Núria Espert explicava en una entrevista al Canal 33 la depressió que li va sobrevenir quan era al Covent Garden dirigint 'Rigoletto'. Deia l'actriu: «De sobte, tot es va tornar negatiu. Un llampec em va travessar el cervell. Em sentia sola al món. Perduda. Vaig tancar portes i finestres. Només volia dormir». El psiquiatre Enric Álvarez ens advertia: «Per entendre la depressió el primer que s'ha de saber és el que no és. La tristesa no és depressió». Fins a començaments del segle XX confonien la depressió amb la tristor o la melancolia. Agnès va preguntar també, sense cap morbositat, per la idea del suïcidi. ¡Ah! El suïcidi és un fantasma que sobrevola el deprimit. L'escriptora Virginia Woolf un dia es va omplir de pedres les butxaques i es va precipitar al riu Ouse. Hemingway, un altre gran depressiu, es va clavar un tret al cap amb un fusell. «Aquesta és la meva por: quan recaic en la depressió, el suïcidi sorgeix com a opció. És terrible», deia una persona que pateix recaigudes depressives.

En molts països desenvolupats, les morts per suïcidi han augmentat en les últimes dècades. A Espanya, segons dades del baròmetre del CIS: 6 de cada 10 espanyols tenen símptomes d'ansietat o depressió, 7 de cada 10 joves se senten desesperançats, 10 persones se suïciden al dia a Espanya. En l'actualitat un dels principals focus d'atenció, segons els experts, hauria de ser el grup de població de menors de 30 anys, ja que presenten més deteriorament de la salut mental degut a la pandèmia, encara que les causes que porten al suïcidi a una persona són diverses i sovint difícils d'entendre i més encara de justificar. 

El confinament pel coronavirus ha multiplicat les peticions d'ajuda de nens, nenes i adolescents per maltractament i també per problemes psicològics i fins i tot idees de suïcidi. Així ho reflecteixen les dades que ha recollit la Fundació ANAR, d'ajuda a nens i adolescents en risc, des del passat 23 de març. La tancada no només fa augmentar el risc de patir agressions o angoixa, també fa més difícil demanar ajuda. Un 23,5% de les consultes rebudes al xat des del 23 de març reflecteixen ansietat, tristesa i fins i tot idees de suïcidi i autolesions. Aquestes últimes, les més greus, s'han disparat en aquestes setmanes. Si suposaven l'any passat de mitjana un 1,9% de l'total, han crescut fins al 8,3% durant el confinament. Informen també de l'augment d'un 27% dels intents de suïcidi entre joves i adolescents. De fet, els més damnificats per aquesta pandèmia han estat primer la gent gran de les residencies, i després i durant, els nens, joves i adolescents.

Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat els doctors diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme. Potser perquè malgrat tots els malgrats, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic.

Sembla que actualment se'n parla una mica més obertament del suïcidi, tema que no fa massa era tabú. Entenc i reconec que l'acte del suïcidi com el de l’avortament és una opció personal i vàlida. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides - i així ho certifiquen els doctors en el cas d'algun supervivent que ho havia pogut explicar - en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps.

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com a l'obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se, almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit per decidir quan i com anar-nos-en, no cal exercir-lo, no soluciona el problema i en el fons és un acte de valenta cobardía.