Haurem de dibuixar uns plans nous, perquè al viatge al nostre passat només hi haurà gronxadors rovellats i males herbes que s’hauran empassat les ganes d’enlairar-se. I costarà. - Josep Maria Fonalleras.

Dubto que hi hagi tantes versions d’un poema com les que conec, en català, de ‘Funeral Blues’, el magnífic cant de W.H.Auden davant la mort de l’amic, de l’amant. Aquesta peça es va fer famosa perquè sortia en una escena de ‘Quadre bodes i un funeral’. Evidentment, la recitaven a l’episodi del funeral. Els lectors acostumats a la poesia segurament ja la coneixien, però així va acabar sent de consum majoritari. És una exigència al món perquè se sàpiga que ha mort aquell que estimàvem. I perquè s’aturi, perquè parin els rellotges i perquè els telèfons deixin de sonar. El poema no ho aconsegueix: tots sabem que la Terra gira igual sobre el seu eix, indiferent, mentre vivim l’íntim, inajornable dolor. El mateix Auden ho reconeixia: «For poetry makes nothing happen», la poesia no fa que passin coses. Però ‘Funeral Blues’ és un reclam urgent, un crit inútil per crear un parèntesi davant la mort. I acaba amb aquest vers: «For nothing now can ever come to any good». Miquel Desclot el tradueix així. «Que res nou ja res de bo durà», que és gairebé com ho llegeix Salvador Oliva: «Perquè ja res pot dur-me res de bo». Narcís Comadira el transcriu d’una altra manera («Perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran») i Marcel Riera, en una quarta versió, diu: «Perquè ja res tornarà a ser com abans».

Res tornarà a ser com abans. Hem patit una pèrdua. Molts l’han viscut a la mateixa pell del desconsol, anunciada o sobtada, en la distància de les abraçades i els petons que no van poder ser; hi ha els qui l’han percebut com un desinterès de les coses i les esperances, en el claustre imposat o en una vivència dissolta, sense vigor. Si fem cas del poeta, després del duel ja no hi ha res bo, res que pugui brollar i créixer. No hi ha futur. O després de la pandèmia, viscuda amb un sentiment similar de pèrdua i de col·lapse. I, no obstant, sabem que la pena s’assumeix, que la incorporem a la vida i que els rellotges no s’aturen i els telèfons continuen sonant. ¿De quina manera, però, serem capaços d’abandonar la consternació si encara vivim en un ‘ritornello’ que es reprodueix rítmicament, que no ens abandona, com les onades que no sabem d’on venen, però que visiten la sorra amb cadència de segles, una banda sonora dels dies que vivim com si fossin un parèntesi que, cada vegada més, s’assembla a un pou del qual no sabem la profunditat?

Hi haurà futur, doncs, però intentarem que sigui un demà que ens aboqui al passat. Que ens l’evoqui. Serà, alhora, medicina i verí. La possibilitat de tornar i contemplar el paisatge que habitàvem ens guareix i alhora és un verí, perquè aquest escenari –més frívol, més inconscient– ara serà, potser, el d’una ruïna devastada. Ho contemplarem amb la melancolia de les coses que ja no tornaran a ser, i per això ens pot enverinar, perquè la idea de tornar al lloc d’on havíem partit se’ns presenta, cada dia amb més claredat, com una operació morbosa, que es complau en coses nocives. Haurem de dibuixar uns plans nous, perquè al viatge al nostre passat només hi haurà gronxadors rovellats i males herbes que s’hauran empassat les ganes d’enlairar-se. I costarà. Perquè volem dibuixar noves certeses des de la fragilitat d’aquest present incert