De la mateixa manera que les obvietats són òbvies, i les redundancies redundants, els indults provoquen reaccions contraposades. Treure els polítics de la presó abans que compleixin la condemna és aixecar a tota Espanya una condemna que la paralitza, perquè el motiu de tots els nostres mals va ser la judicialització de la política. Això implica donar per bo que la política, per si sola, hauria aconseguit la pau social, lo qual no és ni redundant ni obvi, simplement no és cert. És precisament la política la que ens ha portat a la judicilització de la mateixa.

A partir del més setembre del 2017 i els mesos següents, no va ser una altra cosa que la política no judicialitzada la que ens va ficar al desgavell que ens ha portat fins aquí. Que els nostres líders vulguin sortir de la presó és tan fàcil d'entendre com que els polítics, en general, prefereixin viure sense l'amenaça dels jutges, fins i tot sense les molèsties de la llei. Però convertir la llei o la justícia en la causa de tots els problemes és un efecte que suposa indultar els polítics de la seva pròpia responsabilitat, i del seu passat.

I clar, després pasen coses com quan una politòloga es preguntava a twitter, si no seria bona idea la creació d’una "taula de diàleg" de tots els partits representats al Parlament, a la qual cosa un tuitaire irònic li responia: "Magnífica idea. Podria dir-se Parlament". I tenia tota la raó del món; i és que potser se'ns ha oblidat per a què serveixen aquestes taules de diàleg anomenades parlaments. LLástima que en comptes de dialogar, al parlament si vagi a insultar i desqualificar l'adversari. Potser en comptes de Parlament se li hauria de dir com a les sortides d'algun camp de fútbol. Vomitori, ja que parlar poc si parla, però vomitar....