Quan David Trueba es va convertir en pare, va acudir a la seva mare (que va parir vuit fills) a la recerca d’un consell fonamental per afrontar la criança. La resposta va ser precisa i taxativa: «Facis el que facis, ho faràs malament» - Olga Pereda - elperiódico.

"És evident que la perfecció familiar no existeix, però el 2021 les classes mitjanes i mitjanes-altes hi aspiren. La por de fracassar en la difícil tasca de ser pares i el sentiment de culpa fa que els progenitors s’obsessionin a criar no fills normals, sinó éssers excepcionals. El resultat són xavals i xavales sobreprotegits que no saben sortir sols de cap dificultat. El papa i la mama sempre acudeixen al seu rescat i mai diuen la paraula màgica de la criança i l’educació: «No».

El macrobrot de Mallorca després del sarau dels viatges de fi de curs confirma que la hiperpaternitat (fenomen importat dels EUA) té els seus tentacles perfectament estesos a Espanya. ¿Per què? ¿En quin moment els pares i les mares es van convertir en helicòpters que no deixen de sobrevolar sobre els seus fills i filles? ¿Per què nens i nenes s’han convertit en intocables semidéus per adorar i hiperprotegir? 

«Cada vegada tenim menys fills i els tenim més tard, això converteix els nens i nenes en éssers preuats, un bé escàs, un signe d’estatus, un reflex dels pares. La criança, una cosa natural i instintiva, s’ha professionalitzat i planifiquem al mil·límetre la vida dels nostres fills», respon la periodista i autora Eva Millet, una de les divulgadores que més ha estudiat el fenomen de la hiperpaternitat.

«Mai com fins ara hem estat tan dedicats als nostres fills. L’entorn actual, que té una immensa oferta educativa i d’oci per a la infància, t’empeny a convertir-te en una hipermare. Hi ha pressió social per ser-ho. Tots som una mica hiperpares perquè és contagiós», explica l’especialista, autora d’‘Hiperpaternidad’ i ‘Hiperniños’ (Plataforma Actual) i de la novel·la infantil ‘La última sirena’ (B de Block).

El periodista Hodding Carter va sentenciar que «només dos llegats duradors podem deixar als nostres fills: les arrels i les ales». La generació actual de mares i pares ofereixen mil llegats materials als seus fills: cursos d’idiomes, tallers per desenvolupar la seva creativitat, classes de piano, viatges a Lapònia, cursets de submarinisme, festes d’aniversaris inoblidables... L’únic que no ofereixen és el més necessari: el llegat immaterial que suposen les ales per volar.

La psicòloga nord-americana Madeline Levine, una altra experta en la «paternitat-helicòpter», alerta del perill de criar nens que pensen que tenen de dret a tot, encara que no hagin mogut un dit per merèixer-ho. «Des que neixen, els transmeten que la Lluna i les estrelles giren al seu voltant. L’autocomplaença excessiva és una de les conseqüències d’aquesta atenció desmesurada cap a la prole».

«Estem criant una generació d’inútils» - Elisa López, psicòloga infantil

Mares que persegueixen els seus fills amb el bocata del berenar pel parc, pares que corden les sabatilles a les seves filles de 10 anys, nens als quals se’ls serveix un Cola-cao i esperen que algú l’hi remogui, pares que acompanyen els seus fills universitaris a la revisió d’un examen... «Estem criant una generació d’inútils, gent que a l’edat adulta no serà capaç de solucionar un conflicte encara que sigui petit. Els pares i mares del segle XXI ens obsessionem amb la felicitat dels nostres fills. Però la felicitat no és l’absència de frustració. Els nostres fills s’han de frustrar perquè la vida és llum i també ombra i el sofriment forma part de la vida. Però, ¿què fem? Evitar-los qualsevol indici de sofriment», explica Elisa López, psicòloga infantil i responsable de la web www.10enconducta.com.

La hiperpaternitat, continua explicant la psicòloga, és un estil de comportament dels pares cap als fills que els porta, d’una banda, a ser exigents i perfeccionistes en la seva educació i, d’altra banda, tendeix a la sobreprotecció. Els progenitors, carregats de bona intenció, es converteixen en «secretàries que porten l’agenda dels seus fills, xòfers que els traslladen d’una activitat a una altra, professors de repàs amb els deures a casa i entrenadors esportius».

La pandèmia i el duríssim confinament de l’any passat va demostrar que els nens, nenes i adolescents són més forts del que pensem. La joventut ha sigut disciplinada i ha contribuït que el curs acadèmic hagi sigut un èxit davant la Covid. Aquesta responsabilitat, no obstant, ha saltat pels aires en qüestió de mesos. El capítol de Mallorca –amb pares al·legant l’‘habeas corpus’ i movent cel, mar i terra per aconseguir fer tornar uns adolescents que havien de guardar quarantena preventiva a l’illa– confirma que els pares i les mares continuen sent els «sol·lícits majordoms dels seus fills», en paraules de Millet. 

Parlar en plural («ens han suspès l’examen»), criticar constantment els professors i posar en dubte la seva autoritat, fer coses que el teu fill és perfectament capaç de fer sol, carregar sempre amb la seva motxilla quan surt del col·le i organitzar un viatge a Lapònia en lloc de passar les vacances a la platja armats amb una galleda i una pala són alguns símptomes clars d’hiperpaternitat. També ho és el fet de no parar de preguntar-los coses. ¿Vols anar al llit?, ¿què vols sopar?, ¿vas a la dutxa? Eva Millet ofereix un altre exemple –també real– molt pitjor. «Si el nen es troba malament, preguntar-li si vol Dalsy [xarop infantil]». «Els nens són molt intel·ligents, però hi ha coses que encara no estan capacitats per decidir», insisteix. 

La divulgadora recorda com Jo Frost, la cèlebre ‘supernanny’ anglesa, recomana als pares que, en lloc de preguntar tant als seus fills, es limitin a dir: «És hora de banyar-se i posar-se el pijama. Després, el sopar i a dormir». Millet conclou que no es tracta del crit de comandament de fa dècades però, per molt que no agradi a alguns, la família és un sistema jeràrquic i l’autoritat dels pares i mares és necessària.

També és necessari que els pares, de tant en tant, baixin de l’helicòpter en el qual han pujat per sobrevolar per sobre dels seus pollets. «Permetre que els nens puguin jugar sols o que vagin a l’escola sols és important. La necessitat d’estar sempre vigilats impedeix que els menors puguin viure experiències necessàries, desenvolupar la seva curiositat i descobrir coses que els ajudaran a créixer i superar reptes», descriu la mestra Mar Romera al seu manual ‘La familia, la primera escuela de las emociones’. «La sobreprotecció desenvolupa inutilitat», conclou.

Aspirar a la perfecció només pot provocar frustració. Com bé recorda el mestre i pedagog Gregorio Luri a ‘Elogio de las familias sensatamente imperfectas’ (Ariel), «no existeixen els pares perfectes, existeixen els bons pares». I els bons pares són imperfectes. Com la mare de David Trueba, que, segons confessa al llibre ‘Ganarse la vida’  mai va oferir un «carinyo aclaparador» als seus vuit fills, sinó una cosa infinitament millor: calidesa." 

I ha hagut de venir una pandèmia perquè les ments ben pensats, els que hi entenen s'adonessin d'un fenòmen que ja és vell, que s'ha denunciat un munt de vegades  des de fa temps, i que ara sembla que hi comencen a prestar atenció, quan ja és massa tard, la fàbrica d'adolescents inùtils és imparable. 

Recordar només unes reflexions de Joan Fuster i Ortells:

- Si tens un fill, ensenya'l a ser lliure. Encara que sigui a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua...

- ¿Corrupció de menors? Probablement, fins que un menor no siga degudament corromput no esdevindrà adult.