Gary Lineker, excel·lent davanter centre al seu dia i millor comentarista esportiu després, va dir fa anys que el futbol és un esport senzill que es va inventar a Anglaterra, en què juguen onze contra onze i al final sempre guanya Alemanya. Pagat el copyright, la sentència pot reformular-se per explicar altres qüestions. Un exemple: el procés és un projecte polític senzill que es va inventar a Catalunya, hi juguen tots els partits polítics i al final sempre guanyen els bascos.

“Una conferència de presidents d’esperit federal és una altra cosa” - El lehendakari Iñigo Urkullu assistirà finalment –algú en dubtava, de debò?– a la conferència de mini-presidents autonòmics que ha convocat el superpresident Pedro Sánchez divendres a Salamanca. Primer, tal com ja va passar en l’edició del 2020, els bascos passaran per caixa. En la penúltima trobada, el lehendakari va decidir assistir a San Millán de la Cogolla després d’acordar amb la Moncloa el dèficit i la capacitat d’endeutament de les institucions basques per a aquell exercici.

Per a aquesta edició a Salamanca li serveix la concertació de nous impostos com la taxa Google o la taxa Tobin, que ajudaran greixar els seus comptes corrents. El flotador que es llança des de la Moncloa al PNB per convence’l per assistir a la conferència de presidents sempre és el de la comissió mixta del concert, l’ òrgan bilateral en què es parla dels calerons dels bascos, que, com tothom sap, és cosa més sagrada que l’arbre de Gernika.

Els bascos són una fitxa barata per al Govern espanyol. Al capdavall parlem de reivindicacions menors, factures raonables, que el govern espanyol paga a gust per l’economicitat i que reporten a canvi beneficis polítics tangibles per als dos actors. El lehendakari es converteix en un exemple de racionalitat política anant a un bolo de què diu que no serveix per a res sempre que li abonin el caixet. Pedro Sánchez aconsegueix aïllar Catalunya com a única comunitat abonada a les rebequeries, incapaç de fer prevaler els seus veritables interessos per sobre de qualsevol altra consideració.

Se sabia que els bascos no plantarien la conferència si se’ls pagava una ronda per assistir-hi. I era igualment previsible que Pere Aragonès refusaria la invitació. A tres dies de la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat no hi havia al·licient polític per als sobiranistes que justifiqués la seva dilució en una fotografia amb la resta dels mini-presidents autonòmics. Políticament són comprensibles els esforços del president espanyol per anar tancant el curs polític amb una foto de l’ Espanya institucional feliç i contenta treballant de costat per sortir de la crisi. Monarquia, govern i autonomies, tots per a un i un per a tots. I aquí és on l’edifici s’ensorra. Perquè, deixant de banda si Aragonès hi ha d’anar o no, sí que resulta convenient que algú recordi a Pedro Sánchez que la cogovernança que amb tanta entusiasme es predica no consisteix a convocar aquells amb qui suposadament es “cogoverna” per passar l’estona i fer una bona foto.

Tenen raó, Isabel Díaz-Ayuso, la més explícita en aquest sentit –anunciant fins i tot que és l’última vegada que hi va–, i la resta dels presidents autonòmics –siguin del PP o del PSOE–, que han arribat a la conclusió que una conferència de presidents amb un ordre del dia improvisat i sense reunions prèvies de preparació només pot servir per prendre notes del que es digni a explicar Pedro Sánchez. Fins i tot si entre el que digui el president espanyol s’hi inclouen regalies, no seran més que això. Una conferència de presidents d’esperit federal, que és el que es pregona sense parar des de l’aparell de propaganda socialista és una altra cosa. Amb Aragonès o sense ell. El redondisme no era Iván Redondo. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.