A LA RECERCA DE LA IDENTITAT PERDUDA


Hom "per se" no sol donar importància a gairebé res, i la cosa ja ve de vell o millor dit de quan era jove, deu ser una qüestió genètica. Ho dic seriosament, entenc que la temporadeta que passem per ací baix poc hi ha a fer i no cal encaboriar-se gaire. Reconec però que em va costar d'entendre que pensava així, em semblava una postura, com els proverbis orientals, massa cínica per assumir-la com a meva. Més és el que hi ha, i pensar el contrari és entrar en una comtessa de la que no en pots sortir mai guanyador. De fet, naixem i morim cada dia i la resta es pur atzar que no controlem.
De la mateixa manera, em va costa molt d'entendre, d'adonar-me'n que no era rar o diferent. Simplement, em costava acceptar que era un artista amb tot el que comporta a diferents nivells, i té el seu què, perquè realment hom s'adona que és diferent de la majoria, ni millor ni pitjor, simplement diferent. I el fet de ser, de considerar-se, d'exercir d'artista, no és més que una manera de sortir de l'armari gens fàcil. Ser artista no té res a veure en ser un "bon artista", de la mateixa manera que vaig amb bicicleta i no sóc ben bé ciclista en el sentit competitiu de la paraula. però hi vaig, al meu ritme, i com en l'art, en el fons la filosofia és la mateixa: ser-hi, estar, treballar amb tota l'honestedat que sia possible.
El mateix em va passar amb la poesia, dit curt i ras, aixó de la poesia per a mi fa uns anys, eren "cursilades", fins que vaig llegir Pessoa primer i Vinyoli, Rimbaud i Baudelaire després. Se'm va aparèixer la llum com a Sant Pau i vaig caure del cavall de la ignorància. Qui m'ho havia de dir? És el que hi ha, la vida és aixó, un llarg aprenentatge per arribar al no res o com a molt al gairebé creatiu.
.
"Perquè un home pagui el seu rescat, disposa de dos camps, bona terra que demana ser llaurada i esbancada i fer servir com a arada la raó".
.
Ho deia Baudelaire que no tenia clar si era escriptor o poeta, potser perquè dubtava d'ell mateix i simplement feia el que li demanava la seva pròpia capacitat que no havia escollit, si més no li havia estat atorgada, ves a saber per qui o perquè. No som el que som, ni el que volem ser, sinó el que ens ha estat programat ser, negar-se a acceptar-ho és un error i, sovint una gran pèrdua de temps a la recerca de la identitat perduda."
.
Comparteix:  

Comentaris

  1. Cuantos palos has tocado,cuantos oficios...Poliédrico.Es curioso,pero no eres único en esa personalidad amplía,que es común en blogs y otras utilidades por internet.Preguntas,que se les hacen,por curiosidad:¿Eres pintor?.¿Poeta?....No,no...Te responden.El hecho,de qué pregunten,es reconocimiento.
    Ayer disfruté con el partido,Bayer-PSG,algo que no me suele ocurrir con los partidos del Barça con su forma de interpretar el fútbol,andando.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La Colau,tiene más de dos dedos de cerebro,por TV3,intenta convencer a la Generalitat de que en las tomas de decisiones ante el covid,se considere a Barcelona unida a su Área Metropolitana.

      Suprimeix
    2. He tocado más palos que los que hay en el flamenco. Lo que sucede es que todos los he tocado a medias, sin destacar en ninguno, pero bueno, la mediocridad también puede llegar a ser un arte.

      Suprimeix
  2. Colau no andan desencaminada, su petición tiene toda la lógica, Barcelona y su área Metropolitana es un ente conjunto, o como diria Joahann Cruifjj, este es todo uno.

    Salut

    ResponSuprimeix
  3. No te importe lo que digan los demás si tu conciencia no te acusa.
    Y tararí
    Bon día
    salut

    ResponSuprimeix
  4. Ara m'ha vingut al cap el llibre d'Oriol Mitjà, amb el que es justifica al llarg del mateix, la seva consciencia el deu acusar molt y el seu ego augmenta exponecialment fins l'infinit i més enllà.

    Salut

    ResponSuprimeix
  5. Correcte, és aixó, la conciencia, la suma de la teva llibertat i la teva responsabilitat. Sino acusa, tranquil, estás net i pulit.
    Salut

    ResponSuprimeix

Publica un comentari