Mentre el PP i Vox s’esgargamellen contra el Govern, mentre a Catalunya alguns continuen mirant de convertir cada acte en una trinxera, Pedro Sánchez ha escollit el camí del pas a pas. Al seu torn, Pere Aragonès ha rebaixat la gestualitat dels seus antecessors (¿imaginem Quim Torra davant l’acte del Liceu?). Serenitat, prudència i els fons europeus que venen. Si juguen bé les seves cartes, els dos presidents tenen l’oportunitat d’allargar els seus mandats. Fins i tot la patronal i els bisbes han beneït el rumb amb el seu recolzament als indults. I hi ha més vents que els impulsen. 
Deu ser la pandèmia, deu ser la crisi econòmica sobrevinguda, deu ser la recuperació que es viu o s’entreveu, o deuen ser, simplement, les ganes de deixar enrere mesos terribles, però s’intueix que alguna cosa ha canviat en l’estat d’ànim col·lectiu. Més ganes de celebrar conquistes que d’enfangar-se en querelles. En la reconstrucció destorben els pessimistes, els hiperventilats, els que han fet del lament i les crítiques hiperbòliques el seu únic arsenal polític. Més que mai es necessita la política útil, la que no fa perdre el temps amb les seves penes internes. Pas a pas, Sánchez i Aragonès semblen endinsar-se en aquest camí. Emma Riverola - elperiódico.

Cuando el burrito coge la senda, la senda se acaba, el burrito sigue, y se acaba despeñando. O sigui que, compte amb la senda, senyors Pedro's.