"El meu pare deia que Catalunya sempre ha estat en mans d'un grapat de famílies. Ells manaven abans del franquisme, van manar durant el franquisme, manen després del franquisme i manaran quan tu i jo estiguem morts i enterrats... Els diners són una cosa màgica, una cosa immortal i transcendent. Els diners són l'hòstia. És una cosa molt més forta que el poder, perquè el poder depèn d'ell, i a més sobreviu a tot, començant pels canvis de poder".
Més que una declaració de principis d'un dels protagonistes de la novel·la 'Independència', aquestes línies reflecteixen la mirada desinhibida del seu autor a través de la veu d'altres. Una necessitat que redueix la realitat actual de Catalunya fins deixar-la en la seva mínima expressió, que, alhora, suposa la seva màxima paradoxa.
Cercas està obssessionat amb Catalunya i se li nota, no sé si s'ha adonat que el que ell aplica a Catalunya és aplicable a qualsevol País. Qui ha ostentat el poder a Madrid?, abans, durant el franquisme i després, o al País Basc?, o a Galícia?, on passa exactament el mateix, fins i tot amb cognoms concrets a cada contrada que es van repetint generació rere generació. Però Cercas, per boca del seu personatge aboca la seva malaltissa obssessió només vers Catalunya, i aixó d'entrada ja el desqualifica per la seva manca d'objectivitat. Una obssessió que és demostra en el fet d'utilitzar un mosso d'esquadra com a protagonista de les seves últimes novel·les, i en posar el provocador títol d'INDEPENDÈNCIA a la seva última novel·la. Què és però, ¿una provocació? o ¿una rebequeria?. Em quedaria amb la segona opció..., una rebequeria de qualitat, compte, que una cosa no treu a l'altra. Cercas pateix una variant inversa de la síndrome de Xenius, un cas rar, cert, però un cas real, un cas com un cabàs.
No hay autonomía que se salve, ni gobierno central, ni monarquías...
Ahora nos sale la Ayuso con su trapo de siete estrellas, ha visto el filón.
Ja, pero per Cercas aquestes coses només passen a Catalunya. A més, erra amb aixó de que a Catalunya manen les mateixes families de sempre, no és cert, una mostra de la seva ignorancia de la realitat del país. Es limita a tirar de tòpic.
Los que conocía,de pequeño y joven,que mandaran en Córdoba,eran cortijeros y bodegueros.Afiliados,todos,a Falange o al Movimiento,que era más o menos lo mismo.Todos barridos actualmente,porque los cortijos han desaparecido(no son rentables y se ven las ruinas,aún).Las bodegas en manos de empresas,por lo mismo. Cuando llegué a Barcelona,años sesenta,igual,en este caso dueños de empresas,ya desaparecidas por el avance tecnológico.En este caso simpatisantes de la realidad política del momento,hasta el Barça concedia medalla al Generalísimo.
Tanto en Córdoba,como en Barcelona he estudiado con hijos de ese sistema.Ahora los descendientes,unos han estudiado,hecho oposiciones y otros pues no,así es la vida
Me refiero que el poder tanto social,como económico, no se hereda.Se ha de conseguir.Suele coincidir cambios,en las crisis,después de esta muchas manos fuertes quedarán tocadas.
Conclusión:no estoy de acuerdo,ni que la independencia en Cataluña,es cosa de unas familias fuertes;ni que siempre mandan las mismas familias en cualquier parte.Será mi experiencia,vivida.Lo que si ,es que en un momento(en el tiempo),una familia ha representado un gran poder a veces excesivo y perjudicial.
Es tu experiencia y la realidad actual no solo en Catalunya.
Cercas és un cas curiós i paradigmàtic del qual ja n'hen tingut molts exemples, una mena de la síndrome Boadella amb aspiracions. Aquí se li va fer molt la gara-gara amb allò dels Soldados de Salamina, que, pel meu gust, és un rotllo. I després no sé si li ha semblat que no li feien prou cas que ha anat caient en aquesta deriva rareta, si escrigués millor i fos un Marsé se li podria perdonar, prò res de res.
De tota manera la seva deriva des que era un noiet simpàtic, professor d'institut i escriptor lloat, fins a l'actualitat, em preocupa. Aquestes persones donen peixet a molts prejudicis i ressentiments, atiats per la ignorància històrica.
És com dic un cas invers de la síndrome de Xenius, en comptes d'anar de Catalunya a Madrid com Boadella, de Azúa, Loquillo , Fedeguico i altres especímens, Cercas ha anat d'Extremadura a Catalunya.
Salut
En el mon català sempre, de tant en tant, hi ha algú que s'emprenya i se'n va a Madrid, és un clàssic. Si a Cercas li fessin una mica la gara-gara per les espanyes potser també guillaria, de tota manera comparar Xènius amb la resta, més enllà de l'anècdota, potser no cal, no tenen la mateixa categoria ni de bon tros. També recordo el cas de l'avui oblidat Amando de Miguel.
La síndrome de Xenius a la que em vinc a referir no té res amb Eugeni D'ors, ve d'aquí...
https://blocfpr.blogspot.com/2016/03/la-sindrome-de-xenius.html
ja, pero l inspirador és ell
ja, pero l inspirador és ell
No ho sé, li hauria de preguntar a Toni Montana que es el pare de la criatura.
Pues Cercas parece que ha dado en el clavo, solo hay que ver las críticas que recibe. Haya dado en el clavo o no, tiene derecho de decir lo que le de la gana y a escribir lo que quiera con su dinero y su ingenio, que es más que lo que hacen algunos, defender lo contrario con el dinero de otros, pienso yo.
Es sorprendente como cuando se critica una cosa de Cataluña, algunos parece que quieren ver un ataque a Cataluña, y no lo es, solo se mete con determinados personajes y situaciones. Si yo digo que Rufian es un gilipollas, Puigdemont un payaso y Junqueras un curilla manipulador no me meto con Cataluña me meto con estos personajillos, si digo que Sanchez es un mentiroso (esto no es mentir, sino referir), un ególatra y mala persona, no me meto con España. Hay que diferenciar, creo yo.
Un saludo
Cercas ya llevaba tiempo buscando este desencuentro, le conviene para sus intereses, No olvides que los extremeños se tocan yu Cercas es extremeño.
Aquellos que encuentran solo defectos a una "región" no les entiendo. Evidentemente pueden decir lo que quieran pero no les enaltece.
Si Cataluña no les gusta no tienen porque decirlo una y otra vez. No beneficia ni a Cataluña ni a ninguna otra comunidad autónoma. Sencillamente porque en "todas partes se cuecen habas". Cercas se hace pesado, a mi juicio.
Anna Babra
Cercas juga al joc que li convé e interessa, no sé d'on ve el seu ressentiment, pero en té i molt.