Ho he escrit més d'una vegada: un jove no és un vell-més-jove, un pre-vell, un candidat-a-vell; un jove és un espècie zoològica distinta del vell - Joan Fuster.

- La frase, el jovent d'avui en dia no val per a res, l'haureu escoltat en més d'una ocasió, o fins i tot l'haureu emprada els que teniu certa edat, i de fet no és massa certa (per a no dir gens) atès si de cas és més endavant quan ja no són jovent que es demostra que no valen per a res, o sia quan ja han estat viciats i pervertits pel sistema.
Aquesta frase no és nova, al meu avi en Lluís de l’Oli ja li havia sentit a dir, i al meu pare i a altri. Jo no l'he emprat mai ni ho penso fer, perquè no és certa, suposo que el que més molesta als grans del jovent és precisament aixó, la seva exultant joventut i l'enveja d'un passat perdut i sovint malbaratat. Si almenys hi hagués quelcom de positivista en aquesta exclamació, però no li trobareu: El jovent és un desastre, només pensen en divertir-se, no els hi agrada ajupir l'esquena i només volen gastar, no tenen cap sentit de la responsabilitat, etc.
Les etiquetes per assenyalar a la joventut sempre estan disponibles. En l'impuls de repartir-les es repeteix cert egocentrisme de creure que la joventut viscuda va ser millor i, potser també, traços d'enveja al contemplar l'inexorable avanç del rellotge. 
Fa tot just tres mesos, els disturbis van recórrer amb virulència els carrers de Barcelona. L'empresonament del raper Pablo Hasél va provocar un esclat d'ira. Llavors, es va repetir el mantra d'una joventut al límit, sense sortida, morta de ràbia. Avui, les flames s'han substituït pel botellón. I insistentment s'insisteix en la imatge d'una joventut egoista i hedonista. Hem passat de la insurgència a la gresca en un tres i no res. A la fi, estereotips i més estereotips. Com afirma Emma Riverola a la seva columna d'avui, la joventut està formada per un calidoscopi de mirades. I la majoria destil·len il·lusió i esforç.

Home, si tot aixó no ho tinguessin, a banda d'avorrits és que ja estarien tècnicament morts com individus i a aixó s'hi va arribant mica en mica en un procés d'embrutiment que se'n diu maduresa. Se'ls hi demana experiència per part dels grans, aixó vol dir que els hi demanen una reiterada acumulació d'errors acumulats amb el pas dels anys, - que aixó és l'experiència -.També se'ls hi demana sentit de la responsabilitat. No s'és seriós quan es tenen disset anys, deia Rimbaud, i com deia abans, malament si així fos.