LA INDEPENDÈNCIA DE CERCAS



"El meu pare deia que Catalunya sempre ha estat en mans d'un grapat de famílies. Ells manaven abans del franquisme, van manar durant el franquisme, manen després del franquisme i manaran quan tu i jo estiguem morts i enterrats... Els diners són una cosa màgica, una cosa immortal i transcendent. Els diners són l'hòstia. És una cosa molt més forta que el poder, perquè el poder depèn d'ell, i a més sobreviu a tot, començant pels canvis de poder". 

Més que una declaració de principis d'un dels protagonistes de la novel·la 'Independència', aquestes línies reflecteixen la mirada desinhibida del seu autor a través de la veu d'altres. Una necessitat que redueix la realitat actual de Catalunya fins deixar-la en la seva mínima expressió, que, alhora, suposa la seva màxima paradoxa.

Cercas està obssessionat amb Catalunya i se li nota, no sé si s'ha adonat que el que ell aplica a Catalunya és aplicable a qualsevol País. Qui ha ostentat el poder a Madrid?, abans, durant el franquisme i després, o al País Basc?, o a Galícia?, on passa exactament el mateix, fins i tot amb cognoms concrets a cada contrada que es van repetint generació rere generació. Però Cercas, per boca del seu personatge aboca la seva malaltissa obssessió només vers Catalunya, i aixó d'entrada ja el desqualifica per la seva manca d'objectivitat. Una obssessió que és demostra en el fet d'utilitzar un mosso d'esquadra com a protagonista de les seves últimes novel·les, i en posar el provocador títol d'INDEPENDÈNCIA a la seva última novel·la. Què és però, ¿una provocació? o ¿una rebequeria?. Em quedaria amb la segona opció..., una rebequeria de qualitat, compte, que una cosa no treu a l'altra.  Cercas pateix una variant inversa de la síndrome de Xenius, un cas rar, cert, però un cas real, un cas com un cabàs. 

16 Comentaris

Més recent Anterior