LA PURGA 7.4.21

 

Jaume Alonso-Cuevillas ha passat per la Mesa del Parlament com una exhalació. Fa tres setmanes va ser elegit com a secretari segon de la Mesa. I aquest cap de setmana va ser purgat i apartat de la Mesa pel seu partit. Obert defensor temps enrere d’una política bel·ligerant de la Mesa, Cuevillas va optar per la moderació –i el seny– quan s’hi va integrar. Abans del primer debat d’investidura, es va negar a concedir el vot delegat a l’exconseller Lluís Puig, resident a Bèlgica, per evitar-se així possibles conseqüències judicials. I divendres passat va passar de la pràctica a la teoria a l’afirmar que no tenia sentit que la Mesa tramités propostes contra la monarquia o per l’autodeterminació, ignorant la posició del Constitucional. “Hem de deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?”, es va preguntar sense embuts. Després va rectificar i ha matissat alló de la bestiesa, però la reacció del seu partit va ser fulminant. Va acordar privar-lo del seu lloc a la Mesa i donar-l’hi a Aurora Madaula. Laura Borràs, candidata de Junts el 14- F i ara presidenta del Parlament, no sembla disposada a que cap dels càrrecs de confiança exhibeixi d’ara endavant criteri propi. Sobretot si no coincideix amb la línia de desobediència i enfrontament elegida pel seu partit, millor dit, elegida per Puigdemont.

Els ensenyaments d’aquest episodi estan clars. El primer es presenta en format d’avís als navegants, per dir-los que a Junts no es toleren dissensions estratègiques. Ja fa temps que l’expresident Puigdemont, líder de Junts, va apostar per la confrontació amb l'Estat. Laura Borràs el secunda, ardorosa, en aquesta línia. És cert que això són decisions internes del partit, sobre les quals potser hi hauria poc a dir. Tanmateix, el segon ensenyament que cal extreure d’aquest episodi ve a confirmar el desig de Junts d’utilitzar la Mesa del Parlament com a instrument de combat contra l'Estat. Malgrat que els efectes d’aquesta política porten costos per als qui la impulsen, com bé saben anteriors membres de la Mesa. I malgrat que la funció de la Mesa, com a òrgan de presidència del Parlament, no és aquesta: la primera obligació de la Cambra, que representa la voluntat política del total dels catalans, és atendre els interessos col·lectius de tots ells, sense exclusió. Una mesa que amb l'absència de Jaume Alonso-Cuevillas no tindrà cap lletrat entre els seus components.

Aquesta manera de procedir pot tenir també efectes sobre la demorada formació del Govern. Durant setmanes, l’opció ineludible semblava una nova coalició entre Junts i ERC. Però ahir s’estudiava un possible suport a la investidura d'Aragonès per part de Junts, quedant aquests fora de l'Executiu, i deixant-lo en minoria als republicans. Així ho han suggerit Jordi Sànchez, secretari general de Junts, i la mateixa Borràs. És aviat per afirmar que el guió de la investidura està variant. Però sigui quin sigui el desenllaç d’aquesta llarga escenificació, insistirem en el fet que enrocar-se en disputes de partit quan tot el país necessita ara un Govern centrat en reptes peremptoris és una mala idea, que tard o d’hora passarà factura als seus defensors, però els antics socis de Govern, com viuen al seu Matrix particular, ni tan sols en són conscients. A més, a Laura Borràs com a representant de 'la voz de su amo', o extensió oral de Waterloo, se l'hi enfot tot, sap que serà encausada per corrupció abans no acabi la legislatura, tindrà doncs el seu martirologi particular, que tant necessiten els processistes de debò, uns processistes més tòxics i nocius que mai.

REORIENTACIÓ IDEOLÒGICA 7.4.21

Cada vegada que un tribunal tomba règims de llibertat de presos independentistes, parla de conceptes com ara «progressió», «interiorització», «reorientació», i això té un nom - Josep Maria Fonalleras

Quan algú comet un delicte, tipificat al Codi Penal (o quan el tribunal considera que l’ha comès), la legislació preveu que el reu ingressi a la presó per pagar el mal que ha fet. La privació de llibertat és el pagament directe, en efectiu, amb el propi cos, de qui ha comès el delicte. Després, el sistema penitenciari preveu no pas la simple reacció institucional, admesa i requerida per la societat, sinó també la superació de les causes que van provocar l'acció criminal: les personals, les socials, les econòmiques, les psicològiques. Rehabilitar un presoner és procurar que s’insereixi de nou en el teixit social i evitar, alhora, crims futurs, sense exigir garanties a les seves creences. Tot això és correcte i s’entén, des que les presons van deixar de ser irats mecanismes d’humiliació, en la perspectiva dels delictes comuns.

Però ¿i els polítics? En aquest cas, la rehabilitació implica vacunació intel·lectual, lobotomia ideològica, renúncies ètiques. Cada vegada que un tribunal tomba règims de llibertat (¡de semillibertat!) de presos independentistes parla de conceptes com ara «progressió», «interiorització», «reorientació». I això, per desgràcia, té un nom. Em remet al parraf final de 1984 d'Orwell, quan Winston és rendeix ideologicament, i abjura del seu pensament, per fi s'ha reorientat políticament, per fi s'rehabilitat... 

...La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell....Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat molts anys d'aprendre quin tipus de somriure s'amagava darrere aquesta cara amable, en qui no confiaba.¡Quin malentès tan cruel i innecessari!. ¡Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra li van rajar a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre si mateix. Estimava el Gran Germà ".        

... i mentrestant, la Coronela Tibalta purga al dissident. Visc a Catalunya.

DEMOCRÀCIA I VACUNES 6.4.21

 

Ens aniria millor si féssim examen de consciència i reconeguéssim que el model liberal que permet que deu països acaparin el 75% de les dosis disponibles és injust - Jorge Dezcallar - elperiodico.cat

Que Pablo Iglesias hagi deixat el govern és una bona notícia que ha permès a Isabel Díaz Ayuso dir amb ironia que «Espanya em deu una»,perquè segons la meva opinió la vicepresidència li venia massa gran, perquè mai va entendre el que era un govern de coalició, perquè no és possible repicar i anar a la processó, i perquè el seu fort és més l’agitació de carrer i un univers binari de bons i dolents en què el seu propi grup conviu amb la que anomena «la dreta criminal a Madrid». Si sabés el que és una democràcia no diria aquestes tonteries, com l’anterior de comparar la fuga esmorteïda de Puigdemont amb el calvari dels exiliats de la Segona República. Tampoc estic segur que Isabel Díaz Ayuso tingui les idees gaire clares quan contraposa socialisme (i després comunisme) a llibertat, com si a Espanya fóssim entre reixes des que Mariano Rajoy va ser defenestrat.

Tenim un problema seriós amb els polítics que hem elegit, però aquests dos em semblen particularment perillosos perquè s’animen en l’enfrontament i fins i tot sembla que el necessiten, quan l’essència de la democràcia és la capacitat de negociar i arribar a acords amb els que pensen diferent, sempre que acceptin unes regles mínimes de joc net i no es proposin ensorrar la casa comuna que és la Constitució. Iglesias i Díaz Ayuso semblen disfrutar al reviure a Madrid la baralla fratricida i goyesca, a bastonades, entre les dues Espanyes, ells que van néixer quan Franco es moria i que per tant ignoren els sacrificis que es van haver de fer per arribar on som ara.

A Catalunya les coses no van millor quan els polítics que representen la meitat de la població estan a matadegolla abans de formar un altre govern inoperant, mentre ignoren olímpicament els drets de l’altra meitat de catalans que no volen la independència. La imatge d’Espanya i la mateixa democràcia pateixen amb aquests comportaments, igual que ho fan quan Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Pablo Echenique ataquen la premsa, com denuncia l’informe que acaba de publicar el Departament d’Estat nord-americà sobre els drets humans al món. El Hudson Institute afirma que la democràcia perd terreny. Al seu informe d’aquest any afirma que el 75% de la humanitat viu en països on la democràcia disminueix i que el 38% ho fa a 54 països considerats com «no lliures», amb el drama que això representa per a qui són súbdits i no ciutadans.

Avui menys del 20% de la població mundial viu en països lliures i el pitjor és que la tendència és negativa perquè els autoritarismes estan de moda, com demostren els casos de Bolsonaro, Erdogan, Orban i tants altres que utilitzen els ressorts democràtics per després buidar-los de contingut, i que compten amb importants valedors a Rússia i a la Xina, que propugnen un model de governança autoritari i alternatiu al de la democràcia liberal que ha regit el món després de la derrota dels feixismes i l’enfonsament del comunisme. Xi i Putin també aprofiten la pandèmia per fer propaganda regalant vacunes als països del Tercer Món, mentre els occidentals pugnem entre nosaltres per acaparar-les, en un exemple molt poc edificant. Critiquem amb raó els models autoritaris i repressius de Rússia, la Xina i tants altres llocs, però ens aniria millor si també féssim examen de consciència i reconeguéssim que el model liberal que propugnem és injust, ja que permet que deu països acaparin el 75% de les vacunes disponibles al mercat, mentre que 130 més que representen 2.500 milions d’éssers humans no en disposen. És injust i també miop, ja que d’aquesta pandèmia o en sortim tots junts o no ho farem perquè per molt que nosaltres ens vacunem ens continuaran arribant mutacions del virus des dels països no immunitzats. Hauríem de ser capaços de trobar la manera de compartir vacunes i les fórmules per fabricar-les en benefici de tots perquè el virus no entén de fronteres o passaports. Per això, i tot i que la idea de Biden d’organitzar una Cimera sobre la Democràcia és bona, seria més eficaç si a més la fonamentem en la justícia i la solidaritat.

I per acabar, els ciutadans que estem dins la franja d'edat que va dels 66 als 79 anys estem en uns llimbs, i som els últims de la fila, no sortim enlloc a l'hora de parlar de vacunar, que si majors de 80, que si de 60 a 65, que si Astrazeneca o Pfizer, o ara la de Johso&Johnson. Gosaria afirmar que els d'aquesta franja som també part del tercer món a l'hora de vacunar-nos. Com si no fossim edat de risc...

LLIURES LLIBERTICIDES 5.4.21

 

Avui a la tarda sobre les quatre he sortit amb la bicicleta, la mascareta la portava dins la cistella del davant, i clar, en arribar a la rotonda de la carretera de Barcelona una ventada ha fet que sortís volant i ja no l'he pogut recuperar. Crec que no és obligatori dur-la posasa si vas amb la bici, però jo la porto sempre, per si m'haig d'aturar a algún lloc. He fet la resta del recorregut sense mascareta i tot i saber que no és necessària en la situació en que em movia dins zones periurbanes, em sentia culpable, més culpable que lliure.

"Quan es posa verd el semàfor algú travessa el carrer i capta la teva atenció. És diferent. Trigues uns segons a reaccionar: no, no és el seu pentinat ni la seva roba, sinó el rostre. El mostra completament, amb el nas i la boca al descobert. T’estremeix la seva singularitat: sembla un ésser humà complet; disposat que ningú no li robi el privilegi de sentir el sol de primavera sobre les galtes. La indignació brolla llavors com un mandat. Podria ser asmàtic, et dius, però aquell ésser humà respira aire mentre tu continues emboçada, ofegant-te en el teu propi alè. Actives la set de justícia i penses que caldria cridar-li l’atenció. Que hauria de prendre exemple de la hiperresponsabilitat d’Aznar, que fins i tot per declarar des de casa en el judici a Bárcenas es va col·locar la mascareta, no fos cas que pogués encomanar virtualment.

Existeix també una altra modalitat de díscol, el que només es cobreix la boca, amb el nas reflotant sobre el polipropilè. Rebufen, imagines un morro. El seu desafiament a mitges, portant malament la mascareta, produeix més aprensió que si anessin amb la bragueta oberta. Però els més vistosos són els legalistes, que ocupen les terrasses sobre les voreres i riuen i criden a un pam teu a cara descoberta. Asseguts en un bar tenen carta blanca, mentre que a peu dret s’han d’emmascarar. L’alegria madrilenya als bars és el dia. Les uvis remuntant pneumònies bilaterals, la nit.

Torna a xocar el desacord entre la llibertat individual i la responsabilitat social. Els insubmisos i/o negacionistes es rebel·len contra els sistemes de regles –protocols no sempre infal·libles, és cert– que ordenen el comportament col·lectiu a la recerca del bé comú. Se senten marionetes humiliades i anteposen la seva llibertat personal a totes les altres coses. Rousseau afirmava que amb l’acceptació del contracte social perdem llibertat natural però guanyem en llibertat civil, que és sobretot moral i “fa a l’ésser humà veritablement amo de si mateix”. La desobediència és sexi, bé ho sé, però resulta del tot immoral quan hi continua havent tantes vides a la vora del col·lapse". - Joana Bonet - lavanguardia.cat

AMIGUES DEL PASSAT 5.4.21

I morir deu ser deixar d'escriure, deia Fuster. Josep Maria Espinàs ja fa un parell d'anys que ha deixat d'escriure, o almenys de publicar el seu article diari a 'el periódico'. Espinàs té 94 anys, i ja no s'en parla d'ell, no existeix. Envellir també és ser oblidat. Avui el vull recordar, rescatar-lo de l'oblit amb aquest senzill article tret del seu petit observatori.

AMIGUES DEL PASSAT

"Les agulles d’estendre roba són, per a mi, unes amigues que em porten al passat. ¿Quants anys fa que de tant en tant surto a la terrassa per ajudar a penjar en un filferro uns pantalons o una camisa? Acostuma a fer una mica d’aire i els llençols voleien. M’agrada mirar les terrassetes dels balcons que tinc al davant, on una dona apareix de tant en tant a regar uns testos i se’n torna pis endins. Sóc un antiquat que estima la lentitud, que fa possible passejar la mirada. 

A vegades penso que sóc com els gossos que ho escorcollen i remenen tot, buscant coses menudes i, amb molta sort, una trufa. Jo no busco ni trio res. Només espero descobrir petits senyals de vida."

JOSEP MARIA ESPINÀS

PETIT OBSERVATORI

ALGORITMES ESPIETES 4.4.21

El menda lerenda que no és el de la fotografía, va cercar ahir per internet cascs per la bicicleta, bé per anar en bicicleta i amb el casc al cap, atès l'actual està fet pols, i, ai las! a partir d'aquesta cerca, cada vegada que entro a alguna página web, que em surt?, publicitat de cascs per la bicicleta. Ja sé que no ens ha de sorprendre la màgia dels algoritmes espietes, pero no m'hi acabo d'acostumar.

Haig de reconèixer que els senyors de Google anuncios informen si ho preguntes, de perquè et surt un anunci determinat com en aquest cas,  i és cert, vaig accedir a la pàgina web de Sprinter, però tambè de Decathlon i Amazon i no m'ha sortit cap mena de publicitat d'elles. De totes maneres com hi ha una botiga de Decathlon a la Rambla, aniré allí a comprar el casc, segueixo sense comprar res per internet, llevat de casos desesperats.

Per cert, sortint amb la bici pots comprovar com aquest any, han tornat a sembrar la colza als camps periurbans, i prou que es veu.

HISENDA COBRA ALS ORFES DE GERMANWINGS 4.4.21

 

De l'empara a l'oblit. Les famílies de les víctimes de Germanwings no donen crèdit a la desconcertant actuació dels polítics que han passat de abrigallar i prometre'ls ajuda a deixar-los en l'oblit. "Són innombrables les visites a Madrid per explicar el nostre cas, així com cartes, correus i trucades en cinc anys, cinc anys que han acabat, de moment, amb un final totalment frustrant", es lamenta Eduardo Ruiz, expresident de l'Associació d'afectats del vol GWI9525 als Alps, pare d'un passatger mort i avi de dos orfes.

Quan el 24 de març de 2015 el pilot de la filial de Lufthansa, Germanwings, que viatjava de Barcelona a Düsseldorf, va estavellar l'avió amb 150 persones, entre passatgers i tripulació, es van organitzar nombrosos actes de suport i condol, d'acord amb la commoció que havia causat el sinistre. A les fotografies dels funerals s'identifiquen figures representatives de totes les institucions.

L'associació estima que Hisenda podria recaptar 800.000 euros dels 3 milions donats per Lufthansa. De la tragèdia, uns 82 nens, i un encara en el ventre de la seva mare, van quedar orfes d'un dels pares o de tots dos. 51 espanyols, gairebé tots catalans. Lufthansa va crear un fons per compensar econòmicament a les famílies de les víctimes que va fixar en 15 milions d'euros. "L'associació que jo presideixo ara demanar que una part fos destinada íntegrament als fills que havien perdut a un pare perquè les seves vides quedaven especialment trencades", explica Lourdes Bonet, presidenta actual dels afectats i amiga d'una de les passatgeres mortes. La companyia va acceptar. Uns 5 milions serien exclusivament per als orfes de Germanwings, en concepte d'ajudes per a l'estudi. Els altres 10 milions s'oferien a projectes que desitgessin liderar els familiars per commemorar els seus morts.

"L'associació va demanar l'exoneració tributària perquè entenia que Lufthansa donava aquests diners a les famílies que havien patit el terrible impacte d'haver perdut a un ésser estimat, amb la perspectiva, a més, que ja no aportaria ingressos a la llar", argumenta Ruiz. Per tant, no era equiparable a altres ajuts en què la contribució fiscal està, probablement, més justificada.

Els diputats de Congrés van votar al 2016 una proposició de llei que incloïa l'exoneració per al fons específic de Lufthansa, en àmplia majoria, i es va posar en marxa l'engranatge politicoadministratiu perquè així fos. Però les coses es van torçar, donant punt i final a l'empara institucional. "La moció de censura a Rajoy, la dissolució de les Corts el dia que s'havia d'aprovar la llei, la pandèmia...", fa una llista Bonet. En l'última etapa, van començar a tenir la percepció de ser una nosa. I els ministeris ja no els reben.

"Al desembre finalitzava el termini per rebre l'ajuda", explica Maribel, mare de tres fills que tenien 18, 21 i 22 anys quan va morir el seu pare. "Vam estar esperant fins a l'últim moment a veure si l'exempció arribava, però no va ser així. I els meus fills hauran de pagar en aquesta campanya de la Renda 2020 gairebé la meitat del que han percebut ", indica. Els tres estan estudiant (Enginyeria química, Dret i màster en Biotecnologia). "Aquests diners procedeixen de la companyia alemanya per als fills de les víctimes, Hisenda no comptava amb la seva existència, l'Estat no ha de desemborsar res, només deixar d'ingressar per aquest concepte", aclareix.

On van quedar les promeses? Atrapades en alguna escletxa de la fusta de l'hemicicle de Congrés dels Diputats. Allà estan molt abans que la pandèmia servís de justificació final. I hi ha, segons Ruiz i Bonet, una comparació feridora: el Govern alemany va aprovar l'exoneració fiscal el 2016 i els nens germans ja han disposat de la totalitat de l'ajut econòmic.

"No s'entén d'aquest govern que diu afavorir els vulnerables però vol treure profit d'això", protesta Robert Tansil, avi de dos nens que tenien 3 i 7 anys quan va morir el seu pare, arquitecte tècnic. "Qui és més vulnerable que vídues i orfes?", Pregunta. "Els nens són molt conscienciosos i el seu pare els va inculcar la meta de formar-se. Obtenen molt bones notes ", subratlla orgullós.

A les famílies els queda un últim cartutx. Fa uns dies, JXCat, amb el suport d'ERC, va registrar una PNL amb la proposta de l'exempció fiscal amb caràcter retroactiu, al·legant que ja s'havia aprovat al Congrés i que no va acabar de tramitar-se per incidències alienes a la finalitat perseguida. "Haurà de debatres en comissió o en el ple i anar a votació", explica Míriam Nogueras diputada de Junts. "Més enllà de la conclusió, anímicament és una porta que les famílies necessiten tancar". -Carina Farreras, lavanguardia.com

Sembla evident que Hisenda no som tots, nosaltres no robem als orfes, senyors d'hisenda, encara que sigui presumptament. Quanta misèria moral corre lliure pels Ministeris. Apropiar-se indegudament d'uns diners, és robar. Maria Jesús Montero, l'actual ministra d'Hisenda hauria de sortir ja a desmentir aquesta mesura del seu departament, ho té fàcil, pot adduir que ha estat un excés de zel de la màquina de recaptar i aturar la mesura. Aixó o dimitir.

EL CINISME COM A FILOSOFIA 3.4.21

"Un gos pot ensenyar-nos un estil de vida més ple, natural i autèntic que el de molts 'influencers'"

Eduardo Infante és professor de filosofia en un institut de Gijón, ciutat a la que va arribar per amor, "perquè la història d'un home, sempre l'escriu una dona", explica. Però aquest llicenciat en Humanitats per la Universitat d'Huelva i en Filosofia per la Universitat Pontifícia de Salamanca no és un professor a l'ús. Part de les seves classes tenen lloc al Twitter... i als parcs, i als carrers de Gijón. Però no sempre va ser així. - A lavanguardia.com l'han entrevistat.

Un dia mentre feia classe, va veure a una alumna que mirava distreta per la finestra. Es va acostar i li va preguntar què era això que mirava i si era més important que l'examen que tenia el dijous. L'alumna li va respondre: "La vida".

"Va ser demolidor. Em vaig adonar que ensenyava filosofia com una assignatura allunyada de les preocupacions dels meus alumnes". Així que l'endemà se'ls va emportar a el parc i els "vaig demanar que m'expliquessin què els preocupava". Però va fer alguna cosa més. "Els joves accedeixen a la informació a través dels seus mòbils. Molts ja ni ho fan amb un ordinador. Viuen en el món virtual, es comuniquen així, no són autistes, i si no hi som allí educant-los, a les xarxes campen al seu aire les fake news, les pseudociències, el deixar-se portar per les emocions,.. Així que els vaig posar la classe de filosofia a la pantalla".

D'aquesta manera, van néixer els #FiloRetos, preguntes filosòfiques que Infante llança als seus alumnes a Twitter, sempre vinculades amb l'actualitat i amb les seves preocupacions. Aquestes lliçons es van substanciar en un llibre, Filosofia al carrer. #FiloRetos per a la vida quotidiana (Ariel) "que és el manual que a mi m'hauria agradat tenir", reconeix.

El proper 7 d'abril, Infante publicarà 'No em tapis el sol', en el qual tracta d'actualitzar la filosofia cínica "com a salvavides per subsistir". Per a aquest filòsof, "el clima social i polític de crisi de Grècia en el qual els cínics van desenvolupar el seu pensament és molt semblant a què vivim actualment. En ambdós casos la normalitat s'havia anat en orris i hi havia una pèrdua de llibertat en tots els sentits. Els cínics van ensenyar a viure sensata, lliure i dignament en aquest món".

Davant d'aquesta situació, "el cinisme s'aixeca com una filosofia que convida a lluitar contra el desànim, a recuperar la nostra vida i a entendre que viure en plenitud depèn enterament de nosaltres mateixos i no de les modes, dels béns externs o de l'consum. No sabem viure bé, perquè no sabem què és el bo per a l'ésser humà. El millor no és el desitjable. De fet, en una societat consumista com la nostra, el desig no ens pertany. Desitgem el que altres volen que desitgem. Hem confós la vida bona amb la vida confortable ", explica aquest filòsof.

Per Infante, ara vivim "la crisi de la modernitat, de la incapacitat per construir una societat de ciutadans. Som infantils i hem delegat la vida comunitària en els nostres polítics ", assegura. Davant d'aquesta situació, els cínics proposen que "la raó guiï la nostra conducta per no viure de manera autòmata, gregària, i sí fer-ho de manera virtuosa, seguint el model socràtic de justícia, equilibri, moderació i temprança".

Pel cínic, un gos pot mostrar-nos un estil de vida més ple, natural i autèntic que el de molts influencers. "Com viuria un cínic", es pregunta Infant.

"No miraria a un influencer per aprendre com viure, sinó a un gos. Observant la seva conducta es pot aprendre a viure bé: necessita poc per ser feliç. El gos ens recorda que som animals, i ens convida a recuperar la nostra naturalesa ". El cinisme ens impulsa, també, recuperar la franquesa: "Cal tornar a dir la veritat. Ara només val la demagògia que ens polaritza i ens enfronta. La veritat ha perdut valor davant la necessitat d'imposar, cadascú, el seu propi relat ".

Tradicionalment s'associa el vocable cínic amb algú que actua amb falsedat o desvergonyiment, "però en alemany hi ha dos termes per referir-se a l'cinisme. D'una banda, tenim zynismus per referir-nos a aquesta conducta, i kynismus per a l'escola filosòfica ", explica.

"Res importava més als cínics que els seus congèneres, i és cert que es comportaven de manera desvergonyit com una forma de provocació, però sempre amb molt sentit de l'humor, per animar a viure segons un pensa".

Aquest autor és un enamorat de les Humanitats, matèria que considera que la societat actual desprestigia, i que no és per casualitat. "El sistema ens vol competents com a productors i incompetents com a ciutadans. Vol persones que facin molt bé el que vol que facin i que siguin fàcilment manipulables, el que ens porta a una societat dòcil". Davant d'aquesta situació, Infante creu que "la filosofia és una bona eina per crear ciutadans que no es deixin portar". I ser un "cínic dels bons", també.

L´AMENAÇA DE LA VERITAT 3.4.21

M'interessa la veritat. Estimo la ciència. Però la veritat és una amenaça, i la ciència un perill públic. Tan perillós com benèfic ha estat. Ens ha proporcionat l'equilibri més estable de la història. L'equilibri de la Xina va ser ridículament insegur en comparació amb el nostre; ni tan sols el dels antics matriarcats va ser tan ferm com el nostre. Gràcies, repeteixo, a la ciència. Però no podem permetre que la ciència destrueixi la seva pròpia obra. Per això limitem tan escrupolosament l'abast de les seves investigacions; per això vaig estar a punt de ser enviat a una illa. Només li permetem tractar dels problemes més immediats del moment. Totes les altres investigacions són condemnades a morir en potència.

És curiós -va prosseguir després de breu pausa- llegir el que la gent que vivia en els temps del Nostre Ford escrivia sobre el progrés científic. Pel que sembla, creien que es podia permetre que es seguís desenvolupant indefinidament, sense tenir en compte res més. El coneixement era el bé suprem, la veritat el màxim valor; tota la resta era secundari i subordinat. És cert que les idees ja començaven a canviar llavors. El nostre Ford mateix va fer molt per traslladar l'èmfasi de la veritat i la bellesa a la comoditat i la felicitat. La producció en massa exigia aquest canvi fonamental d'idees. La felicitat universal manté en marxa constant les rodes, els engranatges; la veritat i la bellesa, no. I, per descomptat, sempre que les masses aconseguien el poder polític, el que importava era més la felicitat que la veritat i la bellesa. Malgrat tot, encara es permetia la investigació científica sense restriccions. La gent seguia parlant de la veritat i la bellesa com si fossin els béns suprems. Fins que va arribar la Guerra dels Nou Anys. Això els va fer canviar de cop. De què serveixen la veritat, la bellesa o el coneixement quan les bombes d'àntrax plouen del cel? 

Després de la Guerra dels Nou Anys es va començar a posar límit a la ciència. En aquell temps, la gent ja estava disposada fins i tot a que posessin vedat i regulessin els seus apetits. Qualsevol cosa per tal de tenir pau. I des de llavors no ha parat el control. La veritat ha sortit perjudicada, per descomptat. Però no la felicitat. Les coses s'han de pagar. La felicitat tenia el seu preu. I vostè haurà de pagar-lo, Mr.Watson; haurà de pagar perquè l'interessa massa la bellesa. A mi m'interessava massa la veritat; i vaig haver de pagar també... 

Aldous Huxley - Un Món feliç: fragment

DE L'EXISTÈNCIA O INEXISTÈNCIA DE DÉU 2.4.21

Un divendres sant com el d'avui, és un bon dia per reflexionar sobre la gran pregunta que ens fem els humans, l'existencia o inexistència de Déu. La qüestió no està en si Déu existeix o no. Si jo crec que Déu existeix, això no prova la seva existència. Si no crec que existeix, això tampoc prova la seva inexistència. Si hem estat capaços de crear o d'imaginar-no's a Déu és perquè som capaços de concebre i de abismar-nos en la nostra propia invenció. 

Déu roman més enllà, enfortit en el seu misteri i protegit per el seu secret. Misteri i secret són només la distància entre una paraula acceptada i un vocable inacceptable. No sabem res i no és cert tampoc que no creiem en res, el pòsit hi és, nomès cal una circumstància extrema per convertir en creient al més gran dels descreguts, prous exemples hi ha al llarg de la història. La perfecte imperfecció del nostre petit hàbitat dins l'àmbit de l'univers, fa dificil per a no dir impossible, pensar que tota aquesta posada en escena és casual i no causal. Simplement desconeixem la causalitat que ho ha fet possible tot, nosaltres inclosos. El drama és que aquest dubte, mai el podrem resoldre, ni tan sols després de la mort. Deia Vinyoli: la mort és purament un canvi més, vull pensat doncs que Vinyoli creia en l'existència de Déu. En l'article titulat Déu, l'Home i la Religió de Reinhardt Acuña, aquest diu que: «Déu sí existeix. Només que no pertany a cap religió. I certament tampoc pertany a l'home. Però no diu, ni explica, el perquè, sinó que ho deixa per a més endavant.

ADORAR AL DÉU EQUIVOCAT 26.11.20

💭

Al Mundial del Naranjito, a Sarrià, vam descobrir Gentile, com oblidar el seu nom, li va fer a Maradona potser el marcatge més famós de la història dels Mundials. El defensa italià va perseguir el Pelusa durant tot el partit, li va pegar tant com va poder, i va acabar guanyant. El futbol no és just, vam aprendre aleshores. Els culers ho vam comprovar poc després. Ens les prometíem molt feliços, amb Maradona i Schuster en el mateix equip, però no comptàvem amb Goikoetxea. Ni amb l'hepatitis. Ni amb la pulsió destructiva culer, la nostra atracció fatal cap a la derrota. Maradona va fer un gol al Mundial de Mèxic. La mà de Déu. El gol a Anglaterra. El fet que un jugador pot guanyar ell solet un Mundial amb un gol il·legal que el VAR li hauria anul·lat. I després, res o gairebé, al Barça va ser vist no vist i en el Nàpols amb un equip fet a mida guanyar una Europa league(Champions) i un parell d'scudettos. D'acord que ningú havia jugat abans a el futbol com ell i només un ha tornat a jugar millor que ell, durant 20 anys i sent un exemple d'honradesa en el camp i en la seva vida personal allunyat de les drogues.

Maradona tenia dos grans mèrits, un gol amb la mà i una jugada que Messi va repetir davant el Getafe, després, el ninot trencat. A partir d'aquí, la vida, per a Maradona, va ser un descens directe i vertiginosos cap als inferns. Les retirades, els retorns, la droga, la caricatura. El Maradona personatge és certament insuportable. El seu treball com a entrenador, mediocre. La idolatria cap a la seva figura, ridícula. El Maradona persona potser és mereixedor de pietat, però no d'adoració. Clar que Déu atesos els mèrtits contrets tampoc es mereix adoració.

Qui millor va retratar aquest fals Déu, a aquest pobre home va ser Paolo Sorrentino a 'la Joventut'. Això era Diego Armando Maradona, una deixalla humana, la resta, poesia. Els argentins tenen pràctican en adorar al déu equivocat. Descansi en pau l'ìdol caigut, que de fet, ja feia temps que havia mort, només que ell no ho sabia.

AL SERVEI DEL POBLE 25.11.20

.

💭La democràcia implica una divisió, una col·lecció de desacords. No és un lloc de gent similar, sinó de gent diferent. El seu principi no és d'igualtat, sinó d'igualtat de drets. perquè cadascú sigui diferent, i no obstant les diferències i els punts de vista variats, sigui possible viure junts i sense violència. La democràcia és la història de la pluralitat i la tolerància, no la de la victòria i la imposició. Per això no hi ha victòries en la democràcia, hi ha país, i la pau és la veritable victòria de la vida política dels pobles - Simón Peres

Durant la transició a la democràcia i en les seves primeres eleccions. es va produir el fet de cridar a la participació electoral, fins a l'extrem de demanar: "Voteu encara que sigui per uns altres". Es tractava de construir, d'edificar una democracia després de 40 anys de dictadura. Els pares de la Pàtria, de la constitució, una constitució que només té pares, tenien molt clar aquest concepte, calia votar si o si, als teus o als altres, però votar era imprescindible per consolidar la democracia.

Però ara no es tracta de construir la democràcia, sinó de regenerar-la. Des d'aquesta perspectiva, el millor que es pot fer és abstenir-se si no es té clar el vot, oblidar-se de votar tapant-se el nas o mirant cap a l'altra banda. El sufragi ha deixat de ser, en les actuals condicions, una forma d'enfortir la democràcia, els drets i les llibertats, per esdevenir una coartada per el poder, que supedita aquests tres valors als seus particulars interesos. Recordar a la clase política que democracia vol dir, el govern del poble, un govern del que ells en son els representants designats per aquest poble.

El que cal, es començar de nou. Provocar en els partits una ànsia regeneradora, perquè ells per si sols no la faran. Ells viuen en el seu món distòpic, allunyats del nostre. Per aquesta raó les eleccions del 14-F són de transició, no canvien res a millor, només continuen l'agonia de la ineficiència dels partits, motiu que fa que l'abstenció sigui una actitud responsable i regeneradora, per als que no tinguin fe en els actuals partits, que som - crec - la gran majoria que ha de deixt de ser silenciosa per manifestar-se en les urnes. Per això, més que abstenir-se, potser seria millor encara emtre el vot en blanc, sempre que aquest deixés buits els escons que hauria d'ocupar al Parlament. El vot en blanc és un compromís que no té l'abstenció, més aviat displicent sense enfrontar-se al compromís adquirit per la ciutadania. I aquest és o hauria de ser l'objectiu, alliberar-nos de partitocràtica, per generar un moviment de regeneració democràtica que acabi tenint una presència forta en les institucions de representació política. Per això es va crear el seu dia el partit del vot en blanc, que no va quallar, cert, però que potser ara podria reeixir, encara que fos per despertar la consciència democràtica dels partits, que han oblidat el que és essencial, que estan al servei de poble i no a l'inrevés.

ESPANYA NO ÉS NACIÓ 25.11.20

💭La impossibilitat d'un acord d'Estat en educació subratlla que Espanya no és nació - Antoni Puigverd - lavanguardia.

La llei Celaá és una reversió dels punts polèmics de la llei Wert. El sociòleg Wert va voler que la religió tingués estatut d'assignatura avaluable amb efecte en la nota global; la professora d'institut Celaá no elimina la religió, però la converteix en irrellevant per l'historial acadèmic. L'escola privada que concerta acords amb els governs autonòmics va obtenir amb la llei Wert una assegurança de vida. Tant és així que, en aquests darrers anys, han aparegut molts col·legis que ja no responen, com era tradicional, a l'impuls d'una institució religiosa o un projecte educatiu laic (seguidors de Montessori o Piaget, posem per cas), sinó a fons de inversió que troben en l'ensenyament una forma com una altra de fer negoci. No valoro el fet: em limito a descriure aquesta derivada de la llei Wert. Doncs bé, la llei Celaá obstaculitza la privada donant clara preeminència a l'escola pública.

Pel que fa a la polèmica de les llengües, el lector recordarà que Wert va expressar sense embuts la voluntat d'espanyolitzar els nens catalans. Recentralizó els continguts educatius i oficialitzar per simple retòrica un fet que el Tribunal Constitucional havia establert. El castellà ha de ser vehicular, però ja que la immersió és constitucional, la determinació de les assignatures vehiculars correspon al gestor educatiu. La recentralització de Wert podria persistir en Celaá: és l'administració la que decideix sobre llengües i continguts (però no precisa si es refereix a l'ministeri o la conselleria). La retòrica de Wert va quedar molt tocada per una sentència de TC en 2018. Ara la llei Celaá no nega la vehicularitat del castellà, però amenaça amb això per complimentar a ERC que, paradoxalment, a través del conseller Bargalló semblava voler replantejar el plet lingüístic per elevació.

Abans, els ingenus defensàvem que una llei essencial com la d'educació havia de respondre a un acord d'Estat. Ara els ingenus som fatalistes. Sabem que aquest tipus d'acords no es produiran mai. Espanya demostra constantment que no és una nació, ja que els partits o corrents sempre predominen sobre el tot. No hi haurà mai acords d'Estat en temes essencials. L'Estat només és el botí (o, en el millor dels casos, l'instrument) de la política.

VISCA LA LLEI CELAÁ 24.11.20

💭

La virtut principal d'aquesta reforma no és el que canvia, sinó el que evidencia: l'aliança dels ultres de dreta amb els de centre i d'esquerra - Ernest Folch - elperiódico.cat/ca/ 

No em diguin que no és meravellós el xou setmanal d’aquesta Espanya histèrica que, quan encara no s’havia recuperat del demoníac pacte amb Bildu, s’encabrita amb aquesta necessària ‘llei Celáa’, a l’espera del següent contuberni de rojos i separatistes. Només per sentir alguns hereus del franquisme cridar «¡llibertat, llibertat!» al Congrés ja valia la pena aquesta reforma, i caldrà agrair a la ministra que ens hagi permès tornar a sentir els tendres plors a favor del castellà del trident Juaristi-Savater-Boadella, en un altre ‘remake’ d’aquella vella ‘fake news’ que deia que el castellà està perseguit a Catalunya. I és que la virtut principal d’aquesta reforma no és el que canvia, que és poc tot i que necessari, sinó el que ha posat en evidència: l’aliança dels ultres de dreta amb els de centre i d’esquerra, tots units en el seu desvari per acabar en l’avorrida apocalipsi de sempre: Espanya es trenca, el castellà desapareix, els separatistes segresten el Govern. Al Front d’Alliberament Patri se li ha unit la mare de totes les patronals reaccionàries, la de les escoles religioses concertades, que consideren un crim d’Estat que es retirin els escandalosos ajuts quan hi ha segregació de gènere. 

El que els ha dit Celaá, amb bon criteri, és que si volen practicar l’‘apartheid’ de nens i nenes en el nom del Senyor com si encara estiguéssim a la ‘cutre’ Espanya de la Restauració, doncs s’ho paguen vostès de la seva butxaca. I és que el rerefons de tot aquest odi inquisitorial és que el Govern ha combinat un acord raonable amb nacionalistes amb el final no menys raonable d’aquells vergonyosos acords preconstitucionals amb la Santa Seu, que permetien a l’Església, entre altres coses, mantenir les seves prebendes feudals a l’escola. Al final, el gran mèrit d’aquest caòtic i descoordinat Govern de coalició acabarà sent haver aguantat el tipus davant els lladrucs rabiosos dels ultres de tot tipus i condició. Ni que fos només per això, ¡visca la ‘llei Celaá’!.

A la Vanguardia, Carina Farreras analitza amb profunditat les veritats i mentides de la controvertida llei Celaá.