"El meu pare deia que Catalunya sempre ha estat en mans d'un grapat de famílies. Ells manaven abans del franquisme, van manar durant el franquisme, manen després del franquisme i manaran quan tu i jo estiguem morts i enterrats... Els diners són una cosa màgica, una cosa immortal i transcendent. Els diners són l'hòstia. És una cosa molt més forta que el poder, perquè el poder depèn d'ell, i a més sobreviu a tot, començant pels canvis de poder". 

Més que una declaració de principis d'un dels protagonistes de la novel·la 'Independència', aquestes línies reflecteixen la mirada desinhibida del seu autor a través de la veu d'altres. Una necessitat que redueix la realitat actual de Catalunya fins deixar-la en la seva mínima expressió, que, alhora, suposa la seva màxima paradoxa.

Cercas està obssessionat amb Catalunya i se li nota, no sé si s'ha adonat que el que ell aplica a Catalunya és aplicable a qualsevol País. Qui ha ostentat el poder a Madrid?, abans, durant el franquisme i després, o al País Basc?, o a Galícia?, on passa exactament el mateix, fins i tot amb cognoms concrets a cada contrada que es van repetint generació rere generació. Però Cercas, per boca del seu personatge aboca la seva malaltissa obssessió només vers Catalunya, i aixó d'entrada ja el desqualifica per la seva manca d'objectivitat. Una obssessió que és demostra en el fet d'utilitzar un mosso d'esquadra com a protagonista de les seves últimes novel·les, i en posar el provocador títol d'INDEPENDÈNCIA a la seva última novel·la. Què és però, ¿una provocació? o ¿una rebequeria?. Em quedaria amb la segona opció..., una rebequeria de qualitat, compte, que una cosa no treu a l'altra.  Cercas pateix una variant inversa de la síndrome de Xenius, un cas rar, cert, però un cas real, un cas com un cabàs.