Avui a la tarda sobre les quatre he sortit amb la bicicleta, la mascareta la portava dins la cistella del davant, i clar, en arribar a la rotonda de la carretera de Barcelona una ventada ha fet que sortís volant i ja no l'he pogut recuperar. Crec que no és obligatori dur-la posasa si vas amb la bici, però jo la porto sempre, per si m'haig d'aturar a algún lloc. He fet la resta del recorregut sense mascareta i tot i saber que no és necessària en la situació en que em movia dins zones periurbanes, em sentia culpable, més culpable que lliure.

"Quan es posa verd el semàfor algú travessa el carrer i capta la teva atenció. És diferent. Trigues uns segons a reaccionar: no, no és el seu pentinat ni la seva roba, sinó el rostre. El mostra completament, amb el nas i la boca al descobert. T’estremeix la seva singularitat: sembla un ésser humà complet; disposat que ningú no li robi el privilegi de sentir el sol de primavera sobre les galtes. La indignació brolla llavors com un mandat. Podria ser asmàtic, et dius, però aquell ésser humà respira aire mentre tu continues emboçada, ofegant-te en el teu propi alè. Actives la set de justícia i penses que caldria cridar-li l’atenció. Que hauria de prendre exemple de la hiperresponsabilitat d’Aznar, que fins i tot per declarar des de casa en el judici a Bárcenas es va col·locar la mascareta, no fos cas que pogués encomanar virtualment.

Existeix també una altra modalitat de díscol, el que només es cobreix la boca, amb el nas reflotant sobre el polipropilè. Rebufen, imagines un morro. El seu desafiament a mitges, portant malament la mascareta, produeix més aprensió que si anessin amb la bragueta oberta. Però els més vistosos són els legalistes, que ocupen les terrasses sobre les voreres i riuen i criden a un pam teu a cara descoberta. Asseguts en un bar tenen carta blanca, mentre que a peu dret s’han d’emmascarar. L’alegria madrilenya als bars és el dia. Les uvis remuntant pneumònies bilaterals, la nit.

Torna a xocar el desacord entre la llibertat individual i la responsabilitat social. Els insubmisos i/o negacionistes es rebel·len contra els sistemes de regles –protocols no sempre infal·libles, és cert– que ordenen el comportament col·lectiu a la recerca del bé comú. Se senten marionetes humiliades i anteposen la seva llibertat personal a totes les altres coses. Rousseau afirmava que amb l’acceptació del contracte social perdem llibertat natural però guanyem en llibertat civil, que és sobretot moral i “fa a l’ésser humà veritablement amo de si mateix”. La desobediència és sexi, bé ho sé, però resulta del tot immoral quan hi continua havent tantes vides a la vora del col·lapse". - Joana Bonet - lavanguardia.cat