Som el que ens sentim. La identitat de gènere s'ha guanyat un espai en les societats democràtiques però és també el camp de batalla de les ideologies autoritàries. Viatge als orígens a través d'un filòsof anomenat Foucault - Ramon Aymerich.


Aquí el teniu. El cap rasurat i parlant per un megàfon. És Michel Foucault. A la seva dreta, la figura menuda de Jean Paul Sartre. Estem en 1972 i els dos es troben davant de la fàbrica Renault de Billancourt, a París. Han anat allà a expressar la seva solidaritat per la mort, en circumstàncies sospitoses, d'un jove activista. França està en aquest moment en el cim de la seva influència cultural al món. I alguns dels seus acadèmics són vistos com la consciència moral d'Europa. Els serveis d'intel·ligència dels Estats Units vigilen de prop aquesta banda d'intel·lectuals que s'han fet populars. Els Michel Foucault, Roland Barthes, Louis Althusser, Jacques Lacan o el mateix Sartre, personatges que van i vénen del marxisme i viuen una segona joventut després de maig del 68.

França era llavors un país especial. Els intel·lectuals sortien al carrer a protestar i apareixien en els informatius de migdia. La televisió pública francesa era també l'única del món que tenia un programa sobre llibres en horari de màxima audiència (Apostrophes, va durar de 1975 a 1990). Aquesta época daurada es va perllongar fins a mitjans dels 90, quan els productes culturals francesos van ser escombrats pels nord-americans. Els intel·lectuals van deixar de freqüentar els mitjans, substituïts per analistes (i, als països amb menys recursos, per tertulians). La CIA va deixar també de preocupar-se per ells: la generació més jove (la de Bernard-Henry Lévy i André Glucksmann) va passar comptes amb els seus mestres, es va fer de dretes i va començar a criticar el Gulag i a signar manifestos en favor dels mujahidins afganesos.

D'aquella constel·lació d'acadèmics que il·luminava el cel de París entre finals dels 60 i primers 70, Michel Foucault era el més controvertit. I el que ha deixat una herència més duradora. Mentre que parts de l'edifici que van aixecar els seus contemporanis estan avui en ruïnes, les idees de Foucault floreixen i alimenten les batalles culturals d'aquest segle. El Times Higher Education assegurava el 2007 que el pensador francès era l'autor més citat en el món de les humanitats. El que no està malament per a un pensador que no és gens fàcil de llegir.

Filòsof deutor de Nietzsche, psicòleg sociòleg i historiador, Foucault va ser comunista de jove (dels que citava a Stalin). Després es va tornar contra el PC i va criticar a Sartre per, finalment, reconciliar-se amb el pare de l'existencialisme. La seva vida personal va ser agitada. Fill d'un cirurgià, la condició d'homosexual el va angoixar fins al punt d'intentar el suïcidi. Va visitar psiquiatres i va trobar la tranquil·litat definitiva en la seva parella, el també filòsof Daniel Defert. Tampoc era un home empàtic: la seva relació amb la resta d'acadèmics era distant.

Va treure el sexe i la bogeria de la marginalitat i els va donar una nova dimensió. Però escrivia de manera compulsiva. Cinc i sis hores diàries. I tenia l'habilitat de preocupar-se per temes en aparença marginals que en els seus textos adquirien una nova naturalesa. Era crític amb les institucions socials, la psiquiatria, la medicina o el sistema de presons. Va escriure una història de la bogeria a l'Edat Mitjana i una extensa història de la sexualitat. Va parlar de el paper de les presons i de com l'estat controlava la vida de la gent.

A la Barcelona de la transició política de finals dels anys 70 es llegia molt a Foucault. Alguns dels seus llibres van ser obres de capçalera de psiquiatres progressistes. I va fer furor en determinats ambients extra acadèmics. Entre els col·lectius homosexuals. I entre els partidaris de l'abolició de les presons, una idea llavors estesa (Traguem els presos de la Model, deien) i que aglutinava una coalició tan diversa com els col·lectius llibertaris o Lluís Maria Xirinachs.

No va escriure de dones, però la seva anàlisi de el poder i el sexe va ser clau en el feminisme. En els campus nord-americans, Foucault es va colar per la porta de darrere dels departaments de llengua francesa. Però en la dècada dels 80 la metxa del seu pensament va calar i va ser determinant en moltes de les guerres culturals que van enfrontar a liberals i neoconservadors. En els seus escrits, Foucault havia fet poques referències a les dones o al gènere, però el seu tractament de les relacions entre poder, cos i sexualitat van despertar l'interès d'aquests col·lectius. La nova teoria feminista (al menys una part d'ella) no seria comprensible sense aquestes lectures. Com tampoc ho seria la teoría queer.

Amb els anys, no tot el que ha transcendit de Foucault ha estat amable. El passat mes d'abril, l'escriptor Guy Sorman, va afirmar haver estat testimoni d'abusos sexuals a menors durant l'estada de el filòsof a Tunísia.

Estats Units es va convertir en la terra promesa de Foucault. En les seves visites a Nova York i San Francisco, va vibrar quan va descobrir com els homosexuals havien conquerit els carrers. El 1975 va anar a impartir classes a Berkeley, ocasió que va aprofitar per visitar la Vall de la Mort i provar l'LSD. D'aquella experiència ha quedat una fotografia en aquest lloc anomenat Zabriskie Point. S'hi veu a el filòsof amb el seu habitual polo blanc de coll alt amb el que desafia la calor desèrtic del mes de juny. Els seus amics sempre han dit que de no haver mort de sida el 1984, Foucault s'hauria instal·lat a Califòrnia.