L’assassí de Trotski va morir de càncer, però ¿va ser un càncer de fumador empedreït, o un de provocat per alguna cosa més, o per algú? ¿Qui podia tenir interès a matar-lo? - Andreu Claret - elperiodico,cat/ca/

Sabem qui va assassinar Ramon Mercader, el comunista català que va enfonsar un piolet al crani de Trotski. Coneixem els detalls del magnicidi, perpetrat en col·laboració amb la seva mare i Leonid Eitingon, l’agent soviètic que el va reclutar. Algunes biografies publicades recentment han lligat caps del recorregut físic i mental que va fer el botxí, des de la Barcelona de la Guerra Civil fins a la casa de Coyoacán on vivia Trotski*. Per als qui prefereixin la narrativa, l’esplèndida novel·la de Leonardo Padura (‘El hombre que amaba a los perros’) permet viatjar fins als últims i dramàtics dies que va viure Mercader al seu cau cubà. Ho sabem tot sobre ell, però desconeixem exactament de què va morir. Més ben dit, què va provocar el càncer d’ossos que el va matar.

Tenim detalls lúgubres sobre el progrés devastador de la malaltia. Com els d’aquell dia en què tocaven les set de la tarda a l’Havana i ell va agafar el despertador per donar-hi corda, com feia sempre a la mateixa hora, amb la meticulositat que Eitingon havia apreciat en ell per reclutar-lo per a una tasca que Stalin considerava prioritària. La malaltia li havia arruïnat fins a tal extrem els ossos que, quan va intentar enroscar-ne la clavilla, se li va trencar el canell i el rellotge es va estavellar sobre les rajoles del vell casalot. Mercader va morir de càncer, però ¿va ser un càncer de fumador empedreït o un provocat per alguna cosa més, o per algú? ¿Qui podia tenir interès a matar Ramon Mercader?

La possibilitat que fossin els seguidors de Trotski té escàs recorregut. Després de l’assassinat del seu líder, i l’encimbellament de Stalin durant la guerra mundial, comptaven amb escasses possibilitats. No van poder fer res mentre Mercader va passar 20 anys a la presó, protegit pels comunistes mexicans. Aquests van deixar que el veiés fins i tot Sara Montiel, fascinada per l’home que considerava un heroi, i atreta per la patxoca que feia i una elegància apresa en els ambients de Pedralbes on havien viscut els Mercader, però no van deixar que se li acostés ningú amb propòsits de venjança. I no diguem quan Ramon Mercader va sortir en llibertat i es va refugiar a Moscou, primer, i a l’Havana, després. Es podria especular també que la direcció del PCE volgués desfer-se’n, però Mercader es va incorporar a les tasques dels comunistes espanyols a Moscou. Mas tard, quan Santiago Carrillo va entrar en conflicte amb els líders soviètics, va pensar que si l’assassí de Trotski publicava les seves memòries, i revelava la responsabilitat de Stalin, això jugaria a favor seu. No ho va aconseguir. Ramon Mercader s’hi va negar, fidel a les seves idees pètries.  

Té bastanta més substància pensar que els soviètics van poder tenir interès a desfer-se d’ell, després d’haver-lo protegit i condecorat, per evitar que canviés d’opinió i expliqués la veritat. És el que li va suggerir al mateix Mercader el seu amic Leonid Eitingon, agent d’Operacions Especials del KGB (llavors, NKVD). Al Moscou dels setanta, Mercader i Eitingon van compartir moltes tardes. Tots dos havien servit a l’URSS, tots dos estaven retirats i tots dos continuaven creient en el comunisme. Vivien aquesta creença en conflicte amb la realitat de l’estalinisme, que va delmar la vella guàrdia comunista (i empresonat el mateix Eitingon, d’origen jueu, com molts agents). En aquest context, quan el NKVD li va regalar a Mercader un rellotge xapat en or, Eitingon li va advertir que podia ser per enverinar-lo. El seu amic no en va fer cas. Posteriorment, quan van aparèixer els primers símptomes d’una malaltia que els metges no arribaven a diagnosticar, Eitingon va comentar que el rellotge podia ser radioactiu. Coneixia millor que ningú l’eficàcia dels laboratoris soviètics, els mateixos que, dècades més tard, tornarien a significar-se amb els opositors Litvinenko i Navalni o amb el president d’Ucraïna. Per haver sigut als Estats Units, Eitingon coneixia també la tragèdia dels centenars de treballadores nord-americanes que van morir de càncer, després de manipular rellotges que brillaven en la foscor. ¿Tenia raó o va veure fantasmes on només hi havia un rellotge? El piolet és al Museu de l’Espionatge de Washington, i Mercader, enterrat a Moscou, ocupa un lloc destacat al museu del KGB. ¿On és el maleït rellotge?


* ‘L’home del piolet’ (Eduard Puigventós) i ‘El cielo prometido’ (Gregorio Luri)