LA IA QUE ENS AJUDA A PARLAR AMB ELS MORTS 15.9.23

La memòria, l'acte de parlar amb els morts, és una idea tan antiga com l'home mateix. Per als pagans, era un mitjà per venerar els avantpassats que havien passat. En el cristianisme, segueix sent la creença en el més enllà a través del purgatori, el cel o l'infern. El que abans era ciència-ficció per a alguns i creences habituals per a d'altres, ara s'ha convertit en una realitat, mitjançant l'ús de la tecnologia d'intel·ligència artificial creada per DeepBrain AI.

Segons l'empresa fundada a Corea del Sud, rememory és "el servei humà virtual basat en la tecnologia d'IA que recrea els difunts membres de la família dels clients, imitant tots els seus aspectes, des del seu físic fins a la seva veu".

El que ofereix és “un servei per a aquells que volen immortalitzar la història de vida del seu ésser estimat a través d'un humà virtual”.

No obstant això, per molt descabellat que sigui, el gadget d'IA desenvolupat sembla que ha despertat l'interès ràpidament. Només en els últims dos anys, DeepBrain Inc. ha estat guardonat dues vegades als premis CES Innovation for rememory.

DeepBrain AI no és el primer a desenvolupar una tecnologia que permet a les persones parlar amb els que han superat. A la pel·lícula, hi va haver un episodi de Black Mirror titulat  Be Right  Back , en què un nou servei ofereix conversar amb els morts, com la memòria.

El 2019, es va fer realitat quan l'empresa HereAfter AI, amb seu a Califòrnia , va crear una aplicació que va permetre a familiars i amics "preservar records... sobre la teva vida. Aleshores, deixa que els teus éssers estimats escoltin històries significatives xerrant amb tu virtual”.

Charlotte Jee, editora de notícies del MIT Technology Review , va provar l'aplicació de memòria interactiva l'any passat utilitzant una rèplica digital dels seus pares i va escriure sobre la seva experiència a la revisió.

"Els meus pares no saben que vaig parlar amb ells ahir a la nit", va escriure. "Al principi, sonaven llunyans i minúsculs, com si estiguessin amuntegats al voltant d'un telèfon en una cel·la de la presó. Però mentre xerràvem, a poc a poc van començar a sonar més com ells mateixos. Em van explicar històries personals que mai havia sentit. Vaig saber sobre la primera (i certament no l'última) vegada que el meu pare es va emborratxar. La mare va parlar de tenir problemes per quedar-se fora tard. Em van donar consells de vida i em van explicar coses de la seva infància, així com de la meva. Va ser fascinant."

La qüestió no és només com aquesta intel·ligència artificial canviarà la nostra manera de patir, sinó també la raça humana en el seu conjunt. Si la intel·ligència artificial pot cuinar el sopar d'Acció de Gràcies i  crear música , què queda per fer els humans? Només pensa en Matrix.

Jee va discutir amb el problema després de dur a terme el seu experiment, però al final ho va dir de manera senzilla. "Els meus pares reals, de carn i ossos, encara estan vius i bé. Les seves versions virtuals només es van fer per ajudar-me a entendre la tecnologia. Però els seus avatars ofereixen una visió d'un món on és possible conversar amb els éssers estimats... molt després que se n'hagin anat".

L'espiritualisme, o comunicar-se amb els morts com l'anomenaven els seus seguidors al segle XVIII, va ser una vegada "tan prevalent culturalment... en aquell moment fins i tot els escèptics i els aficionats es van sentir obligats a explorar-lo. Mark Twain, Frederick Douglass i la reina Victòria van assistir a les sessions".

Així ho va afirmar Casey Cep en un article que va escriure per a The New Yorker titulat ' Per què tants victorians van intentar parlar amb els morts? '. La seva resposta va ser "La por a la mortalitat sempre ha inspirat el somni de la immortalitat".

I això és exactament el que s'ha proposat fer DeepBrain AI mitjançant el desenvolupament de la tecnologia d'IA. L'avenç del món amb intel·ligència artificial, és la seva declaració de missió. Un món "on els humans i la tecnologia interactuen contínuament entre ells". Tant si es veu com una pel·lícula distòpica o com una "tecnologia falsa profunda", ara existeix. A més, continuarà existint mentre aprengui progressivament a adaptar-se a les necessitats percebudes de la societat. Un dels quals és tractar amb la pèrdua humana. A la sèrie Black Mirror ho anticipaven en un episodi fa 10 años.

VIA LAIETANA, 43 18.1.23

La Prefectura Provincial de Policia al número 43 de la Via Laietana, va entrar en funcionament el 1929. Després de la seva constitució, la Generalitat de Catalunya hi va emplaçar la Comissaria General d'Ordre Públic i, posteriorment, l'any 1941, l'estat franquista va instal·lar la Prefectura Superior de Policia. A partir d'aquell moment, fou la seu de la Brigada Polític-Social, encarregada de perseguir la dissidència política.

Des que es va inaugurar, a finals de la dictadura de Primo de Rivera, va ser l'epicentre de la repressió contra el sindicalisme i l'obrerisme barceloní. Durant l'època republicana, va continuar sent un lloc de repressió fins al punt que era conegut als cercles obreristes com “El molí sagnant”.

A partir del 1941 i fins a l'arribada de la democràcia, es va convertir al centre de la repressió política franquista a Barcelona. Pels seus insalubres i saturades cel·les, van passar desenes d'antifranquistes que van patir tota mena de tortures als interrogatoris.

Explica Andreu Claret la seva vivencia personal a la Prefectura de la Via Laietana:  "Visc a prop de la Via Laietana i sovint em toca caminar davant del número 43. No ho puc fer sense que la mirada se'n vagi a l'edifici de la comissaria. Sempre faig una ullada al carreró on va parar la lletera fa molts anys (així trucàvem a les camionetes de la policia franquista), ens van fer baixar i ens van portar als calabossos, prèvia identificació i sessió d'intimidació. Cadascú en una cel·la. Al primer que van trucar va ser Josep, fill d'un guàrdia civil i el més decidit de tots nosaltres. Ens havien enxampat cantant cançons contra el Caudillo al vestíbul de la facultat i volien saber qui ho havia organitzat. A més, algú havia repartit octavetes amb una caricatura del capità general, Alfonso Pérez Viñeta, anomenant-lo 'Pérez-Puñeta', i l'home estava indignat. Nosaltres no teníem res a veure amb els pasquins, però algú havia de carregar amb el mussol. Al cap d'unes 10 hores va tornar en Josep. Van haver d'ajudar-lo a baixar la sinistra escala que anava dels calabossos als despatxos perquè no es tenia dempeus. Al cap de poc temps se li van posar els testicles i el costat dret negres com el carbó de la pallissa que li havien propinat. Això era, aleshores, Via Laietana, 43".

També en parla Antoni Batista, amb anécdota inclosa de Joan Oliver, Pere Quart:

"Un nom compost, Antonio Juan. Un cognom, Creix. I un càrrec ombrívol, comissari. En l'època franquista, aquestes paraules van ser sinònim de repressió. La terrorífica fama negra de Antonio Juan Creix queda resumida en el fet que va ser l'únic comandament de la policia política franquista depurat abans de la mort del dictador. Va acabar la seva carrera de policia de la forma més ignominiosa, amb un expedient disciplinari i una sanció de tres anys d'ocupació i sou, segellant passaports a ¡'aeroport del Prat. Aans però va deixar la Brigada Social i amb els coneixements que va adquirir en una esta als EUA a l'FBI va ser qui va capturar el Lute. Explica Batista que va escriure una carta a Martin Villa (l'home que ja anava al parvulari en cotxe oficial), sorprés perquè fossin els seus mateixos qui el defenestraren i aquest va passar com va poder d'ell.

El periodista Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, ha recuperat la història del temut comissari Creix a "La carta". No va ser el comunisme, al qual va combatre tota la seva vida, el que va acabar amb el comissari. Van ser els seus propis companys, aquells que l'havien lloat i enaltit com un heroi del moviment, els que van decidir acabar amb ell a la vista de la inevitable Transició. Creix, que durant la dictadura s'havia fet tristament cèlebre per capturar i torturar els enemics reals o imaginaris del franquisme, va arribar a representar un greu inconvenient per als sectors moderats del règim en el pacte que s'acostava.

Antoni Batista traça la biografía de Creix a La Carta, que porta el subtítol d'Història d'un comissari franquista (Debat). El periodista català va decidir indagar en el paper que va exercir el comissari Creix durant la dictadura perquè "en totes les fitxes policials i documents a què tenia accés tenia preeminència un policia, el comissari Creix". "Apareixia quan vaig accedir a la fitxa franquista del poeta Salvador Espriu, que acabava de morir el 1985, en els arxius del Govern Civil, i també quan vaig accedir als documents de la Brigada Social guardats en un immens magatzem proper a la Prefectura de la Via Laietana ", afegeix Batista.

En un llibre anterior, La Brigada Social, Batista va parlar de Creix, però es va quedar amb les ganes "de seguir la pista a un policia que va ser sens dubte l'arquetip de la policia política del franquisme". El comissari Creix havia nascut a Jerez de la Frontera, el 1914, en un ambient de ultradreta, i va créixer en el centre dels militars africanistes que van engendrar el cop d'Estat de 1936. Es va fer policia a la Barcelona republicana, el que per ell era "zona vermella", però la seva filiació política el va portar a enrolar-se en l'espionatge de Franco, al Servei d'Informació Militar.

Un dels torturats per aquest sinistre personatge va ser Joan Oliver "Pere Quart" que un dia en sortir de la fosca comissaria de la Via Laietana li va etzibar fent un irónic joc de parales amb la seva poca alçada física i alhora ética:

 "Creix, creix però no et multipliquis".

Val i molt la pena llegir el llibre d'Antoni Batista sobre un personatge tan sinistre i menyspreable, fruït d'una epoca que passi el que passi convé no oblidar. És per aixó que hi ha records i fets que cal tenir presents d'un passat que sembla molt llunyà, però que el tenim prou present encara alguns".

El 20 de novembre del 2021 s'anunciava públicament la proposta de l'Ajuntament de Barcelona de reconvertir la Comissaria de la Policia Nacional, cosa que no ha passat de moment.

Reprodueixo tot seguit les paraules pronunciades durant l'acte de presentació de la proposta de Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme.

Imatge de l´Associació Catalana d´Expresos Polítics del Franquisme. albasud

El número 43 de Via Laietana és un espai de dolor per a la nostra memòria col·lectiva i també és un espai amb una immensa càrrega simbòlica.

S'ha convertit en un símbol de la tortura, de les vexacions i les violacions dels drets humans. Però això no és només això, també és un espai simbòlic d'oposició i resistència ordinària, d'una lluita que va desgastar la dictadura.

En aquesta comissaria de Via Laietana van patir tortures i vexacions tant destacats dirigents de partits i organitzacions antifranquistes com a militants de base; noms coneguts i moltes persones anònimes van passar per les sales d'interrogatoris de la primera planta.

Les tortures, lluny de ser un fet excepcional de la repressió franquista, es van convertir en un mètode utilitzat sistemàticament en aquest edifici, tant a la postguerra immediata, com al tardofranquisme. Durant el franquisme la tortura era una pràctica comuna i estructural que va quedar impune emparada pel sistema judicial.

Els brutals mètodes de tortura apresos de la Gestapo als anys 40 es van perfeccionar amb la CIA i l'FBI per no deixar senyals. Als elèctrodes, a la rotllana o a la cigonya es van sumar els càstigs amb bosses de plàstic, la banyera o les postures doloroses.

Encara que la tortura va acabar formalment amb la transició democràtica, les pràctiques policials no van canviar gaire, ja que en cap moment hi va haver cap mena de depuració dels que integraven la Brigada Polític-Social. Molts dels seus membres van ser resituats en la lluita contra el terrorisme. Malauradament, per a gran part dels ciutadans de Barcelona, aquesta prefectura continua sent sinònim de les tortures que s'hi van perpetrar.

Mentre la prefectura policial continuï en aquest edifici, continuarà projectant-se l'ombra del passat franquista.

És urgent i necessari resignificar la Via Laietana 43 com un memorial i centre d'interpretació que proposi un debat a la societat, explicant que les persones que van passar per aquesta comissaria no van ser víctimes involuntàries d'una repressió cega. Érem conscients del risc que corríem amb la nostra activitat política.

La nostra va ser una insurrecció ètica per poder viure amb decència.

Aquest espai de memòria de Via Laietana ha de ser una reivindicació de tots i totes i sobretot dels homes i dones que hi van passar.

No per la nostra condició de víctimes del franquisme, sinó per l'actitud moral de lluita que adoptem en un moment tan difícil i repressiu com aquella dictadura que va durar més de quaranta anys.

                                                               Carles Vallejo

EL CONTE DE L'AFRICÀ 18.7.21

2 d'abril de 2020, un home descansa al centre "Aurore" per a persones sense llar i persones migrants a París, enmig del tancament del coronavirus. Un estudi avançat publicat dimarts 7 de juliol de 2020 de l'agència estadística del govern francès INSEE, mostra que les taxes de mortalitat es van duplicar entre els immigrants de l'Àfrica subsahariana, fins i tot triplicant-se a la regió de París, en ple brot de coronavirus francès, que mostrava el càstig de la pandèmia, l'impacte sobre negres, migrants i altres minories sistemàticament ignorades. (Foto AP/Francois Mori)

Àfrica com un repositori de mà d’obra. Un mercat de la carn on acudir per pagar-nos les pen­sions. Un lloc del qual drenar impunement homes i dones perquè vinguin a eixugar-nos les llàgrimes quan siguem vells. Àfrica com una plantació de treballadors a disposició del patró europeu. El conte de la serventa versionat com El conte de l’africà . Ells neixen i creixen per ser-nos útils. No tots. Només seixanta milions fins al 2050. Els més forts, sans i treballadors. - Josep Martí Blanch. 

Això diuen, de bona fe i amb d’altres paraules, les Nacions Unides, el Centre Wittgenstein i el Centre per al Desenvolupament Global, segons ha explicat Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia (11/7/2021). Informes i prediccions que pretenen soscavar les polítiques antiimmigració de “l’Europa fortalesa” demostrant-ne el seu sense sentit per la via del materialisme econòmic.

Si el racisme i l’antiimigració creixen per l’amenaça cultural percebuda per molts europeus, convencem-los de la seva estupidesa per la butxaca: ¿Qui pagarà la teva pensió? ¿Qui et canviarà els bolquers quan ho necessitis? ¿Qui recollirà les teves deixalles? ¿Qui conduirà els teus trens? ¿Qui posarà en marxa les ciutats quan tu, blanquet de cara, no siguis més que un tros de vell que només compta les hores entre pastilla i pastilla?.

La demografia diu que tots aquests estudis tan ben elaborats estan farcits de veritats com temples. Però, encara que sigui sense pretendre-ho, resulta ofensiva una aproximació tan mecanicista al futur de seixanta milions d’africans. Els necessitem, doncs els agafem, que per això hi són. Els seus llocs d’origen, les seves famílies, l’aportació que podrien realitzar a les seves comunitats ens deixa indiferents. Primer, nosaltres. Europa convertida en un vampir succionant la sang de la joventut africana. Es dirà que ells volen venir o, en el pitjor dels casos, que necessiten venir. I també és cert. Però que sigui veritat que la sacarina endolceix no altera la naturalesa amarga del cafè.

El racisme nega a l’altre la condició d’igual i el converteix en un enemic. És l’Europa fortalesa que ja tenim entre nosaltres. L’economicisme adverteix en l’altre un benefici material i deixa al marge l’humanitarisme. És un perllongament del colonialisme. Només que practicat sense sortir de casa. Anem pel camí de sumar el pitjor d’una cosa i de l’altra.

PAPERS MULLATS 18.7.21

A la ciutat de la Llibertat, un Policia Municipal no va reconèixer al pintor Antonio López i li va demanar els papers mentre aquest pintava a la Porta de Sol. El prestigiós pintor hiperrealista ha tornat al 'quilòmetre 0' per concloure el quadre que va deixar inacabat de fa onze anys. El 2010, Antonio López va començar a treballar en aquest quadre i li va decidir dedicar tres estius. No obstant això, el procés es va alentir per l'expectació que generava a la plaça. Aquest 2021 el cèlebre artista ha reprès la seva obra i ha anunciat que li dedicarà la mateixa franja horària que li va reservar en començar-lo, entre les 19.00 i les 20.30 hores, a causa de la seva "llum especial".

"Jo no he de saber qui és, pot ser Van Gogh, pot ser qui sigui". Amb aquestes paraules ha justificat un agent de la Policia Municipal de Madrid el seu requeriment a identificar-se a l'artista hiperrealista Antonio López, a qui no va reconèixer mentre treballava en la madrilenya Porta del Sol per a sorpresa de desenes d'espectadors. L'excusa de l'Agent de la Policia, és encara més surrealista que la relliscada comesa. Pot ser Van Gogh diu l'andoba, i es queda tan ample, potser no sap que el bo de Vincent la va palmar anys ha, i que no és Kirk Douglas, que també va traspassar, però fa poc.

Francament, només que l'agent de la llei i l'ordre s'hagués fixat en el quadre, podia haver-se adonat que el senyor encara que és menut i va vestit com un trinxeraire, amb gorra de jubilat, això si, no era un mindundi vingut en pastera. A més, si algú és conegut no només a Madrid, sinó en tot l'orb és Antonio López, conegut per a molta gent, però no pel que es veu per l'Agent de la llei i l'ordre municipal. Encara sort que no hi havia Banksy per la Porta del Sol, segur que li cau el pèl, si és que té, com no se sap qui és. Bé, aquí si tenia una bona excusa el Policia Municipal del Municipi. "No sé quien es el Banksy este, como es apócrifo" hauria contestat segurament. Un Municipal que és evident que duia els papers mullats.

EL GOVERN DELS JUTGES 17.7.21

Això dels magistrats de dictaminar a requeriment d’una part passa en altres llocs, ja ho sé. El fracàs de la política acaba als tribunals. Moltes vegades, per pur obstruccionisme - Xavier Sardà. 

Fa un parell de dies que em sento fart, cansat, fastiguejat i una mica fatigat. Ara resulta que això de l’estat d’alarma no és del tot constitucional. Per un sol vot, el ple del Tribunal Constitucional dictamina que s’havia d’haver declarat l’estat d’excepció. O no sé què. La dreta més rància cleptòmana, Ayuso i els altres baladrers de l’Antic Testament estan en èxtasi. Els importa poc la pandèmia, però els posa espasmòdics atacar el Govern. El mateix dia, el Rei fa una crida a la unitat, en el segon homenatge d’Estat a les víctimes de la Covid. Doncs que esperi la unitat assegut. Per aquí, Aragonès demana l’estat d’alarma descentralitzat i són els jutges els que li han atorgat el permís. 

Això dels jutges de dictaminar a requeriment d’una part passa en altres llocs, ja ho sé. Als Estats Units el tema de l’avortament va arribar al Suprem i a Alemanya el Tribunal Federal es va pronunciar sobre el sistema de finançament dels ‘landers’. El fracàs de la política acaba als tribunals. Moltes vegades, per pur obstruccionisme.

Estem en ple rebrot descontrolat del virus i ara el Constitucional diu que el Govern espanyol no ho va fer bé lluitant, amb l’estat d’alarma, contra una pandèmia mortal sense precedents. Bé, doncs que el treguin de l’ordenament, que el canviïn, que l’ampliïn o que l’inflin com un flotador. La llei orgànica 4/1981 dels estats d’alarma, excepció i lloc, permet «limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats o condicionar-les al compliment dels esmentats requisits». Segons reputats constitucionalistes, és just el que va dir la declaració de l’estat d’alarma.

La democràcia és una església en què tots som heretges, com diu Savater. Molta toga negra per salvar-nos dels polítics que votem. A retornar les multes i a continuar lluitant contra el virus. Els jutges picant amb la maça i l’oposició, pregant a Déu. Com deia la Patro, Déu té una maça, que pica i no amenaça, però els jutges a banda de prevaricar si que amenacen, i potser seria arribada l'hora de jutjar-los a ells, abans no sigui massa tard.

QUI TOLLIS PECCATA MUNDI 17.7.21

 

Agnus Dei, qui tollis peccata mundi, miserere nobis - Cordero de Dios, que quitas el pecado del mundo, ten piedad de nosotros. Agnus Dei, qui tollis peccata mundi, miserere nobis - Cordero de Dios, que quitas el pecado del mundo, ten piedad de nosotros. Agnus Dei, qui tollis peccata mundi, dona nobis pacem - Cordero de Dios, que quitas el pecado del mundo, danos la paz.

Aquest text de l'oració Agnus Dei, de sempre que m'ha cridat l'atenció. Començant pel qui tollis, que de fet es pronuncia quitolis, de quitar (treure), després que, molta gent no diu miserere, sinó misere, suposo que de miseria. Però el millor, el que és superfort, és que un bé a banda de tenir pietat de tots nosaltres, tregui o llevi els pecats de tot el món. Que be el bé, que no se si s'ha salvat dels diacrítics o ha caigut víctima dels entesos de la cosa aquesta de les parauletes, coneguts com els anorreadors de diacrítics. Però tornant al tema anterior, que un be de Deu, no un bé de Déu que vol dir molt, no!, ho escriure en castellà pel dubte dels diacrítics. Que un 'Cordero de Dios' ens hagi de salvar i treure tots els pecats i a més a més donar-nos la pau, bé o be. Això és per fer-s'ho mirar. De fet en la Bíblia hi abunden els animals, el bé, el colom, el vedell, el moltó, el boc, el lleó, el cavall, l'ase, el que se'l va empassar una balena i encara em deixo algun. Ah!, i Noé (no com animal) sinó com a recollidor de totes les espècies d'animals a la seva arca. 

Ai senyor, és ben cert que els teus camins són inescrutables i una mica rars, començant pel misteri de la Santíssima Trinitat, això sí que és un misteri, la mare de tots els misteris, el desideratum de tots els misteris, el acabose de tots els misteris, el sumsum i el corda dels misteris misteriosos.

ABRAHAM

Déu li ordena que elimini

el fill d'una coltellada. 

Els caps dels camps d'extermini 

eren també gent manada. 

Joan Oliver, Pere Quart

ALGUNES PECULIARITATS DE CUBA 16.7.21

Com cada any, al setembre començarà oficialment a la zona del Carib la temporada d'huracans i tempestes tropicals que periòdicament afecten tota aquesta zona. De fet, enguany s'han anticipat i ja n'han tingut un parell al Juliol. Coses del canvi i del climàtic. Pero s'ha d'advertir a la gent que no es preocupi, que a l'illa de Cuba, no hi ha cap problema, allí estan preparats pel que faci falta. Recordo que estant allí de vacances hi havia la tempesta tropical Rita, que venia a ser com una tramuntana amb vents de noranta per hora, però si és cert que altres huracans arriben sovint a l'illa, on curiosament és l'únic lloc de la zona on aquests fenòmens naturals no causen gairebé mai víctimes.

Llàstima de no haver-ho pogut gravar, però mentre s'acostava a Varadero la tempesta tropical Rita aquesta, la televisió cubana va aturar una de les seves emissions en directe d'una partida d'escacs (ho juro) i va sortir un meteoròleg d'allí, que és molt conegut, explicant el fenomen amb uns mapes que els he vist més moderns fa molts anys, tot i que s'ha de dir que el senyor aquest s'explicava molt bé, d'una manera molt didàctica, sistema per cert bastant usual a la televisió Cubana, i, per acabar-ho de reblar, més endavant oferien unes imatges gravades, ensenyant dos soldats de l'exèrcit cubà preparats pel que fes falta en cas de l'arribada de la tempesta. L'equipació era un pic, una pala, una corda i una càmara de pneumàtic de camió (de les que ens portàvem a la platja fa tres mil anys...). Ah! i el camió que tenien al seu costat per reforçar-los era un JHC rus (Joven hermano comunista, els deien) de la segona Guerra Mundial. La veu en off del locutor amb admiració i emoció continguda afirmava que el poble de Cuba podia estar tranquil ja que l'exercit revolucionari estava preparat per afrontar la tempesta tropical, un huracà o el que fes falta. Us asseguro que la imatge per a un europeu era al·lucinant. Visca Cuba!, si pot ser lliure, perquè allí si que estan ocupats.

A Cuba no hi ha miseria, ni es passa gana en el sentit literal de la paraula com pot passar a Haití o altres contrades, pero ni molt menys mengen el que volen, passa almenys a l'Havana vieja, un senyor amb una bicicleta i un cistell llençant (literalment) panets a la porta de les cases com si es tractes del diari, i tenen tabac i sucre cada més que els hi dona el govern, però els falta el més elemental, llet, aspirines, compreses, etc, els bolquers són un luxe. Recordo una frase d'un poema:

....siendo tantas sus carencias

que hasta carecen de nada.

A tall d'inventari, una anècdota que explicaba Carles Santamaria a el periódico: Arriba un home a casa amb una gallina viva que s'ha trobat, i li diu a la dona: la matem i la cuinem. La dona li respon que no té ni oli ni arrós. ni gas per cuinar-la. L'home resignat deixa anar la gallina, que, entusiasmada surt cantant: ¡Pa lo que sea, Fidel!, ¡Pa lo que sea, Fidel!

CUBA, LA REVOLTA QUE NO VA SER 15.7.21

I de sobte Cuba ha esclatat en una nova revolta. Una revolta que no per esperada no deixa de sobtar, donada la indolencia dels seus ciutadans, cansats de tants anys de lluita inùtil. Potser hi ha tingut a veure la manca de turisme per culpa de la Covid que ha agreujat la ja per si castigada economia de l'illa, o interessos ocults de l'enemic del Nord, ves tu a saber. En parla avui Joaquin Luna a la vanguardia.  O potser hi ha tingut a veure el concert dels Stones a l'Havana. Perquè a l'Havana ha estat més important que la visita de Déu, (del Papa, que narrava Vázquez Montalban) la posterior de Diego Maradona i sobretot la dels dels Stones. També Roberto Bolaño, Serrat o Aute varen deixar la seva empremta a l'illa. Encara que més que entrar en l'Havana com deia Vázquez Montalban, semba que Déu s'en va oblidar.

De Cuba es podria dir que molts l'estimaren i pocs l'ajudaren, era la revolta imposible, i durant molts anys ens varem entossudir en mirar cap a una altra banda, fins que ens va caure la bena dels ulls. Cuba tant lluny i tan a la vora, la portarem sempre al cor, un cor partit al que li ha costat d'entendre, de veure el fracàs de la revolta somiada.

Aquest escrit es de fa vuit anys, parla de la revolució fallida a Cuba, poc ha canviat, be, el Comandante s'en va anar en un dia molt clar, i poc més ha canviat en una illa on el temps s'ha aturat als anys 50. Joaquin Luna parla de Cuba avui a la vanguardia. Cuba la podeu entendre si veieu la pel·lícula Guantanamera, o simplement us treieu la vena d'esquerranos bonista i enteneu que la història de Cuba, és la historia d¡un fracàs. Del fracàs del castrisme.

CUBA, LA REVOLUCIÓ FALLIDA (27-7-2013)

Cuba va commemorar aquest divendres el 60è aniversari de l'assalt a la caserna Moncada, la primera acció de la guerrilla de Fidel Castro. De fet la presa del poder a l’illa de Cuba per el comandant Fidel Castro, Ernesto “Che” Guevara i la resta de la seva gent, va ser l'1 de gener de 1959 i amb la perspectiva que dona el pas del temps, la conclusió a la que hom arriba és que aquesta fou una de les últimes revoltes "romàntiques" del segle passat, no se si per a ells però si per als que, apassionats, la varem veure i viure en blanc i negre i amb els precaris i controlats mitjans informatius de l’època. Tot i que la practica, l’ús diari i el boicot permanent dels EEUU han fet que aquesta revolta acabes bastant abans del seu 60é aniversari en un palès fracàs, i malgrat que el “comandante” a dia d’avui sigui i es mostri com una patètica caricatura d'ell mateix, qual exgovernant d'opereta, crec hi va haver coses positives en la revolució cubana. 

Una de elles és que en una època, gràcies també a l’ajut de la URSS quan era una gran potència, encara que amb peus de fang com es va veure més tard, les coses no anaven tan malament i es va redreçar en positiu el país, a nivell econòmic, social i sobre tot cultural. Cuba venia d’on venia i Fidel en un principi aconseguí a banda d’aixecar el país, fer-ho també amb la moral de la ciutadania. Les consignes que ara encara són per a tot arreu del país caribeny i que a dia d’avui freguen el patetisme o la ridiculesa, tenien la seva raó de ser en aquell context històric. 
L’illa tenia i té recursos per sobreviure, però tot es va esmerçar en una lenta indolència propiciada per la degradació moral i política del "Comandante", mentre “el Che” aconseguí la gloria eterna gràcies a una trista mort allà per Bolívia. 
Fidel, cercenat el recolzament de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en la seva descomposiciò, malalt d’ell mateix i de la seva pròpia incompetència i incapacitat per evolucionar, deixà que el seu país s’anés deteriorant com ell i els seus ideals i acabés sent una parodia que sobreviu com pot, enmig de picaresca runa i mancances.

Aquest fracàs d’en Fidel, ha estat a la llarga el nostre, d’ell varem aprendre que no solsament no pots canviar el món, si més no, que és ell qui et fagocita, fent inútils tots el esforços revolucionaris, i varem aprendre també que ja no hi ha lloc per a revoltes, perquè les maten els propis impulsors per acabar allí on erem abans de començar i tot plegat ha estat un esforç inùtil. Retirat fa quatre anys Fidel per l’edat i les malalties, el seu germà Raül continua governant amb la mateixa línia de indolència i populisme tranuitat que ell, mentre l’illa mica en mica es va ensorrant irremeiablement.

Els tres huracans que la varen assolar anys anteriors han agreujat encara més la situació económica en haver malmès molts camps de cultiu de tabac i també els dedicats a la agricultura. Una terra ubèrrima amb aigua de sobres i molt poc explotada per la peculiaritat del sistema comunista que juga a ser papa Estat protector, i en no propiciar la iniciativa privada la població cau en la indolència improductiva de la subvenció i l'ajut estatal. Deia Raül Castro que degut a la crisi s'hauran de reduir ajudes gratuïtes no essencials, sense especificar, però que indica que la davallada del país és imparable.

Amb la desaparició de Chavez queda el dubte de si Veneçuela continuarà ajudant generosament l'illa, i no sabem que passarà quan mori Fidel, ni si el seu germà serà capaç de democratitzar el règim, tot i que de moment apunta a que l’intent és de perpetuar-se en el poder en una línia clarament continuista, però en la impressió és que ha quedat palès que cinquanta quatre anys desprès aquesta ha estat una revolució fallida.

Mentre, l’oposició i la Casa Blanca, com a voltors planejant sobre el cadàver agonitzant...esperen des de Miami.

* * *

Mai no som infinitament lluny d'aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells que estimem. Vaig pensar en el paràgraf inicial de la Pell freda als deu minuts d'haver arribat a l'Havana, quan l'estupefacció es barrejava amb la ira i el desencís, amb una ràbia punyent que es va transformar en tristesa i la constatació que la Revolució Cubana al igual que la dels Soviet havia consistit en una enorme estafa. 

Si la síndrome de Stendhal està associada a la bellesa, la síndrome de l'Havana hauríem associar-la a la destrucció, però també  a l'esperança. D'aquesta estada a l'Havana en varen sortir diecinueve poemas y un son, és el fruit de l'impacte emocional que per al poeta va representar el contacte directe amb ciutat de la Havana les set hores que va estar a la ciutat un dia d'un més de setembre de 2005.

PARA CORTES Y HERIDITAS.... 15.7.21

Potser és perquè amb la màniga curta ara es veuen més, però és fàcil creuar-se amb gent que porta una tireta al braç. Fins i tot semblen presumir d'això i per suposat instagram en va ple. Al cap i a la fi, no deixa de ser una manera de fer saber que s'està vacunat. La mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, llueix una tireta després de ser vacunada. I fixeu-vos que la tireta es de color blau i amb el logotip de la UE. Sorpren que a hores d'ara als de VOX no se'ls hagi passat pel cap exigir una tireta amb la bandera d'Espanya quan vagin a vacunar-se. Si ho reclamen davant del TC segur aquest ens amorf i arbitrari els dóna la raó.

Qui sap si és perquè costa tant trobar hora per vacunar-se que, qui aconsegueix rebre la punxada, sembla lluir amb un punt d'orgull la tira autoadhesiva que protegeix el lloc per on ha entrat l'agulla. I qui diu tira autoadhesiva diu "tireta", que és el nom amb el qual popularment es denominen aquests apòsits tan pràctics. Encara que aqui ens trobem amb la primera de les discriminacions: no a tots els vacunats se'ls posa la tireta, i fins i tot alguns es queixen d'això. A mi em la van posar a la primera dosi, però no en la segona. I la segona de les discriminacions ja és més peculiar, entra en l'àmbit del que de ridículament polític. El color dels apòsits s'explica perquè imita el to de la pell. La qüestió és de quin color és la pell. Per demostrar fins on arriba la discriminació de la població afroamericana, el moviment Black Lives Matter va reclamar que també hagués tiretes de colors foscos. Johnson & Johnson va admetre el greuge, es va disculpar i les ha començat a fabricar. Imagino doncs que caldrà fabricar tiretes grogues per als orientals i de diferents tonalitats de negre que moltes hi a ha.

"Para cortes y heriditas: Tiritas" deien a l'anunci de la radio, anys ha.

DESPREVINGUTS... 14.7.21

'Ha habido en el mundo tantas pestes como guerras, y sin embargo, pestes y guerras cogen a las gentes siempre desprevenidas'. La Peste - Albert Camus.

Diuen que la pandèmia ha fet efecte en la salut mental dels joves, és normal, no estàven preparats, no els haviem preparat per aquesta pandèmia que ens ha agafat desprevinguts a tots. Aquesta generació és la que ha viscut millor desde sempre al nostre país, sense cap guerra que patir ni explicar, i aquesta pandèmia els hi caigut al damunt sense possibilitat d'afrontar-la amb condicions. No han llegit Camus, hi els hauria anat be. Per acabar-ho d'adobar, es disparen els contagis a ran de la verbena i dels viatges de fi de curs, uns contagis que el Govern no havia previst, i nosaltres clamem contra ells, els joves eixelebrats tenen la culpa de tot. La qüestió és donar la culpa a l'altre, al més dèbil. Sentir-nos jutges i dictar sentències a granel. I per descomptat, les xarxes socials com a inesgotables sales de judici permanent. 

Els titllem d'inconscients, cony! son joves, no s'és seriós quan es tenen disset anys ens recordava Rimbaud.

Com no els ha d'afectar tot aixó als joves. Aquesta generació digital que ha crescut amb la necessitat social d’acumular ‘likes’, que viu sotmesa a l’escrutini perpetu i al consum urgent d’emocions. Cada generació entrega a la següent una herència. L’exposició a la voracitat digital és la nostra. L’impacte es valora més que el raciocini i el coneixement s’acosta al ‘fast food’. I, el pitjor, és que no hem sabut crear mecanismes de protecció. Hem dissenyat aquest aparador permanent i ara hi col·loquem els nostres fills. Som nosaltres els qui els hem educat en aquest ambient, en aquesta necessitat d'hedonisme digital. La Pandèmia els hi ha robat un any de la seva vida, i no és igual un any als 18 que als 70. El més fàcil és culpar-los a ells, peró els culpables són uns altres, no ells. 

LA LLIBERTAT ÉS UNA LLIBRERIA 14.7.21

 

No hem tingut massa sort últimament amb els ministres de Cultura: duren poc i deixen escassa empremta. Encara que hi va haver un temps que aquesta cartera lluïa en mans de personatges com Javier Solana, Carmen Alborch, Jordi Solé Tura o fins i tot Íñigo Méndez Vigo. Miquel Iceta va recollir el testimoni de mans de José Manuel Uribes, amb ganes les justes, doncs estava encantat de ser ministre de Política Territorial, fins al punt que quan va cedir el lloc a Isabel Rodríguez va manifestar amb una sinceritat aclaparadora que sentia molt deixar el ministeri. Però Iceta és llest i ràpid, i en la seva presa de possessió va estar brillant, recordant un poema (La llibertat), de Joan Margarit, on el poeta afirma que la llibertat és una llibreria.

Jorge Luis Borges fantasehava amb un paradís al cel, que fos una biblioteca infinita on poder conversar amb els seus autors favorits i encara descobrir als altres. De la mateixa manera que George Orwell es va imaginar un infern a la Terra, on els llibres es convertien en cendra i el pensament quedava abolit. La llibertat per a Margarit constituïa una forma d'amor i la llibreria era un món d'abraçades. Llegir és un acte de llibertat i llegir bons llibres, una invitació a comprendre, a acceptar, a estimar. Llegir ens fa millors. "Entre dos cirurgians igualment competents, procuri que l'operi el que hagi llegit a Txèkhov", va escriure Simon Leys.

Iceta va recórrer a un poema de Joan Margarit en la seva presa de possessió

La llibertat és una llibreria, en efecte. Iceta va suscitar més esperances amb aquesta frase que amb qualsevol programa. Li queda molta feina per davant, des de l'Estatut de l'Artista fins a la llei del Mecenatge, però aquest cant a la llibertat i als llibres ho és també a la tolerància, a entendre les raons de l'altre, a comprendre als diferents. Quan a l'horitzó treuen el cap ideologies que encoratgen a l'enfrontament i a la confrontació, el nou ministre ens va conduir a la llibreria, aquests magatzems de l'saber que ens protegeixen, ens estimulen i ens il·lustren. Marilynne Robinson, premi Pulitzer el 2005 i autora de capçalera de Barack Obama, va escriure en un dels seus assajos: "Enyoro la civilització i vull que me la tornin". Els que experimentem aquesta mateixa nostàlgia, ens sentim reconfortats amb la cita de el ministre. - Màrius Carol - lavanguardia.com - foto: Llibreria la Calders, Barcelona, Barrio de Sant Antoni.

FOUCAULT, EL COMENÇAMENT DE TOT 13.7.21

Som el que ens sentim. La identitat de gènere s'ha guanyat un espai en les societats democràtiques però és també el camp de batalla de les ideologies autoritàries. Viatge als orígens a través d'un filòsof anomenat Foucault - Ramon Aymerich.

Aquí el teniu. El cap rasurat i parlant per un megàfon. És Michel Foucault. A la seva dreta, la figura menuda de Jean Paul Sartre. Estem en 1972 i els dos es troben davant de la fàbrica Renault de Billancourt, a París. Han anat allà a expressar la seva solidaritat per la mort, en circumstàncies sospitoses, d'un jove activista. França està en aquest moment en el cim de la seva influència cultural al món. I alguns dels seus acadèmics són vistos com la consciència moral d'Europa. Els serveis d'intel·ligència dels Estats Units vigilen de prop aquesta banda d'intel·lectuals que s'han fet populars. Els Michel Foucault, Roland Barthes, Louis Althusser, Jacques Lacan o el mateix Sartre, personatges que van i vénen del marxisme i viuen una segona joventut després de maig del 68.

França era llavors un país especial. Els intel·lectuals sortien al carrer a protestar i apareixien en els informatius de migdia. La televisió pública francesa era també l'única del món que tenia un programa sobre llibres en horari de màxima audiència (Apostrophes, va durar de 1975 a 1990). Aquesta época daurada es va perllongar fins a mitjans dels 90, quan els productes culturals francesos van ser escombrats pels nord-americans. Els intel·lectuals van deixar de freqüentar els mitjans, substituïts per analistes (i, als països amb menys recursos, per tertulians). La CIA va deixar també de preocupar-se per ells: la generació més jove (la de Bernard-Henry Lévy i André Glucksmann) va passar comptes amb els seus mestres, es va fer de dretes i va començar a criticar el Gulag i a signar manifestos en favor dels mujahidins afganesos.

D'aquella constel·lació d'acadèmics que il·luminava el cel de París entre finals dels 60 i primers 70, Michel Foucault era el més controvertit. I el que ha deixat una herència més duradora. Mentre que parts de l'edifici que van aixecar els seus contemporanis estan avui en ruïnes, les idees de Foucault floreixen i alimenten les batalles culturals d'aquest segle. El Times Higher Education assegurava el 2007 que el pensador francès era l'autor més citat en el món de les humanitats. El que no està malament per a un pensador que no és gens fàcil de llegir.

Filòsof deutor de Nietzsche, psicòleg sociòleg i historiador, Foucault va ser comunista de jove (dels que citava a Stalin). Després es va tornar contra el PC i va criticar a Sartre per, finalment, reconciliar-se amb el pare de l'existencialisme. La seva vida personal va ser agitada. Fill d'un cirurgià, la condició d'homosexual el va angoixar fins al punt d'intentar el suïcidi. Va visitar psiquiatres i va trobar la tranquil·litat definitiva en la seva parella, el també filòsof Daniel Defert. Tampoc era un home empàtic: la seva relació amb la resta d'acadèmics era distant.

Va treure el sexe i la bogeria de la marginalitat i els va donar una nova dimensió. Però escrivia de manera compulsiva. Cinc i sis hores diàries. I tenia l'habilitat de preocupar-se per temes en aparença marginals que en els seus textos adquirien una nova naturalesa. Era crític amb les institucions socials, la psiquiatria, la medicina o el sistema de presons. Va escriure una història de la bogeria a l'Edat Mitjana i una extensa història de la sexualitat. Va parlar de el paper de les presons i de com l'estat controlava la vida de la gent.

A la Barcelona de la transició política de finals dels anys 70 es llegia molt a Foucault. Alguns dels seus llibres van ser obres de capçalera de psiquiatres progressistes. I va fer furor en determinats ambients extra acadèmics. Entre els col·lectius homosexuals. I entre els partidaris de l'abolició de les presons, una idea llavors estesa (Traguem els presos de la Model, deien) i que aglutinava una coalició tan diversa com els col·lectius llibertaris o Lluís Maria Xirinachs.

No va escriure de dones, però la seva anàlisi de el poder i el sexe va ser clau en el feminisme. En els campus nord-americans, Foucault es va colar per la porta de darrere dels departaments de llengua francesa. Però en la dècada dels 80 la metxa del seu pensament va calar i va ser determinant en moltes de les guerres culturals que van enfrontar a liberals i neoconservadors. En els seus escrits, Foucault havia fet poques referències a les dones o al gènere, però el seu tractament de les relacions entre poder, cos i sexualitat van despertar l'interès d'aquests col·lectius. La nova teoria feminista (al menys una part d'ella) no seria comprensible sense aquestes lectures. Com tampoc ho seria la teoría queer.

Amb els anys, no tot el que ha transcendit de Foucault ha estat amable. El passat mes d'abril, l'escriptor Guy Sorman, va afirmar haver estat testimoni d'abusos sexuals a menors durant l'estada de el filòsof a Tunísia.

Estats Units es va convertir en la terra promesa de Foucault. En les seves visites a Nova York i San Francisco, va vibrar quan va descobrir com els homosexuals havien conquerit els carrers. El 1975 va anar a impartir classes a Berkeley, ocasió que va aprofitar per visitar la Vall de la Mort i provar l'LSD. D'aquella experiència ha quedat una fotografia en aquest lloc anomenat Zabriskie Point. S'hi veu a el filòsof amb el seu habitual polo blanc de coll alt amb el que desafia la calor desèrtic del mes de juny. Els seus amics sempre han dit que de no haver mort de sida el 1984, Foucault s'hauria instal·lat a Califòrnia.

DE POLÍTICA GALLINÀCIA 13.7.21

Catalunya està al capdavant en nombre de contagis amb la cepa Delta desencadenada, un 16% del total d'Europa. Aquest virus ens ha ensenyat a ser humils, i ho ha fet amb les pitjors armes: el dol, la por i la carestia. Lluny queden els dies en què vam subestimar la seva letalitat. També la lleugeresa amb què alguns es van llançar a la seva utilització política. Recordo quan sortien a la palestra Alba Vergés i el conseller d'interior Miquel Buch, reclamant el control de la pandèmia al  'Gobierno d'España". Aquelles setmanes en què, en plena expansió pandèmica, mentre les morts es disparaven, aquí esfeia gala d'una superioritat nacionalista insuportable, culpabilitzant o ridiculitzant en comptes de mostrar solidaritat a el Govern d'Espanya. Si ens deixessin el control a nosaltres, això ho arreglàverm en una setmana - insinuaven subliminalment - bellugant-se en la més patètica política gallinàcia en plena pandèmia mundial. Crispant un ambient ja prou electritzat per tot plegat.

Més tard van els varen cedir el control de la pandèmia i no és que milloressin molt en la seva gestió tan reclamada, i avui ni tan sols estan ja en el càrrec de consellers cap dels dos. Mentrestant, el Dr. Argimón, tampoc és que de conseller hagi estat molt encertat, vist el que s'ha vist i com estem de malament, i el pitjor és que ara no se li pot donar la culpa al 'Gobierno de España', però ningú la hi dóna - de moment - al 'Govern de Catalunya', i potser ja seria hora de demanar responsabilitats. El desastre és d'una enorme magnitud i ningú es responsabilitza, com a molt es limiten a culpar als joves, el que sent cert, no és de rebut, la culpa abarca a més gent, però el primer i últim responsable, és el Govern de Catalunya, no el d'Espanya. 

Potser hauria estat bo, que la premsa en comptes d'ensenyar-nos constantment imatges com la que obre l'escrit, i la Tele de punxades que ja ens tenen farts, ensenyessin més imatges de gent intubada al llit d'un hospital.

TA MU LEJHO JAPONG 12.7.21

 

Quan hom pensa que a la tele ja ho ha vist tot, resulta que encara hi ha la capacitat de sorprendre's davant de programes com aquest que explico a continuació, superant de llarg a Humor Amarillo i similars. N'hi ha de peixeres, o focs cremant a la llar, o gent que es grava dormint o menjant, però a banda de tots aquests per a major glòria hi ha: Zenryokuzaka. 

Compleix 15 anys un rar programa de la televisió japonesa que mostra a dones corrent per un carrer costa amunt. Japó porta transmetent un singular xou de televisió durant 15 anys. Es tracta del programa Zenryokuzaka de TV Asahi, en el qual es mostra des de diversos angles a dones corrent per un carrer costa amunt, en algun lloc de Tòquio o els seus voltants. Amb una classificació de públic imprecisa i amb gairebé 3.000 episodis transmesos, el programa s'emet cada dia a la 1:20 a.m. Cada edició del programa dura sis minuts, inclosos els crèdits i comercials i consisteix a seguir la protagonista, qui en general és una actriu, model o una altra dona dels mitjans, mentre corre el més ràpid que pot per una empinada via.

A l'iniciar l'ascensió, el narrador Mitsuru Fukikoshi sempre recita la mateixa frase: "Això també és un turó que et dóna ganes de pujar corrent". No obstant això, per a aquest estiu el canal de televisió va anunciar que per primera vegada en la seva història, el peculiar programa mostrarà a homes corrent costa amunt el primer i tercer dijous de cada mes. Amb el debut de l'actor Ryosuke Miura, l'1 de juliol, qui segons mitjans locals va expressar la seva satisfacció per ser la primera persona triada per a aquest canvi, "estic molt feliç d'haver pogut aparèixer en Zenryokuzaka, que he estat veient des que era petit i d'estar acompanyat per la narració de Fukikoshi "ha afegit. No obstant això, els productors de el programa van recalcar que les dones seguiran sent el focus principal de Zenryokuzaka.

Ja ho deia el Sevilla: ta mu lejho Japong.

MEDITACIÓ CATALANO-CUBANA 11.7.21

 

«La pàtria de José Martí va esdevenir independent, la nostra és a la cua de les nacions sense Estat, esperant el seu moment» - Francesc-Marc Álvaro. 

Podríem dir, sumat i restat, que la foto de Puigdemont i Junqueras a Waterloo s’ha fet perquè no sigui dit que no es feia. Com va passar amb la DUI fake. Perquè les bases que demanen “unitat” tinguin una postal d’allò que, tal vegada, hauria pogut ser. Una trobada i una foto que són un homenatge a un esperit que, si mai va existir durant l’octubre del 2017, fou efímer i feble, pel que fa a la cúpula del procés. Entre la gent que es va mobilitzar per votar, en canvi, aquest esperit era irrompible.

Que es digui oficialment que la trobada dels dos líders ha estat "personal" no és que sigui una mentida, és una cosa pitjor: és una prova evident que no podem esperar un diagnòstic compartit per aquests dos homes. No estan d’acord en el relat sobre el que va passar i, per tant, no poden consensuar el que volen que passi en el futur. Es mouen en un terreny on els angles morts són tants que la trompada està assegurada. Ambdós són capaços de representar una escena que recorda l’esperit d’alguna cosa que ja no hi és. Com una arqueologia visual que ens recorda els vells anhels esbravats. El diorama de la trobada projecta massa fredor per ser convincent.

Casualment, estic llegint aquests dies uns textos de José Martí, el líder de la causa de la independència cubana. En una de les seves obres més interessants - Nuestra América - hi trobo això: "El problema de la independencia no era el cambio de formas, sino el cambio de espíritu". Salvant totes les distàncies que calgui (que són enormes en tots els sentits), el procés català també es presentava com un nou esperit, concretat en aquella República ideal que havia de fer que tot funcionés molt millor -diguem- que sota el Regne d’Espanya; 

Però l'esperit de la vella política s’ha imposat i ha trencat la poètica que va engegar el procés, que és com passar d’Instagram a Twitter. Vella política és muntar una trobada a Waterloo per fer veure que hi ha bon rotllo quan és notori que no n’hi ha. Vella política és tractar el públic com si aquest no sabés distingir el simulacre de la realitat. Vella política és intentar calmar les ansietats del món independentista amb hologrames sense suc ni bruc. Puigdemont i Junqueras són intel·ligents: no haurien de sobreactuar d’aquesta manera, ara toca tot el contrari. Què passaria si tots dos expliquessin sense manies que tenen punts de vista molt diferents però que treballaran per coincidir en alguns ítems indispensables? La seva autoritat -em sembla- es veuria reforçada. 

Martí, a voltes, sembla que ens miri. "Si la república no abre los brazos a todos y adelanta con todos, muere la república". Paraules sàvies del pròcer anticolonialista -fou també un escriptor excel·lent i poc conegut entre nosaltres- que podem adoptar fàcilment. Si la república no inclou tothom, malament rai. Per tant, caldria -en interès de l’ideal que uneix Puigdemont i Junqueras- fer un exercici d’inclusió constant, començant per aquells que són socis i competidors alhora. Altrament, el missatge que destil·la el conjunt de l’independentisme és equívoc i nociu: "no ens suportem entre nosaltres, però volem oferir-vos un país nou, un esperit nou". Com podrà considerar seriosament la idea d’una Catalunya independent el meu veí (que s’ho mira amb reticències) a la vista de la falta de sintonia entre Junqueras i Puigdemont? Aquesta tibantor salvatge és una constant que impregna aquest univers i el desfigura.

La pàtria de José Martí va esdevenir independent, la nostra és a la cua de les nacions sense Estat, esperant el seu moment. La foto de Waterloo quedarà com un cromo de baratura si els uns i els altres no van més enllà de les aparences i del quedar bé. A vegades, el més polític és saber-se perdonar els errors mútuament. El més polític, el més eficaç i el més intel·ligent.  

EL 'CHULETÓN' DE GARZÓN 11.7.21

 

💬No passa cada dia que el president del Govern espanyol comparegui al costat de la primera ministra de la República de Lituània i hagi de declarar que “una mitjana al punt és imbatible”, després de l’embolic que li havia muntat Alberto Garzón, ministre de Consum i especialista a ficar-se de peus a la galleda. M’imagino la seva amfitriona, Ingrida Simonyte, preguntant-li a Pedro Sánchez a l’acabar la conferència de premsa si desitjava que canviés el salmó del dinar oficial per un entrecot.

Espanya viu en la polèmica política. I quan no n’hi ha, algú se la inventa. Sovint sense que calgui l’oposició. Certament, Garzón no té l’agenda gaire atapeïda –abans el seu ministeri era una secretaria general– i aquesta vegada no li va passar cap altra cosa pel cap que gravar un vídeo on acusava la ramaderia de provocar el 14,5% dels gasos de l’efecte hivernacle i advertia que per obtenir un quilo de carn de vedella fan falta 15.000 litres aigua. I es preguntava: “Què pensaríeu si us digués que el consum excessiu de carn perjudica la nostra salut i el nostre planeta?”. Al cap d’un minut d’haver penjat el vídeo, se li van tirar a sobre des del titular d’Agricultura, Luis Planas, fins a un munt de presidents autonòmics, així com les organitzacions ramaderes i els sindicats agraris. Aquests li van recordar que el sector aporta dos milions de llocs de treball, el 2,3% del PIB i 9.000 milions a les exportacions. I que resulta “un model de transició cap a l’economia circular i la neutralitat climàtica”. Garzón va acabar el dia convertit en un steak tartar i amb la sensació que pot ser devorat en la propera remodelació del Govern. Ningú no va semblar recordar que el que va manifestar figurava en el pla Espanya 2050, presentat recentment pel mateix president.

La resposta de Sánchez a Lituània va tenir la seva gràcia: sense dir gran cosa, se li va entendre tot. També podia haver citat Homer Simpson quan en un capítol demana al restaurant el filet més gros que tinguin. “I per beure?”, li pregunta el cambrer. Homer respon: “Mandonguilles”. Vaja, que va fer un Josemari quan en evident estat d'embriaguesa, l'homenet va dir alló de usted no es quien me tiene que decir a mi lo que debo beber o no.- Màrius Carol. Però, sempre hi ha un però, en primer lloc el 'chuleton' no es una carn que estigui a l'abast de la xusma, és cosa de rics, i en segón, a mida que et vas fent gran ja abomines d'aquesta obscena quantitat de carn, i ja et van més les verduretes o una mesura raonable de carn, no una tona. Garzón no va dir cap bestiesa, sinó que té tota la raó en aconsellar un consum raonable de carn. Planas l'exministre, atés ha estat cessat aquest cap de setmana, segons en Josep Cuni li havia tret els colors a Garzón, però Planas ja no és ministre i Garzón continua, és la Política Cuní.