L'ANTI-ARANZADI

💬Per entendre tot l'entramat de les sentencies del procés i del Tribunal de Cuentas, cal llegir aquest article d'Enric Juliana i l'enllaç que teniu al final de Jordi Juan a la Vanguardia. Veureu que poc varen escoltar a Miguel Herrero de Miñón o López Burniol, i quina gestió més nefasta va dur a terme el gran procrastinador M.Rajoy. 

"El 20 de gener del 2014 Miguel Herrero de Miñón va dir tres coses a Jaime Pérez Renovales , subsecretari de la Presidència del govern central. L’antic ponent constitucional de la UCD i posterior aspirant a la presidència d’ Aliança Popular va dir el següent a l’advocat de l’ Estat, que en aquell moment exercia de mà dreta de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría . Un: la qüestió de Catalunya no s’arreglarà amb l’ Aranzadi. Dos: caldria anar pensant en una nova disposició addicional de la Constitució que reconegui la “realitat nacional” de Catalunya, declaració que també es podria fer mitjançant una ampliació de la disposició addicional primera que reconeix els drets històrics dels territoris forals. Tres: de moment, abans que les coses empitjorin, el millor que es pot fer són petits acords que ajudin a restablir un mínim de con­fiança entre les parts. Aquell dia va quedar definida l’expressió “Brigada Aranzadi” per referir-se al desplegament obsessiu del dret administratiu com a única via de contacte amb el problema polític de Catalunya. I, efectivament, les coses van empitjorar. El debat va tenir lloc a la Casa América de Madrid. Regnava Joan Carles I , ja es coneixen els papers de Bárcenas , encara no havia nascut Podem, Alfredo Pérez Rubalcaba dirigia el PSOE, Artur Mas presidia la Generalitat (necessitant el suport d’ERC), i encara faltaven deu mesos per a la celebració de la primera consulta informal sobre la sobirania de Catalunya. Quan un dels ponents, el notari Juan ­José López Burniol , va plan­tejar, amb encert, que una disposició addicional catalana a la Constitució podia provocar una autèntica rebel·lió en altres comunitats, Herrero va aixecar una mica la veu i es va preguntar per a què servien els partits anomenats nacionals . “Se suposa que els dos grans partits nacionals espanyols existeixen per evitar aquesta mena de rebel·lions”. Ergo, Herrero de Miñón defensava un gran acord polític entre PP i PSOE sobre Catalunya, cosa absolutament impossible a Espanya des de fa trenta anys.

El govern Rajoy va desplegar a fons la Brigada Aranzadi mentre donava corda a una altra brigada per a temes catalans, una brigada policial els serveis de la qual van ser requerits més tard per a altres necessitats, quan el senyor Bárcenas va entrar a la presó i es va començar a escampar el pànic al Partit Popular. La història completa del que ha passat a Catalunya aquests anys no es podrà escriure sense tenir en compte els fets de l’anomenat cas Kitchen. En poques paraules, Mariano Rajoy es va enfrontar a un gravíssim problema a Catalunya paralitzat per un temor extraordinari. Cal incorporar aquesta perspectiva.

Després de tants fracassos ara s’intenta obrir una via de solució política, que ha començat amb els indults i que no podrà continuar avançant sense els petits passos que aconsellava Herrero de Miñón."

(Les severes sancions del Tribunal de Comptes als líders independentistes van ser pensades per la Brigada Aranzadi com a mesura exemplaritzant i complementària de l’acció penal. El cas Kitchen podria arribar a ser un gran tema per al Tribunal de Comptes).

També val la pena llegir l'editorial de Jordi Juan a la Vanguardia d'avui: Més clar que això, l'aigua.