Un dels molts ensenyaments que hem aprés de la pandèmia és que no tothom està preparat per a la digitalització universal, sobretot entre la gent gran, però no només ells: hi ha qui, de l'edat que sigui, que no vol ser digitalitzat contra la seva voluntat, fins i tot a risc de ser titllat de negacioncita o quedar-se en permanent fora de joc social i econòmic. Sigui com sigui, faríem bé a considerar les dades que apunten que a Espanya el 75% de les operacions es fan en efectiu però mouen menys de l'50% de l'volum de diners. Aquest escàs 50% representa, principalment, al poble pla que difícilment podrà prescindir de l'efectiu, a diferència del que els passa als que es mouen per paradisos fiscals, societats pantalla o amb moneda digital. Van tancant suscursales bancàries i prejubilant empleats mentre algú es triplica el sou, i la gent de a peu, la gent gran ha de enfrontar-se a la lluita contra el caixer automàtic i a fer les gestions digitalment.

Explicava l'any 2014 a Rac1 el Professor Niño Becerra que d'aquí a tres o quatre anys desapareixeria els diners com a tal (o sigui en 2018), que tot es pagaria telemàticament. - Continuem doncs veient que les previsions dels experts son inescrutables com els camins del Senyor -. Encara que s'ha de dir en descàrrec del professor, què de fet, gairebé funcionem així, poc és el que paguem en efectiu. En alguns llocs com Granollers s'havia provat la targeta moneder per a les compres petites, la idea estava bé, anaves a comprar el pa, la fruita o la carn a la botiga i pagaves amb la targeta que em sembla era de 1000 pessetes i s'anava gastant fins que es tenia de carregar de nou. No va tenir massa éxit, les comissions que cobràven els bancs eren massa elevades i no sortía a compte als botiguers.

En aquest estat utòpic que descriu Niño Becerra, hi ha un problema: L'economia submergida, que ja sé és una assegurança per a molta gent per no acabar caient en la pobresa, o més aviat una qüestió de pura supervivència. No dic que sigui bona, però com a mínim la gent pot anar tirant fent un 'pedaç' per aquí o un 'pedaç' per allà. Per tant, no cal criminalitzar-la, perquè, a més, molts dels diners que es generen tornen a els diners oficial. De fet, la gent ha estat acostumada a pagar en metàl·lic durant segles, així com a l'economia de l'intercanvi. Els nostres avis, quan tenien diners compraven el que necessitaven. Aquí el que no sé com es resoldria, és la qüestió d'aquells que paguen només el 2% dels impostos (el 98% el paguen els treballadors), com tenen els diners en B i en A també en paradisos fiscals, potser el tindran de deixar de vacances per sempre.

No deixa de ser curiós el poc interès dels estats a perseguir aquests paradisos fiscals i esbrinar qui té allà diners i el seu origen, sembla fàcil i seria una bona manera de recaptar diners en comptes de continuar esprement aquest 98% de treballadors que són els que paguen impostos, ah! i els jubilats també. Com diu la meva senyora, caldrà tornar a guardar els diners sota les rajoles, com es feia antes, més segur i més pràctic.