💭De la fàbrica a l'hotel per acabar en una furgoneta. El turisme va absorbir l'ocupació menys qualificada de la vella indústria. Ara es dediquen a repartir. - Ramon Aymerich.

Diuen que als anys seixanta Terrassa i Sabadell tenien la vitalitat de l’actual Bangalore. Eren ciutats pensades per treballar, eixams d’empreses on les màquines funcionaven sense interrupció. Hi passejaves de nit i no deixaves de sentir mai el soroll que feien els telers. Pràcticament no hi havia atur. La gent tenia una, dues, tres feines. O s’afartava de fer hores extres. Molts s’acomiadaven de les grans empreses per crear-ne d’altres de més petites...

És una descripció idealitzada, esclar. Hi havia plena ocupació i es fabricava a tot gas perquè aquesta era una economia tancada, un mercat protegit. En un món de consum incipient. Es vivia en dictadura. Però aquella feina donava sentit a la vida de les persones: hi havia una convicció generalitzada que la fàbrica era un camí que portava a la classe mitjana. Per a tu o per als teus fills. Als anys setanta tot aquell món es va ensorrar. La profunda crisi del sector tèxtil va ser el preludi de la posterior desindustrialització. Malgrat que seria més correcte parlar de la desaparició de la manufactura industrial a tot Occident. D’un subsector de la indústria que durant dècades va ser la font de creació d’ocupació més important per a les persones amb menys formació.

Occident va externalitzar la producció industrial a Àsia. La va subcontractar. Va ser una decisió econòmicament racional. Els xinesos fabricaven les mateixes coses amb menys costos. Hi va haver gent que va fer molts diners amb allò. Sobretot els accionistes de les indústries. Molts productes de consum es van abaratir. Va ser l’edat d’or del “ Tot a cent”, la consagració del baix cost. Però la creació d’ocupació es va as­secar. I una nova activitat, el turisme, va ocupar a poc a poc l’espai que estava deixant la manufactura. Primer de manera estacional, a la costa, entre els mesos de maig i octubre. Després tot l’any, quan la gent va trobar un nou sentit a viatjar. Primer els va motivar prendre el sol a la platja. Més tard, també visitar ciutats i museus. Viatjaven més vegades a més llocs. Les ciutats, Barcelona entre les que més, van descobrir que el tu­risme podia ser un model de creixement alternatiu a la pèrdua de potència industrial.

Els anys previs a la pandèmia, el turisme (l’hostaleria, la restauració, el transport de persones) donava feina a Barcelona a 150.000 persones. A 419.000 a Catalunya. Més de 2,6 milions a Espanya. Això sense comptar l’ ocupació induïda en altres activitats. A diferència de la indústria, el turisme sempre s’havia comportat de manera salvatge, escapant-se de tots els controls. Als pobles de la costa va trencarles jerarquies tradicionals. Les va posar de cap per avall. A les grans ciutats va succionar la riquesa obtinguda en altres activitats. Tot va anar als hotels i els comerços. El turisme també va desbordar l’administració. L’arribada de les plataformes digitals com Airbnb va acabar confonent tothom. Quanta gent llogava pisos als visitants? Quants visitants cabien en cada pis?

La feina del turisme és bona perquè no deslocalitza. Tret que les autoritats facin molt malament les coses, difícilment se’n va. El problema és que tampoc no es paga bé. El salari mitjà de l’hostaleria a Barcelona el 2019 era de 17.639 euros, un 40% per sota de la mitjana. Lluny dels 40.353 euros de la indústria. Per sota dels 20.788 euros que paga el comerç. Com que és una activitat tan intensiva en mà d’obra, li costa molt innovar. Ningú no diu que hagi de continuar sent així. Sempre som a temps de rectificar.

El turisme ha estat els últims trenta anys la principal font d’ ocupació per a les persones menys qualificades. Si el turisme desaparegués de cop i volta, què carai en faríem, de tota aquesta gent?

No hi ha respostes. Però sí que ens podem imaginar una hipòtesi més versemblant: el turisme torna, però tarda anys a recuperar el pes que va tenir abans del virus en un mercat encara més competitiu. Com es cobreix aquest buit?. Per tenir-ne algunes pistes, la pandèmia pot haver actuat com una finestra al futur. “Aquest desembre he vist molts cambrers repartint per a Amazon”, explicava un observador de Lloret de Mar. “Els meus germans han pujat fins a Barcelona a treballar a les cuines...”, deia un altre testimoni a Salou. Repartir és una activitat que ha augmentat. Segurament perquè l’avorriment d’estar tancats ens ha ensenyat a “clicar” amb més rapidesa al mòbil per comprar. Cuinar és una altra activitat amb futur. En hores punta i molt de pressa (els plats han d’estar a punt en sis o set minuts) per servir les comandes que s’encarreguen a Glovo o Deliveroo. Cuinar al que en diuen dark kitchens , cuines fosques; mai una denominació havia estat tan encertada. Per a les cambreres de pis (les dones que netegen les habitacions dels hotels) l’alternativa durant la pandèmia ha estat encara més precària: feina per hores, dispersa, en hospitals, escoles, domicilis particulars...

El turisme va ser difícil de domar. La pandèmia va arribar quan es començaven a reconèixer alguns excessos i hi havia consens sobre la necessitat de garantir feines decents. L’economia a mida (la gig economy) serà tant o més difícil de gestionar. Ha nascut més precària i més informal. Els seus creadors es van imaginar un món feliç en què havien de tenir tots els avantatges de ser patró però cap de les obligacions que això implica. Aquesta setmana patronal i sindicats han tancat el primer acord que reconeix el paper d’assalariats dels repartidors, així com accedir als algoritmes que determinen el que paguen i en quines condicions... A poc a poc.