LA PARADOXA DEL CAMP DE BLAT 16.3.21

💭Imaginem un camp de blat en el moment àlgid de la pesta negra. Si es demana als pagesos que es quedin a casa en el moment de la collita, el resultat és la fam. Si se'ls demana que vagin a collir, poden contagiar-se uns als altres. Què fer?

Imaginem ara el mateix camp de blat a 2020. Una única recol·lectora guiada per GPS pot collir tot el camp amb molta més eficiència... i amb zero possibilitats de contagi. Mentre que en 1349 un agricultor mitjà collia unes 5 fanegas a el dia, en 2014 una recol·lectora va establir un rècord recollint l'equivalent a 30.000 fanegas en un dia. En conseqüència, la Covid-19 no ha tingut un impacte significatiu en la producció mundial de cultius bàsics com el blat, el blat de moro i l'arròs.

Ara bé, per alimentar la població no n'hi ha prou amb collir el gra. També cal transportar-lo, de vegades milers de quilòmetres. Durant la major part de la història, el comerç havia estat un dels principals dolents en l'evolució de les pandèmies. Els patògens mortals es desplaçaven per tot el món en vaixells. La pesta negra, per exemple, va viatjar per la ruta de la seda des d'Àsia oriental fins a Orient Mitjà; i, des d'allà, els vaixells mercants genovesos la van portar a Europa. El comerç suposava una amenaça mortal perquè cada carro necessitava un carreter, calien desenes de mariners per operar fins i tot petites naus, i les naus i les posades amuntegades eren focus de malaltia.

Malgrat un cert retrocés, el comerç internacional va seguir amb normalitat AFP

El 2020, el comerç mundial va poder seguir funcionant més o menys sense contratemps, perquè en ell intervenen ja molt pocs éssers humans. Un vaixell portacontenidors actual està àmpliament automatitzat i pot transportar més tones que tota la flota mercant d'algun dels primers regnes moderns. L'any 1582, la flota mercant anglesa tenia una capacitat total de transport de 68.000 tones i requeria el concurs d'uns 16.000 mariners. El portacontenidors OOCL Hong Kong, botat en l'any 2017, pot transportar unes 200.000 tones i únicament necessita una tripulació de 22 persones. Yuval Harari. Lecciones de un año de pandemia.

FACEBLOCK 15.3.21

💭En el món actual per a molts podria resultar gairebé impossible imaginar deixar de rebre informació noticiosa en xarxes socials. Però és justament el que va passar el dijous 18 de febrer a Austràlia després que Facebook restringís la visualització i intercanvi de notícies al país, en resposta a la pressió regulatòria que pretén obligar la plataforma a compartir els seus ingressos amb els mitjans de comunicació.

Tot i que la llei encara està a l'espera de ser aprovada, l'empresa de Mark Zuckerberg va complir la seva amenaça, restringint als mitjans locals de compartir o publicar contingut a la plataforma. Les pàgines informatives a la xarxa social simplement estaven buides quan s'intentava accedir-hi des d'Austràlia i milions d'usuaris no podien veure ni compartir notícies de mitjans locals, ni estrangers. Com a resultat, una part significativa de la població gairebé va quedar aïllada de la informació. Un estudi realitzat per la Universitat de Canberra en 2020 va mostrar que el 21% dels australians utilitzen les xarxes socials com la seva principal font de notícies, i el 39% de la població rep notícies de Facebook.

La prohibició va tenir múltiples conseqüències, ja que s'estima que va reduir dràsticament l'audiència d'alguns mitjans de comunicació australians, amb una caiguda del trànsit de fins al 93% el dia després de la seva implementació, segons l'organització NiemanLab. En vista d'això, alguns mitjans locals van començar a promocionar amb èxit la descàrrega de les seves pròpies aplicacions.

La reforma de discòrdia - La llei australiana que pretén obligar a Facebook i Google de Alphabet Inc a arribar a acords comercials amb editors australians o enfrontar-se a un arbitratge, va ser aprovada aquest dimarts a la Cambra de Representants, i dilluns que ve se sotmetrà a el vot del Senat, que es creu que donarà llum verda a la reforma. Des d'un inici els dos gegants tecnològics van amenaçar amb no cedir davant les pressions de Govern australià i restringir en les seves plataformes les notícies dels mitjans de comunicació en aquest territori. No obstant això, Google finalment va optar per concertar acords, valorats en desenes de milions de dòlars.

La prohibició de la xarxa social fins i tot va tallar accidentalment l'accés a algunes pàgines administrades per agències governamentals i departaments de salut estatals, el que va portar a el vicepresident de polítiques públiques de la xarxa social per a la regió d'Àsia i el Pacífic, Simon Milner, a emetre aquest divendres una disculpa per l'error de la plataforma. 

El problema no ha fet més que començar, els Europeus de moment s'ho estan pensant però no han actuat encara, tot i que és qüestió de temps que es posin en marxa. La informació a Internet no serà doncs ni lliure ni gratuita, i cada vegada menys lliure, lluny dels seus principis fundacionals inicials. Consti que estàvem avisats i ens ho temiem, la informació no es pot deixar que voli lliuremente per la xarxa, aquí tots la volen controlar, el que perjudica clarament als usuaris de base. Cornuts i a pagar el beure.

LES MATEMÀTIQUES I DÉU 15.3.21

💭La conjectura de Poincaré, (des de la seva demostració l'any 2003, coneguda també com a Teorema de Poincaré - Perelman), és, en matemàtiques, un teorema respecte a la caracterització de l'esfera de tres dimensions o 3-esfera. Tot i que no es demostrà fins al 2003 gràcies a Grigori Perelman, com a conjectura va ser formulada per primer cop l'any 1904 per Henri Poincaré, i l'anuncià d'aquesta manera: « Considerant una varietat topològica compacta V de tres dimensions sense vora. És possible que el grup fonamental de V sigui trivial encara que V no sigui homeomorfa a una esfera de dimensió 3? » — Henri Poincaré La qüestió, dit d'una altra manera, és saber si tota varietat de dimensió 3 tancada, simplement connexa i sense vora és homeomorfa a una 3-esfera. Si «un objecte de tres dimensions» donat té les mateixes propietats que una esfera (això és: tots els bucles es poden arrossegar i tancar en un punt), aleshores és una «deformació» d'una esfera tridimensional (l'esfera ordinària, superfície en l'espai euclidià, que només té dues dimensions). Notem que ni l'esfera ni cap altre espai tridimensional desproveït de cap altra frontera que {\displaystyle \mathbb {R} ^{3}}\mathbb{R}^3 (l'espai ordinari) no poden ser dibuixats adequadament com objectes en l'espai ordinari de tres dimensions. És un dels motius pels quals costa visualitzar mentalment el contingut de la conjectura. Fins a l'anunci de la seva resolució a càrrec de Grigori Perelman el 2003, la seva demostració era un dels problemes de topologia no resolts. Considerat el més important d'aquesta branca de les matemàtiques, és un dels set problemes del Premi del mil·lenni de l'Institut de matemàtiques Clay.

Perdó per l'empanada mental transitòria que us deu haver provocat la lectura del text anterior, de fet, és una excusa per parlar de la figura d'un matemàtic extraordinari, el rus Grigori Perelman.

Dios puede que no juegue a los dados con el universo, pero algo extraño está pasando con los números primos. - Paul Erdos

Grigori Perelman, el més gran geni viu de les matemàtiques, l'home que va resoldre, ell solet, un dels set Problemes del Mil·lenni (la conjectura de Poincaré) va reiterar irrevocablement el seu rebuig a rebre el premi d'un milió de dòlars atorgat per l'Institut Clay de Matemàtiques per haver resolt la 'conjectura de Poincaré'. A aquest enigma, que havia ocupat el pensament de molts aficionats i científics des de 1904, li deu la seva fama en el món el científic.

La resposta que va idear i va donar a conèixer el passat març va aparèixer exposada a la pàgina web del prestigiós organisme nord-americà fundador dels set premis que corresponen als anomenats 'problemes del mil·lenni'. El guardó quedarà sense amo en aquest cas.

Aquest divendres Perelman va explicar la seva postura de forma exhaustiva, encara que breu, a l'agència d'informació russa Interfax: "Sap vostè, jo tenia prou motius a favor i en contra. Per això he trigat tant a l'hora de decidir "." Per dir-ho en poques paraules, la raó principal és la meva discrepància amb la comunitat matemàtica organitzada. No m'agraden les seves decisions, considero que són injustes. Crec que el matemàtic nord-americà Richard Hamilton ha fet una contribució tan important com la meva a la resolució d'aquest problema ".

El genial matemàtic rus ja va rebutjar, el 2006, recollir la Medalla Fields, un reconeixement considerat el Nobel de les Matemàtiques i dotat amb 10.000 dòlars. Aquella edició dels Fields es va celebrar a Madrid i els premis van ser lliurats pel mateix rei Joan Carles. Perelman va assegurar llavors no estar interessat ni en el guardó ni en els diners.

I el març passat, quan l'Institut Clay va decidir adjudicar el premi d'un milió de dòlars per el seu èxit, el que ara ha rebutjat, Grigori Perelman es va limitar a dir als periodistes, a través de la porta tancada del seu diminut apartament de Sant Petersburg, on viu amb la seva mare, que "ho té tot i no necessita diners", lo qual, segons els seus propis veïns, està molt lluny de ser cert, ja que Perelman viu pràcticament en la misèria, de la petita pensió de la seva mare i del que guanya donant classes particulars de matemàtiques. El Premi del Mil·lenni instituït per la Fundació Clay es va convertir, d'aquesta manera, en el segon guardó a la resolució de la conjectura de Poincaré que rebutja Perelman.

Va ser l'any 2000 quan la prestigiosa institució nord-americana va decidir premiar amb un milió de dòlars a qui aconseguissin resoldre els set grans problemes matemàtics als quals s'enfronten els científics. I premiar amb un milió de dòlars cada un. Dels set, només un, la conjectura de Poincaré, ha estat resolt. I l'home que l'ha aconseguit ha rebutjat fins ara el premi.

Mentrestant, Perelman, que assegura haver-se retirat de les matemàtiques per a no esdevenir un "mico de fira", estaria, segons David, un dels seus millors amics, treballant durament en un altre desafiament, la demostració matemàtica de l'existència de Déu."Som amics des de petits-assegura David a Pravda-i ell és un home profundament ascètic i espiritual. El seu apartament està profusament decorat amb icones. Ell porta barba i grans crucifixos, i té sempre un rosari a la butxaca. Resa cada nit i està convençut d'haver aconseguit provar l'existència de Déu "Si realment ha fet tal cosa, i la publica a internet (com va fer amb la conjectura de Poincaré, una qüestió que portava 109 anys oberta), caldrà anar pensant en nous premis per a aquest asceta esquerp i de ment privilegiada. Qui sap, potser si això succeeix comenci a deixar-se veure i abandoni d'una vegada el seu retir i el seu silenci. Per cert, ja ha aconseguit demostrar l'existencia matemàtica de Déu.

Qualsevol que hagi llegit la vida del matemàtic hongarés Paul Erdös, "l'home que només s'estimava els números" entendrá la postura i manera d'entendre la vida de Grigori Perelman. Els matemàtics genials, obssessius com ells, són una raça a part. Deia Erdos que quan un matemàtic no tenia prou imaginació sempre es podia dedicar a escriure poesia o jugar escacs, considerant que el matemàtic tenia el màxim estat de consciencia de la capacitat d'imaginar i crear d'una persona mitjançant els números.

Val la pena llegir el llibre sobre la vida de Paul Erdos, molt la pena, i també l'entrevista que Eduardo Sáenz de Cabezón ha concedit a quo, sota el títol de les Matemátiques  i Déu.

ON VAN ANAR ELS LLOCS DE TREBALL? 14.3.21

💭De la fàbrica a l'hotel per acabar en una furgoneta. El turisme va absorbir l'ocupació menys qualificada de la vella indústria. Ara es dediquen a repartir. - Ramon Aymerich.

Diuen que als anys seixanta Terrassa i Sabadell tenien la vitalitat de l’actual Bangalore. Eren ciutats pensades per treballar, eixams d’empreses on les màquines funcionaven sense interrupció. Hi passejaves de nit i no deixaves de sentir mai el soroll que feien els telers. Pràcticament no hi havia atur. La gent tenia una, dues, tres feines. O s’afartava de fer hores extres. Molts s’acomiadaven de les grans empreses per crear-ne d’altres de més petites...

És una descripció idealitzada, esclar. Hi havia plena ocupació i es fabricava a tot gas perquè aquesta era una economia tancada, un mercat protegit. En un món de consum incipient. Es vivia en dictadura. Però aquella feina donava sentit a la vida de les persones: hi havia una convicció generalitzada que la fàbrica era un camí que portava a la classe mitjana. Per a tu o per als teus fills. Als anys setanta tot aquell món es va ensorrar. La profunda crisi del sector tèxtil va ser el preludi de la posterior desindustrialització. Malgrat que seria més correcte parlar de la desaparició de la manufactura industrial a tot Occident. D’un subsector de la indústria que durant dècades va ser la font de creació d’ocupació més important per a les persones amb menys formació.

Occident va externalitzar la producció industrial a Àsia. La va subcontractar. Va ser una decisió econòmicament racional. Els xinesos fabricaven les mateixes coses amb menys costos. Hi va haver gent que va fer molts diners amb allò. Sobretot els accionistes de les indústries. Molts productes de consum es van abaratir. Va ser l’edat d’or del “ Tot a cent”, la consagració del baix cost. Però la creació d’ocupació es va as­secar. I una nova activitat, el turisme, va ocupar a poc a poc l’espai que estava deixant la manufactura. Primer de manera estacional, a la costa, entre els mesos de maig i octubre. Després tot l’any, quan la gent va trobar un nou sentit a viatjar. Primer els va motivar prendre el sol a la platja. Més tard, també visitar ciutats i museus. Viatjaven més vegades a més llocs. Les ciutats, Barcelona entre les que més, van descobrir que el tu­risme podia ser un model de creixement alternatiu a la pèrdua de potència industrial.

Els anys previs a la pandèmia, el turisme (l’hostaleria, la restauració, el transport de persones) donava feina a Barcelona a 150.000 persones. A 419.000 a Catalunya. Més de 2,6 milions a Espanya. Això sense comptar l’ ocupació induïda en altres activitats. A diferència de la indústria, el turisme sempre s’havia comportat de manera salvatge, escapant-se de tots els controls. Als pobles de la costa va trencarles jerarquies tradicionals. Les va posar de cap per avall. A les grans ciutats va succionar la riquesa obtinguda en altres activitats. Tot va anar als hotels i els comerços. El turisme també va desbordar l’administració. L’arribada de les plataformes digitals com Airbnb va acabar confonent tothom. Quanta gent llogava pisos als visitants? Quants visitants cabien en cada pis?

La feina del turisme és bona perquè no deslocalitza. Tret que les autoritats facin molt malament les coses, difícilment se’n va. El problema és que tampoc no es paga bé. El salari mitjà de l’hostaleria a Barcelona el 2019 era de 17.639 euros, un 40% per sota de la mitjana. Lluny dels 40.353 euros de la indústria. Per sota dels 20.788 euros que paga el comerç. Com que és una activitat tan intensiva en mà d’obra, li costa molt innovar. Ningú no diu que hagi de continuar sent així. Sempre som a temps de rectificar.

El turisme ha estat els últims trenta anys la principal font d’ ocupació per a les persones menys qualificades. Si el turisme desaparegués de cop i volta, què carai en faríem, de tota aquesta gent?

No hi ha respostes. Però sí que ens podem imaginar una hipòtesi més versemblant: el turisme torna, però tarda anys a recuperar el pes que va tenir abans del virus en un mercat encara més competitiu. Com es cobreix aquest buit?. Per tenir-ne algunes pistes, la pandèmia pot haver actuat com una finestra al futur. “Aquest desembre he vist molts cambrers repartint per a Amazon”, explicava un observador de Lloret de Mar. “Els meus germans han pujat fins a Barcelona a treballar a les cuines...”, deia un altre testimoni a Salou. Repartir és una activitat que ha augmentat. Segurament perquè l’avorriment d’estar tancats ens ha ensenyat a “clicar” amb més rapidesa al mòbil per comprar. Cuinar és una altra activitat amb futur. En hores punta i molt de pressa (els plats han d’estar a punt en sis o set minuts) per servir les comandes que s’encarreguen a Glovo o Deliveroo. Cuinar al que en diuen dark kitchens , cuines fosques; mai una denominació havia estat tan encertada. Per a les cambreres de pis (les dones que netegen les habitacions dels hotels) l’alternativa durant la pandèmia ha estat encara més precària: feina per hores, dispersa, en hospitals, escoles, domicilis particulars...

El turisme va ser difícil de domar. La pandèmia va arribar quan es començaven a reconèixer alguns excessos i hi havia consens sobre la necessitat de garantir feines decents. L’economia a mida (la gig economy) serà tant o més difícil de gestionar. Ha nascut més precària i més informal. Els seus creadors es van imaginar un món feliç en què havien de tenir tots els avantatges de ser patró però cap de les obligacions que això implica. Aquesta setmana patronal i sindicats han tancat el primer acord que reconeix el paper d’assalariats dels repartidors, així com accedir als algoritmes que determinen el que paguen i en quines condicions... A poc a poc.