Si el terrorisme hagués matat sis persones en 72 hores, els carrers s’omplirien de manifestants, hi hauria declaracions institucionals i es declararia l'alerta general - Jorge Fauró

Més enllà de les habituals concentracions de condemna i els tristament tradicionals minuts de silenci, no hi ha constància de manifestacions a les grans ciutats d’Espanya. Les televisions no han interromput la seva programació per donar pas a la declaració institucional del president del Govern o el cap d’Estat. Imaginem-nos ara que aquestes sis dones haguessin estat víctimes del terrorisme. Sis morts en menys d’una setmana per efecte dels cotxes bomba o el tret al clatell. Imaginem-nos-ho. La universalització de l’horror ha arribat al punt de ‘posa’m una canya, xaval, que tinc pressa’. 

Alguns pensaran que la comparació entre les morts a causa del gènere i els assassinats d’ETA són un exercici de demagògia. Benvinguda sigui. Contra les dues classes de crims no hi ha cap altre posicionament que no s’hagi d’exposar des de la radicalitat. Tolerància zero. Hi ha més masclistes condemnats per violència de gènere que terroristes hi va haver mai a Espanya.

Amb ETA es va acabar per la via de la negociació i el cansament ciutadà quan la societat en què va germinar la banda de delinqüents es va començar a rebel·lar, tot i que fos en silenci, per la via del rebuig o la reconciliació entre els dos bàndols. Amb la violència de gènere falta més pacte d’Estat i sobra alguna declaració altisonant, però hi ha consens en la repulsa, des de la denúncia ciutadana fins al 016 o l’escarni públic a la porta dels jutjats. No obstant, contra aquests criminals no és possible cap negociació. El seu terrorisme es llaura en silenci, al llarg del temps, dins de casa, en presència de fills que callen per por o per la incomprensió pròpia de l’edat de la innocència. La majoria d’aquestes dones són anònimes i només estan sota els focus quan ja no hi ha remei. No totes les víctimes tenen l’oportunitat d’explicar el seu cas en horari de màxima audiència. Es comença per la solidaritat i s’acaba qüestionant la socialització del drama.

Fa segles que les dones pateixen els anys de plom i l'acer. No ens podem no esglaiar quan passa una fatalitat, no podem no indignar-nos, tenir vergonya i ràbia amb cada dona assassinada. Si acabem acostumant-nos, si no passa res, si cap mandatari surt per la televisió per solemnitzar i retre homenatge a sis dones assassinades en una setmana, significa que som molt lluny d’aturar el problema i molt a prop de comptar els dies fins que tornem a sentir que n’han matat una altra. I més soles se sentiran les que carreguen amb el patiment. Mai un drama va merèixer menys ser una cantarella.