L’altre dia vaig escoltar Carles Francino quan tothom ja havia deixat de parlar d’ell. No li havia parat atenció en el seu retorn a les ones després d’una baixa imposada per la pitjor versió de la covid. Vaig pensar que s’havia donat un bombo excessiu al tema, perquè es tractava del Francino i tal, el paio famós de la ràdio. El periodista no ha de ser mai la notícia. Però després vaig llegir una entrevista seva i vaig acabar vençuda per la curiositat. Vaig recuperar el podcast. Per això aquest article. Susana Quadrado.

El seu relat és el de tanta gent que ha vist les orelles al llop. I els ullals. I que s’han acollonit, amb perdó. La seva història no té res de singular precisament pel que té d’universal. Quants n’hi ha que han passat pel mateix i subscriurien lletra per lletra el que ha explicat. La vida no sol tornar mai enrere, de vegades sí. Aquesta és una d’aquestes vegades. Després de veure les orelles al llop, qui més qui menys es replanteja corregir moltes coses de la seva vida. La malaltia fa diferents les persones. És una cosa que sap només qui la pateix, i no ha de ser fàcil explicar-ho al veí. Quan a sant Agustí li preguntaven què era el temps, deia: “Si no m’ho preguntes ho sé, però quan m’ho preguntes, ja no ho sé”. Tot i així a Francino se li ha entès tot, alt i clar. Sense drames, ha intel·lectualitzat una sensació devastadora i creadora alhora, paradoxal.

Em quedo amb la seva descripció de com el van veure els seus fills després que el virus el deixés buit, exhaust, després que la mossegada del bitxo l’ enviés de cap a l’ uci. Explica que des d’allò els nens sí que creuen que el seu pare continua sent Superman, però ara veuen que sota la capa també hi ha Clark Kent. De mica en mica anem recuperant la normalitat que, sigui escrit de passada, a alguns els aterreix perquè toca abandonar rutines a què havien agafat un cert afecte. La normalitat, la vella coneguda. Qui més qui menys ja planifica les vacances d’estiu, un estiu que va pel camí d’assemblar-se més al del 2019 que no pas al del 2020. Les vacunes han començat a redreçar el rumb. La cosa pinta bé.

Però molts han quedat pel camí, massa. La por del virus ha collat de debò qui s’ha hagut d’acomiadar, més o menys abruptament, d’algú pròxim, o a qui ha emmalaltit. No tinc ni idea de què suposa que una malaltia et clavi un ensurt que et deixi tremolant i inerme com un nen perdut a l’aeroport de Frankfurt. Tots coneixem algú que ha visitat aquest infern. Francino ens recorda que toca a qui toca, i que no es tracta d’una venjança, ni passa pels teus actes, ni per cap mal d’ull que algú t’hagi llançat. I ara. Al llit d’un hospital fins i tot els valents perden els superpoders.

Diuen que en aquest viatge de tornada convertit en or hi ha un moment guèiser en què erupciona un volcà de sentiments. Tens una bona feina, has acabat de pagar la hipoteca d’una casa amb bona llum del sol, has estat en llocs increïbles, has conegut gent memorable, estimes i et sents estimat, tens una butaca d’orelles confortable. I tot i així, quan la vida et dona una bola extra com ha estat en el cas d’aquest periodista, la perspectiva canvia, almenys en el servei. Hi ha partit. Has pencat massa i massa hores. Has viatjat massa poc. Has estimat sense gaire intensitat. I gairebé ni t’asseus a la còmoda butaca d’orelles... La síndrome Francino és això.