criteris d’atenció són cada vegada més educats en el món digital: abracem el que és virtual, no el real.

El professor José Carlos Ruiz ho defineix com a «bulímia emocional» al seu llibre ‘Filosofía ante el desánimo’, una lectura molt recomanable per a aquests temps de confusió i vertigen. No es tracta de tancar les xarxes ni de prohibir res –diu–, però sí de gestionar-les des d’un pensament crític que ens permeti distingir el jo virtual del jo real. Crec que li hauríem de fer cas, perquè senglars, no ho sé, però hi ha persones que cada vegada s’assemblen més a un avatar. 

Comparteix:  

Comentaris

  1. NO se logrará parar, al contrario, iremos cada vez a lo más sencillo para abarcar más. A los emoticonos, antes semiótica, a las señales y a los me gusta. Economizar palabras para ganar tiempo para perderlo otra vez viendo los me gusta.

    Cuesta tanto crear un hábito como salirse de él (Aristóteles).

    Si un día hay una caída generalizada de Wifi, pondría a la población en general al borde del colapso emocional.

    ResponSuprimeix
  2. Hi ha algu que ha escrit contes només amb emoticones, però, encara hi ha esperança, alguna cosa està començant a canviar, o això voldria.


    Salut

    ResponSuprimeix
  3. The bold type, refleja muy bien este asunto, en Netflx

    ResponSuprimeix
  4. La empecé a ver anteayer, me pareció superficial, pero insistiré, ahora estoy viendo Tu yo y ella.

    ResponSuprimeix
  5. Es verdad,pero no es trágica,con aspecto de pastelito,pero penetra en el mundo de las redes sociales y el de las mujeres.No es nuestro tiempo,la sexualidad,el consumismo,las mujeres...Voy a seguir viéndola a ver que pasa.
    Comentaba con mi mujer,la cantidad de sexualidad de todo tipo de las series de Netflix,por lo tanto la aparición de embarazos no deseados y las soluciones que aportan,normalmente la cesión a la adopción.Para mi hay un interés,de que se aumente la sexualidad,por el problema de natalidad en USA..

    ResponSuprimeix

Publica un comentari